No tinc ni puta idea d’art

4.07.2017

Una bola que rodola sobre una palanca, una palanca que fa caure una cadira, una cadira que tomba un pot, un pot ple de líquid inflamant que crema una metxa. The Way Things Do és una pel·lícula dels artistes suïssos Peter Fischli i David Weiss en la qual veiem una reacció en cadena que es va estenent objecte rere objecte. És una de les obres d’art més destacades de finals del segle XX, però vosaltres, lectors, igual que jo, no teniu per què conèixer-la. És més, no passa res si no la coneixeu.

Una visitant de la Fundació Miró davant el film “The Way Things Do” | Foto: “One Step Closer to the Finest Starry Sky There Is”, escultura de Serafín Álvarez | Foto: Pere Pratdesaba

És etern el debat sobre el nivell de coneixement de cultura que hem de tenir com a societat. N’hauríem de tenir molt, i això és una decisió política i educativa. Però ara i avui, en el moment en què algú entra en un museu, el pitjor que es pot fer és retraure-li que no conegui certes obres d’art. De fet, la millor manera de fer-lo sentir còmode davant d’una peça que no ha vist mai és animar-lo a descobrir-ne tots els detalls. L’ideal, és clar, seria poder adaptar el discurs a diferents tipus de públic.

Però tot aquest rotllo totalment subjectiu i simplificat no us l’explico perquè sí. Escric aquest article perquè la Fundació Miró presenta l’exposició The Way Things Do, en la qual recupera el film de Fischi i Weiss amb motiu del seu trentè aniversari. I no només això, sinó que fa un exercici d’humilitat intel·lectual: per complementar el visionat de la peça, la Fundació s’ha posat en contacte amb tres artistes nascuts en el mateix moment en què la pel·lícula va ser produïda i els ha demanat que creïn una nova obra a partir de com ells interpreten The Way Things Do. 

I això és excel·lent, sobretot pel punt del qual parteix una de les comissàries de la mostra, Martina Millà, cap de Programació i Projectes de la Fundació Joan Miró: “Jo recordo els vuitanta perfectament i puc contextualitzar aquesta pel·lícula”, explica Millà; “Però quina lectura en fan avui aquelles persones que van néixer als vuitanta, que són d’aquella època però que no en tenen ni tan sols records personals?”.

Els fills dels vuitanta ja sumen entre trenta i quaranta anys i, com a artistes, aquesta obra ha influït en ells encara que no la coneguin. La interacció que busca la Fundació Miró només és possible gràcies a aquests trenta anys de distància: “L’exposició és un dispositiu per reflexionar sobre els anys vuitanta”, continua Martina Millà; “Aquesta és una mostra gairebé històrica, perquè ens permet veure noves lectures de l’art de després de la Segona Guerra Mundial: tendències, reaccions, friccions, moviments oposats”.

Exactament el mateix que passa al film de Fischi i Weiss: una reacció en cadena de tendències, reaccions, friccions i moviments oposats. Talment com la història de l’art. I què és millor que un museu per posar en relleu que la producció artística no s’acaba mai? I què és millor que un museu per acceptar que ningú pot conèixer tot l’art del món, ni tan sols el que es produïa quan vam néixer? I què és millor que un museu per ampliar aquest coneixement?

Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Joan Miró, creu que The Way Things Do és un film “diferent, ocurrent, precís, científic, que va obrir moltes portes a Fischi i Weiss i a molts altres artistes”. Artistes com Cécile B. Evans, Daniel Jacoby i Yu Araki (que treballen junts en una de les propostes), i Serafín Álvarez. Aquests quatre fills dels vuitanta són els escollits per fer una relectura de l’obra original i crear peces noves parlant sobre el paper de l’objecte.

Ho fan a la seva manera. “La intenció d’aquestes obres no és fer reproduccions de The Way Things Do, sinó ser un punt de partida per a noves interpretacions”, explica Serafín Álvarez, comissari de la mostra junt amb Martina Millà, i també artista participant. A través de tres sales veiem les seves propostes, sempre relacionades amb el món audiovisual, la ciència-ficció, i els processos i relacions que es creen entre tot tipus d’objectes.

I ara sí: arribem al final. Què hi trobem? La pel·lícula de la qual porto parlant tot l’article. Però aquesta exposició no estava feta per homenatjar The Way Things Do? No seria més lògic que aquesta ocupés la primera sala, i no l’última? Segons Martina Millà, no, perquè ubicar la pel·lícula al final fa que es converteixi en un moment de conclusió: “Després de veure tanta tecnologia i tant art jove, mires Fischi i Weiss i tens la sensació que estàs veient una Madonna del Quattrocento: els canvis tecnològics són tants, que fan que una obra trencadora de fa trenta anys ara la vegem analògica i fins i tot naïf”.

Què ha passat durant aquests trenta anys? The Way Things Do és un clàssic, però què significa ser un clàssic avui? Què considerem analògic? Per què aquest film ens segueix semblant hipnòtic? La Fundació Miró dona l’oportunitat a qualsevol persona, sigui quin sigui el seu coneixement artístic, perquè faci un exercici de recepció davant d’una obra. Ei, que tot això ho dic jo que no tinc ni puta idea d’art… però que en gaudeixo. Si em deixen.