No man is an ‘iland’…

7.07.2012

 

* Juliol 4. “Ara, fill, estem tu i jo sols. El teu pare es va quedar en el mar, se´l van empassar les ones… No sé si va poder lluitar per viure, per tornar a casa… Jo li havia escrit una carta quinze dies abans que el seu barco s´enfonsés. I li deia que tu ja et movies en el meu ventre, que series de fort com ell. Perquè el teu pare volia un fill. I jo sentia que el que portava en el meu ventre era un fill. Però no et va poder conèixer. I com t´hauria estimat! Com m´estimava a mi, en el nostre únic hivern de casats, quan plovia una setmana sencera, i ell es recloïa en el meu cos i em deia que la meva escalfor li donava seguretat… De ben poc que li he servit, jo. I ell em va deixar en morir el regal més preuat, tu, fill meu. I la força que em va sortir Déu sap d´on per fer via i per què tu també fossis fort. Però un dia anirem junts a l´Anglaterra, a visitar la seva tomba, a conèixer el cementiri on descansa… Al sud de l´Anglaterra, per poder-li dir: “Mira el teu fill, el nostre fill…”, m´explica Mingus, sota l´emparrat del jardí, de tornada del funeral de Teresa. “¿Hi aniràs a Anglaterra?”, li demano. “Tot arribarà, tot arribarà…”, respon sense immutar-se.

*Faulkner, malalt des del 17 de juny, després d´haver estat tirat a terra pel cavall Stonewall, no s´aixeca a l´hora d´esmorzar i pren whisky amb calmants per combatre els dolors d´esquena. El metge diu de portar-lo a l´hospital.

 

'La paga de los soldados'.

“Al principi de la seva carrera, William Faulkner, a primer cop d´ull i en públic, no semblava ser deliberadament un lletraferit. Li agradava escriure igual que li agradava beure cervesa amb els amics després d´haver estat pintant terrats per les tardes; però escrivia massa a raig per poder-se’n adonar gaire, i practicava l’escriptura amb el mateix fatalisme aparent amb què agafava feines pesants i estava disposat, com quan els editors de Nova York li van rebutjar Santuari, a guanyar-se la vida tirant palades de carbó en una central elèctrica  [...]

'Sanctuary'.

[...] Faulkner era un cavaller empobrit del Sud que es va inventar un personatge d´heroi en una guerra que no havia fet, abans de tornar al lloc de naixement per fer-se càrrec de l´única tradició que havia conegut. L´amargor de ser un Sartoris (l´aristòcrata sudista frustrat) en el món dels Snopes (el món dels petits, humils negociants i expropiadors de terres i d´ambiciosos blancs pobres) era ben real, i va esdevenir una de les bases del seu pensament; però ell podia manifestar-la sense escarrassar-s´hi, segons que semblava, perquè el seu desencís era d´una vaga i comunicativa mala lluna [...]

'El sonido y la furia'.

[...] Tot i l´atmosfera aterridora amb què va farcir les seves novel.les, i malgrat la seva misantropia gairebé ferotge, Faulkner fou bàsicament un cervell immadur per a la seva complexitat, un cervell divertit a la manera general del país, i procliu a les improvisacions poc meditades; i una certa picardia, una visió indirectament còmica de la vida, alhora picant i turmentada i ambigua, apareix en la seva obra des del primer moment. La seva complexitat era secreta i violenta [...]

'The World of William Faulkner'.

 

* Juliol 5. A migdia, des de la carretera que creua l´illa entre la platja de la Seca i les arenes del Portillón, m´arriba la fanfara ronca d’un altaveu portàtil, segurament muntat a sobre d´una furgoneta, que porta un missatge d´alegria al poble: “Vinguin a veure el Gran Circ Cardenali! Gossos ensinistrats, pallassos, la dona-canó, trapezistes, malabaristes, equilibristes, l´Home més Gras del Món! No s´ho perdin! Al costat de la platja! Es cobra en espècies!”, diu la veu que incita a oblidar les penes i els afanys d’aquests temps revoltats. Jo era al costat dels galliners abandonats del fons del jardí perseguint un exemplar de la papallona endèmica de l´illa, la Papilio Machaon, que sobrevolava la sàlvia plantada en el quadrat d’obra i, en sentir que venia l´Home més Gras del Món, el cor m´ha fet un tomb. “Això no m´ho perdo”, he pensat, mentre cantava pels endins:

And the caravan is on it´s way

I can hear the merry gypsies play

Mama, mama look at Emma Rose

She´s playin´with the radio

 

* Faulkner ingressa a les sis de la tarda en el sanatori del doctor Wright, Byhalia, Mississippi. Pressió sanguínia i cor, normals; el pacient, tranquil i tractable, àdhuc humil, es queixa de mal al pit i a l´esquena.

 

'The Faulkner Cowley File'.

 

[...] Durant molt de temps es donava per fet que Faulkner no era sinó un “realista del Sud”, aquella etiqueta absurda aplicable conjuntament a George W. Cable i a Thomas Wolfe; però la relació de Faulkner amb el Sud, fins i tot la seva concepció d´aquella relació en les seves novel.les, no ha estat mai ben entesa. En una altra època, Faulkner hauria estat un dels novel.listes romàntics mes ímportants del món, com en certa mesura ho continua sent. Però la seva capacitat per a investir la seva observació de la vida i la manera de ser del Sud amb una opulència èpica i una retòrica dissoluta i aterridora a l´estil d´Edgar Allan Poe amaga el fet que ell no tenia una concepció primària i apriorística del Sud, que la seva admiració i acceptació i repugnància anaven de bracet en el seu cap”.

'Rèquiem per una monja'.

 

'Mientras agonizo'.

Heu demostrat a la gent del Sud del que sou capaços i a què esteu disposats si cal; deixeu-los una mica de marge perquè reprenguin l´alè i es facin càrrec del pa que s´hi dóna; feu que tinguin temps d´examinar la situació i d´adonar-se que: en primer lloc, ningú no els imposarà la integració des de fora; en segon lloc, es troben en un Estat amb uns costums anacrònics als quals només ells hi poden posar remei, en presència no sols d´una ètica que els caldrà esmenar, sinó també d´unes condicions materials que hauran de millorar si ells, els blancs del Sud, volen gaudir d´una certa tranquil·litat, si no volen ser objecte any rere any d´una nova acció o d´unes noves maniobres jurídiques, any rere any per a la resta de la seva existència”. 

 

 

* Juliol 7. Manolo Dieste era un home d´un atractiu irresistible. La felicitat en persona. Sempre estava rient, cantant amb el seu grup d´amics (Chola i Constante: eren el trio de l´alegria) cançons tradicionals i aires populars. Dels seus anys a Venesuuela, como ell ho pronunciava, tenia excel.lents records i un anhel constant de tornar a aquella “terra ubèrrima”, plena de mulates “alegres i generoses”. Ella era una de les dones més boniques de l´illa. Feien de molt bon veure; vivien a casa dels pares d’ella; i aviat van tenir fills, un nen i una nena. Ell sortia a pescar tots els matins amb la seva dorna: era un gran pescador, Manolo Dieste, amb prestigi entre els companys, perquè coneixia com ningú els millors caladors. I ella, l´Élida, inquieta i insatisfeta per naturalesa, portava una adrogueria a la plaça. L´ambició la va perdre, perquè es va embolicar amb don Olimpio, el mossèn (i va córrer de boca en boca, tothom se´n va assabentar, als pobles petits tot s´acaba sabent): Élida va passar de no trepitjar l´església a anar cada dia a missa de vuit…

*Faulkner ha passat la nit tranquil. Poc després de dos quarts de dues del migdia, s´ha agitat i s´ha incorporat sobre un costat del llit. Abans que la infermera pogués sostenir-lo, ha gemegat i s´ha desplomat. Després de tres quarts d´hora de massatge cardíac i de respiració boca a boca, s´ha mort.

 

'¡Absalón, Absalón!'

“Encara em sembla impossible de valorar l´obra d´un home. Cap de les meves no va aconseguir mai de satisfer-me, cada vegada que escrivia l´última paraula pensava, si pogués escriure-la de nou, ho faria millor, fins i tot potser ho faria bé. Però estava massa atrafegat; sempre n´hi havia una altra. I em deia a mi mateix, potser sóc massa jove o estic massa atrafegat per decidir; quan arribi als cinquanta, seré capaç de saber el que és bo o el que no ho és. Llavors vaig arribar als cinquanta i vaig mirar enrere i vaig decidir que tot estava prou bé –i en aquell precís moment em vaig adonar que allò era el pitjor de tot, perquè només volia dir que ara tenia una mica més a prop el moment, l´instant, la nit: la foscor: el son: quan hauria apartat per sempre el que m´havia anguniejat i fatigat, i mai més ja no me n´hauria d´amoinar”.

Tomba de William Faulkner.