No n’hi ha prou

Una vegada més el silenci se’m fa llosa. Sóc escriptora i no escric el que penso ni el que sento en aquests dies on hi ha tant per pensar i sentir. Sé que no diré res de nou, però potser encertaré la veu d’altres persones que, com jo, callen i esperen.

Les notícies diàries em trasbalsen. Llegir que un grup reclama parlar en castellà quan ningú els en priva i, com diu el periodista Francesc Canosa, costa cada dia més utilitzar el català em desconcerta. No cal argumentar gaire la gran força que té el castellà a les grans ciutats de Catalunya. L’evidència: hi ha molts habitants vinguts de fora i també, molts catalans no usen ni mantenen el seu idioma quan ho podrien fer. Normalment, l’altre els entén o ens hauria d’entendre i fins bastants ens ho agrairien. Tenim la impressió que ens tallaran el coll si ho fem? Ens escupiran? Ens diran que no ens entenen? Ens faran fora de la feina? Podria passar, però, en general, no passa. Cadascú de nosaltres, almenys els del milió, ens ho hauríem de plantejar seriosament. No hauríem de formar part del grup “del zombi català”, com diu Canosa,  perquè és el que perpetra el suïcidi lingüístic. Jo procuro fer-ho, parlar a tothom en català i els resultats són francament bons, encara que no he aconseguit que persones a qui fa un munt d’anys saludo amb un “bon dia” o “bona tarda” em tornin ni un mot en català.

Reclamar llibertat i sortir pacíficament al carrer ho he fet ocupant un petit espai d’aquest milió de dones i d’homes comptabilitzats. Però no és prou. Quan surto de casa, camino pel carrer, em trobo amb amics o vaig al teatre… penso en cada una de les persones que, preventivament, estan a la presó des de fa mesos, i sento que hauria de poder-hi fer molt més. Demano que els polítics no parlin tant de diàleg, però que el practiquin. No cal que ens diguin que hi ha temes i mots que un no vol pronunciar i l’altre sí.  Trobeu-vos ja i no en parleu tant, si us plau. Treballeu al màxim, amb persones preparades, sense descans, sense esperar que passi això o allò. Elimineu les vostres diferències de bo i de veres, com si el món tingués només uns dies per a les solucions. I si alguns ja ho feu, disculpeu els meus mots d’exigència, però és que, entre les persones que anem pel carrer cada dia, sense informació extra, no es veu prou. Tots estem esperant fervorosament que feu política.

I, encara, penso que el que diu l’amic Joaquim Carbó seria una cosa positiva. D’aquest milió, descomptant els qui tenen al·lèrgia a la lectura, els nens massa petits, els vellets massa cansats, compreu un llibre en català o dos l’any, si pot ser, que us vingui de gust, n’hi ha de moltes menes, i llavors llegiu-lo. Per a les persones que ja ho fan, les meves excuses. Tenim molt bons autors i autores, ara sí que reforço el femení, encara que quasi mai surtin a les entrevistes dels diaris, sobretot  a les de la contraportada, ni, com diu amb molta raó l’escriptor Joan Carreras, als programes de TV3, per posar només un exemple, on surten persones de quasi tots els altres oficis i, pràcticament mai, cap escriptor ni escriptora.

Resumint. No usem la nostra llengua, de vegades, per por de la reacció de l’altre. No reconeixem les persones que renuncien a una veritable promoció, a molt públic, perquè són creadors en llengua catalana. Molt sovint preferim que siguin d’una altra banda, suposo que perquè aquells ja són reconeguts.

Ai, ai! Quin país aquest, tan valent i tan dubtós d’allò seu!

Sóc escriptora i he escrit, només, sobre uns pocs temes. I sé que no n’hi ha prou.