No sé què són les argelagues

1.10.2016

No sé què són les argelagues. No ho havia sentit a dir mai. És per això que aquest dijous, en sortir de la presentació del llibre de Gemma Ruiz, Argelagues (Proa, 2016), el primer que vaig fer va ser trucar als meus avis.

Gemma Ruiz | © Albert Forns

Gemma Ruiz | © Albert Forns

Iaia, avi, vosaltres sabeu què són les argelagues? “Les argelagues?”, van començar dient tots, donant-me un bri d’esperança en pensar que potser ells tampoc sabien què era, aquesta paraula, i que aleshores era normal que jo tampoc. “Doncs són uns arbustos que…”, van arrencar. Carai. No és que no coneguessin la paraula, és que els estranyava que els preguntés una cosa tan òbvia. Efectivament, els quatre sabien què significa argelaga.

“És una paraula que ja no es fa menester”, va dir la meva àvia; “Ara ja no aneu tant al camp i, a més, netegen les cunetes”, va raonar el meu avi. Però tots van estar contents de recordar-la. Sempre ho estan, quan els demanem el significat d’algun mot que nosaltres ja no entenem. I Argelagues, el llibre de Gemma Ruiz, està ple de vocabulari del d’abans, del de sempre, del que defineix cada detall de la vida dels pobles, de la feina del camp i del món anterior a la industrialització completa i total.

Gemma Ruiz ha trigat set anys a escriure l’obra, i s’entén. Cada frase conté expressions que requereixen un treball previ de memòria, de recerca, de recopilació. “La d’Argelagues és la llengua de quan hi havia noms per a totes les coses”, explicava el filòsof Xavier Antich a la presentació del llibre; “Ara patim una anorèxia lingüística”. Anorèxia lingüística i anorèxia històrica, perquè Antich creu que vivim en un país amb un problema de memòria tremendo. La Gemma sí que sap què fer-ne, de la memòria, afirma el filòsof: per això ha parit aquest llibre.

Perquè l’obra de Gemma Ruiz, cara nova en el món literari però coneguda pels vint anys que fa cròniques culturals a TV3, tracta d’aquella generació que va haver de canviar el poble per la ciutat i el camp per la fàbrica. La culpable principal del naixement d’aquest llibre és la Remei, l’àvia de l’autora, que com a protagonista dels fets veu passar la història del país per davant dels seus propis ulls. “Argelagues és la cara B de la industrialització del tèxtil al Vallès”, destaca Josep Lluch, terrassenc i editor de Proa.

I és que amb 16 anys, la Remei deixa el seu Castellterçol natal per anar-se’n a treballar a Sabadell. I gràcies a això, Gemma Ruiz pot explicar una pila d’anys després “totes les convulsions d’un segle sense fer novel·la històrica”, diu Xavier Antich. Segons el pensador, les dones que retrata la periodista en el seu llibre són les Cassandres, Helenes de Troia i Antígones del nostre país.

De fet, el llibre de Gemma Ruiz fa pensar en les obres de Sílvia Alcàntara. A Olor de Colònia, Alcàntara retrata la vida a una colònia tèxtil. I a Els dies sense glòria, publicat també aquest 2016, el tema és exactament el mateix que a Argelagues: les vivències d’una generació que s’ha vist empesa del camp a la ciutat. Llibres que per si sols ja retraten la societat canviant del segle XIX, però que si es complementen, permeten fer-ne una panoràmica rica en matisos i en vocabulari.

Quan va començar a editar el llibre, Josep Lluch creia que la proposta de la Gemma Ruiz era ambiciosa i arriscada. Ara que ja s’ha publicat, l’obra de la periodista no para de rebre elogis. Antich ho resumeix així: “Argelagues s’adreça al cor, al fetge i a la intel·ligència”. I això últim em fa pensar que el llibre de Gemma Ruiz seria òptim per fer llegir als instituts, tal com es fa llegir Sílvia Alcàntara. Almenys així els joves no haurien de preguntar als avis què són les argelagues.