No t’apropis a la Casa Bloc

1.11.2016

Ni se t’acudeixi passar per la Casa Bloc! Durant el franquisme, això era el que deien alguns veïns de Sant Andreu als seus fills. Allà hi vivien militars, familiars i grups afins al règim. Tot plegat ho explica Jordi Garet, arquitecte i membre del col·lectiu El Globus Vermell. Garet és un dels encarregats de fer recorreguts per la història d’aquest edifici racionalista de Sant Andreu que ara està preparat per rebre refugiats.

Interior de la Casa Bloc | Foto: Museu del Disseny de Barcelona

Interior de la Casa Bloc | Foto: Museu del Disseny de Barcelona

Són les 11 del matí i el dia es presenta tranquil a la Casa Bloc. El cel clar, la roba estesa, dos homes grans asseguts al pati. Uns quants veïns del poble de Sant Andreu, annexionat a Barcelona des de finals del segle XIX, seuen tranquil·lament a les terrasses dels dos bars que avui en dia hi ha sota el Bloc. Alguns d’ells miren de reüll el grup petit de gent que s’acumula a una punta de l’edifici: dotze persones que o bé són arquitectes o bé estan interessades en l’arquitectura, per això esperen que el guia els expliqui el passat de la construcció uniforme que tenen al davant.

Jordi Garet també és arquitecte i forma part d’El Globus Vermell, un col·lectiu que organitza projectes de recerca, docència i divulgació d’arquitectura a Barcelona, parant especial atenció al públic familiar i escolar. Enguany, El Globus Vermell ha presentat un mapa de la ciutat on hi trobem situades 47 obres racionalistes. Entremig d’aquestes construccions hi destaca la Casa Bloc, per on fan visites guiades en col·laboració amb el Museu del Disseny. ¿Sabéis que esto antes era un cuartel militar, eh?, diu un home gran que s’apropa al grup de la visita, ¡Hay mucha gente que no lo sabe, eh!

El Jordi ens ho explicarà aviat, però abans de parlar de l’època franquista cal recordar l’etapa de la Segona República Espanyola. Anem enrere en el temps i situem-nos en una Barcelona industrial, obrera i plena de barraques. L’antiga fàbrica Fabra i Coats o la Hispano Suiza de la Sagrera són exemples de la transformació de la zona, que es va convertir en un nucli de gent treballadora, amb una gran quantitat d’anarquistes i comunistes. Al segle XX, el barraquisme era un problema a Barcelona, que veia com més de 50.000 famílies obreres vivien en habitatges pobres.

En aquest context, els estudiants d’arquitectura Josep Lluís Sert, Josep Torres i Clavé i Joan Baptista Subirana i Subirana van voler trobar una solució que dignifiqués els espais de vida de la classe obrera. A l’escola d’arquitectura de Barcelona, a aquests alumnes se’ls mostraven edificis com el que avui en dia acull el Museu Nacional (MNAC): l’agenda estètica la marcava l’exposició universal del 1929. “En aquestes construccions no importava el que hi acabessin posant dins”, explica Garet, “en canvi a Europa, Le Corbusier i la Bauhaus ja començaven a donar més importància a la funció que no pas a la forma de les obres”.

És així com aquests tres joves arquitectes, guiats per un Sert que havia treballat amb Le Corbusier, van formar junt amb quatre companys més el GATCPAC, Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània, i es van posar mans a la feina. Volien construir edificacions funcionalistes i racionalistes, on no hi hagués ornamentació i on tot tingués una funció. Fins i tot Sert i Le Corbusier van ajudar, junt amb altres membres del GATCPAC, a crear el Pla Macià, un projecte urbanístic adaptable al Pla Cerdà que es caracteritzava per la diferenciació de la ciutat per zones: una part de Barcelona serviria per viure-hi, l’altre per treballar-hi i l’altre per divertir-se. Com que va esclatar la guerra, el Pla Macià  no va tirar endavant.

Tot i així, la Generalitat va tenir temps d’encarregar a Sert, Torres i Subirana la prova pilot de 10 cases racionalistes al barri de Sant Andreu, just davant de l’actual Casa Bloc, que servirien per posar a prova els seus plans i establir mesures. Una de les mesures més importants era quantificar quin havia de ser l’espai mínim habitable per a una família. La intenció era crear cases reduïdes però dignes. I totes iguals: “Avui en dia la producció en massa és un concepte mal vist, però abans era positiu perquè feia més assequible un producte i permetia donar servei a més gent”, reflexiona Jordi Garet; “A més, el fet que tot fos igual suposava un cert anonimat: tothom tenia dret a tenir una casa, no calia que ningú la tingués millor que el veí”.

Així era com Sert, Torres i Baptista imaginaven la Casa Bloc | Foto: Museu del Disseny de Barcelona

Així era com Sert, Torres i Subirana imaginaven la Casa Bloc | Foto: Museu del Disseny de Barcelona

Va ser així com els tres arquitectes no van parar fins que el 1932 van presentar el projecte de la Casa Bloc. Es tractava d’una illa oberta una superilla, us sona el concepte?-, on uns edificis disposats en forma d'”S” s’aixecaven per tal d’alliberar la planta baixa i crear-hi un lloc de passeig on fins i tot hi poguessin passar cotxes. La Casa Bloc seguia, sobretot, tres paràmetres: cada casa havia de tenir aire pur, il·luminació natural i bones vistes. A més, cada apartament seria dúplex: a baix, la cuina, el lavabo, el menjador i una terrassa; a dalt, dues, tres o quatre habitacions, depenent de la dimensió de cada família.

El projecte havia de comptar amb jardins amb biblioteca, piscina, cafè i fins i tot una escola bressol, segons explica el guia d’El Globus Vermell. Si bé l’any 32 es va presentar el projecte, l’any 33 es va posar la primera pedra i l’any 34 es va començar a construir, a partir del 1936 tot s’alenteix. La Guerra Civil Espanyola, per la qual Sert i s’exilia i Torres mor defensant la república, fa que el 38 s’abandoni la Casa Bloc sense acabar. Un any més tard, el 1939, amb l’arribada de les tropes franquistes a Barcelona, els nacionals s’apropien de l’espai i el transformen en casa seva.

Amb la voluntat de pervertir les idees racionalistes, massa properes a la forma de pensar del comunisme i enteses com l’arquitectura de los rojos, els franquistes van  construir un edifici més a la Casa Bloc que feia impossible la forma d'”S”. D’aquesta forma, l’illa oberta es tancava, i es trencaven les teories d’il·luminació, aire pur i bones vistes que propulsaven Sert, Torres i Subirana. Aquest nou bloc es va anomenar “el bloc fantasma”, va acollir la policia militar i és impossible trobar-ne cap rastre en cap arxiu, explica Garet. El bloc fantasma no es va tirar a terra fins a l’any 2008, i encara avui queden rastres del lloc que ocupava.

Imatge d'arxiu de la Casa Bloc amb l'anomenat "Bloc Fantasma"

Imatge d’arxiu de la Casa Bloc amb l’anomenat “Bloc Fantasma”

Tot i que els feixistes estaven en contra de les teories racionalistes i funcionalistes, a la Casa Bloc hi vivien encantats. Tal com havien pensat els tres arquitectes catalans, la disposició dels pisos, que tenien un passadís llarg i a l’aire lliure a cada pis per tal d’afavorir la comunicació veïnal, també va funcionar pels franquistes. “Ells deien que formaven una gran família”, explica Jordi Garet, “mentre que veïns de la zona prohibien als seus fills acostar-se a la Casa Bloc”.

Avui en dia, els habitatges d’aquest edifici són pisos de protecció oficial de lloguer, alguns d’ells destinats a acollir refugiats. La majoria seran ucraïnesos, i una família ja hi viu. En teoria, en una part de la Casa Bloc hi viuran 90 refugiats, i una altra part estarà destinada a famílies en situació o en risc d’exclusió. Des del 2012, un dels habitatges d’aquest edifici s’ha museïtzat i es pot visitar. Està reconstruït amb peces originals recuperades de tots els apartaments de la Casa Bloc, per tal de mantenir almenys un exemple original de les idees de Sert, Torres i Subirana.

Visitar la Casa Bloc suposa entendre els plantejaments de l’arquitectura racionalista i funcionalista de la revolució industrial. L’edifici està ple de detalls ideats per millorar el dia a dia dels seus inquilins, gent obrera que hagués tingut més facilitats que mai per viure dignament. I és que l’edifici està pensat gairebé exclusivament perquè sigui funcional: “Els arquitectes no volien fer menys, sinó pensar més”, resumeix Garet. Un espai, sense dubte, marcat per la història.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Benvolguda Clàudia Rius, l’article sobre la Casa Bloc conté algunes errades que caldria corregir i/o precisar. Sant Andreu de Palomar no fou annexionat a Barcelona a principis del segle XX, ho va ser el 20 d’abril de 1897 (juntament amb Sants, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals, Gràcia i Les Corts). Si fas referència als anys trenta, la fàbrica ENASA-Pegaso no existia. Hauríem de parlar de la Hispano- Suiza, nacionalitzada als anys quaranta pel règim franquista. El Pla Macià va ésser promogut per la Generalitat republicana i encarregat al GATCPAC. Això de “que rebia aquest nom per tal d’agradar i convèncer l’aleshores president de la Generalitat, Francesc Macià” no és cert. I per acabar, com a fill de generacions d’andreuencs, a casa meva mai s’ha comentat que “Ni se t’acudeixi passar per la Casa Bloc!”. Potser algú ho va comentar, però no era una expressió majoritària. Així doncs, si us plau, abans de publicar notícies informeu-vos bé. Moltes gràcies.
    Pau Vinyes i Roig, historiador andreuenc.

  2. Benvolguda Clàudia: ¿per què no escrius “No us acosteu…”, com hem dit sempre? Ara tothom “s’apropa” i ningú no “s’acosta (que és català normal). ¿Pot ser perquè “apropar-se” és més semblant al castellà “acercarse”? ¿O perquè el català “acostar-se” recorda el castellà “acostarse”? Sigui com sigui, et recomano que facis servir el verb “acostar”, que estem bandejant del llenguatge corrent. Gràcies.

  3. Un detall: Durant la Segona República la ‘Pegaso’ encara havia de néixer. la principal indústria de la Sagrera era la ‘Hispano Suiza’, que construí el millor automòbil del món fins a l’any 1939…, després vingué la conversió a
    ENASA i la construcció de camions Pegaso.

  4. Excel.lent article malgrat el parell d’ errors perfectament subsanables. A part de la Hispano- Suiza també s’ hi hauria d’incloure la Fabra i Coats i la Maquinista. També comentar que veïns del barri baixaven a peu (!!) al Poble Nou a treballar també a les fàbriques de la zona.