No és un tongo ni un tango: l’avi de Gardel era català

Dimecres 19 de març s’estrena a la Filmoteca el documental El padre de Gardel, que és fruit del treball d’investigació que ha dut a terme el cineasta uruguaià Ricardo Casas sobre els orígens familiars de la figura mítica del tango, Carlos Gardel. El llargmetratge revela els orígens catalans del cantant. L’estrena comptarà amb la presència del director. 

Uns set anys són els que ha trigat Ricardo Casas a destriar el gra de la palla d’un dels assumptes més nebulosos de la història de l’espectacle del segle xx: qui van ser els veritables pares i quina va ser la nacionalitat de la figura mítica del tango, Carlos Gardel? Una pacient investigació, que n’inclou d’altres d’anteriors dutes a terme als arxius de l’Uruguai, Argentina i Catalunya,  ha aclarit la confusió sobre diversos aspectes de Gardel, especialment sobre els seus orígens familiars. Tot aquest material ha quedat recollit al documental El padre de Gardel.

Tots sabem que la història és una de les qüestions més manipulades, tergiversades i falsejades per raons polítiques i interessos de diversa índole a tot el món i a tota mena de països. La destrucció de documents, falsificacions i pèrdues intencionades permeten substituir la veritat per una mentida. Com més antiga és la manipulació, més costa de restituir la veritat. Des de fa anys i panys, al nostre país es planteja la possible catalanitat de Cristòfor Colom, mentre que una de les mentides més recents és la que va pronunciar una membre del govern espanyol en afirmar —sense cap mena de rubor— que Catalunya no havia estat mai de la vida un estat independent.

Entre Catalunya i l’Uruguai

Amb paciència i amb la intenció de fer un documental sobre Gardel, el director uruguaià Ricardo Casas, que ara té la intenció de fer un documental sobre el seu avi immigrant gallec a l’Uruguai, va posar fil a l’agulla per enfrontar-se a la història «oficial». Una història que s’ha repetit mantes vegades i que més o menys tots sabem: Carlos Gardel era fill de mare soltera, una francesa de Tolosa de Llenguadoc anomenada Berthe Gardes que s’establí a l’Argentina amb el seu fill Charles, que hauria nascut en aquella ciutat francesa. Es deia que Charles després va passar a dir-se Carlos i que d’adult va adoptar la nacionalitat argentina. Sembla, però, que aquesta atribució va ser una suplantació de personalitat perquè Berthe es quedés l’herència de Gardel, que va morir el 1935 en un accident d’aviació a Medellín, Colòmbia.

Però la realitat sembla que va ser una altra. Carlos Gardel va ser fill il·legítim o natural de la unió entre Carlos Félix Escayola Medina, fill del sabadellenc Joan Escayola Carayemas, i de la jove uruguaiana María Lelia Oliva. Carlos va néixer entre 1883 i 1887 a la localitat de Tacuarembó, on Carlos Félix Escayola residia. Era una regió al nord de l’Uruguai anomenada «la Califòrnia del sud», relacionada en aquella època amb el descobriment d’or.

L’embolic familiar d’aquest uruguaià o català de segona generació és digne de generar un fulletó televisiu o pel·lícula al voltant d’aquest home que es va fer a si mateix i que va ser terratinent i militar amb graduació de coronel en una Amèrica on tot era possible i on tothom tenia la seva oportunitat. Fer les Amèriques, es deia, enmig d’una eufòria econòmica  i d’una permissivitat social que van portar l’Uruguai a ser conegut com «la Suïssa d’Amèrica».

Vegem les dades aportades per Ricardo Casas en la promoció del seu film: «En aquell marc, Escayola es va casar successivament amb tres germanes de cognom Oliva: Clara, Blanca i María Lelia. Carlos Escayola va tenir 14 fills dins dels seus matrimonis, però es calcula que va ser el pare natural d’uns altres 50 fills, nascuts de relacions extramatrimonials. Entre aquests fills il·legítims va haver-n’hi un que va heretar els seus dots musicals, que després fou conegut com a Carlos Gardel i que Carlos Escayola va engendrar amb María Lelia, quan ella tenia 13 anys i ell estava casat amb Blanca».

La «pista catalana» d’aquesta història comença el 1838 quan van arribar a l’Uruguai, a l’època dels grans velers, quatre homes joves catalans: dos germans naturals de Sabadell Joan i Pau Escayola; Jeroni Parellada, de Barcelona i Josep Crixell, de Salines.  Amb el propòsit de guanyar-se la vida es van establir a la important vila de San Pedro del Durazno, segons s’explica en un text dedicat a aquesta època (1).

Els joves, entre els quals hi havia un dels germans Escayola —avi patern del qui seria el famós Carlos Gardel— van arrelar i desenvolupar amb èxit els seus respectius negocis. És oportú recordar que l’aleshores República Oriental de Uruguai obtingué la seva independència el 1830 després de lluitar contra el govern unitari de Buenos Aires en les anomenades Provincias Unidas del Río de la Plata.  L’actual Uruguai havia pertangut amb anterioritat a l’Imperi de Brasil gràcies al «pròcer» José Gervasio Artigas, d’ascendència aragonesa.

La relació històrica de Catalunya i els catalans amb l’Uruguai queda ben demostrada amb les següents dades històriques: poc després de la independència d’aquell país, va ser la goleta Constancia, amb matrícula de Barcelona i capitanejada per Joan Mirambell, que va inaugurar el tràfic comercial entre Espanya i la República Oriental de Uruguai. Aquest país va comptar amb quatre presidents d’arrels catalanes de la nissaga de Josep Batlle i Carreó. El 1881 es va inaugurar el primer Centre Català de Montevideo. El 1943 la capital va tenir el primer monument i plaça del mateix nom dedicats al president Lluís Companys. I una il·lustre actriu exiliada, Margarida Xirgu, va presidir els dos Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Montevideo. ( 2 )

 

L’autor d’El padre de Gardel

Ara el director Ricardo Casas amb la seva pel·lícula documental ens demostra les arrels catalanes de la figura mítica del tango i de la música del segle xx en general, que ha estat Carlos Gardel. Aquest fet explica potser l’especial predilecció que el cantant va sentir per Barcelona i Catalunya, on va obtenir grans èxits en recitals i també a la gran pantalla. El seu film pòstum Tango Bar es va estrenar a Barcelona el gener de 1936, després de la mort del cantant en un accident d’aviació.

Gràcies al seu art i al d’altres artistes, la Ciutat Comtal pot presumir amb orgull de ser coneguda arreu com «la tercera capital del tango».

El llargmetratge documental El padre de Gardel es va estrenar el 2013 al Festival de Gramado i ara arriba a Barcelona i està previst que després se’n faci la presentació a Madrid.

Ricardo Casas va treballar durant 29 anys a la Cinemateca Uruguaya, de la qual va ser director executiu entre 1980 i 1984. Va crear la Escuela de Cinematografía el 1991. Des de 1992 dirigeix Divercine, el Festival Internacional de Cine para Niños y Jóvenes de l’Uruguai, únic festival d’aquesta especialitat que exporta materials a diversos països de l’Amèrica Llatina. Des del 2007 programa i realitza Atlantidoc, el Festival Internacional de Cine Documental de l’Uruguai. Ha publicat, entre d’altres, els llibres Diez años de vídeo uruguayo, 1985-1995 i 20 Años de Divercine.

El padre de Gardel s’estrenarà a la Filmoteca de Catalunya i en farà la presentació el seu autor el dimecres 19 de març a les 18.30 h, i es repetirà diumenge 23 a les 19.30 h. A la Casa Amèrica Catalunya, el dijous 20 de març a les 19.30 h tindrà lloc una xerrada-col·loqui amb el director Ricardo Casas i el documentalista català Ricard Iscar.

)

FILMOTECA DE CATALUNYA
Plaça Salvador Seguí, 1. Barcelona.
www.filmoteca.cat/web/programacio

CASA AMÈRICA CATALUNYA
Còrsega, 299, entresòl. Barcelona.
www.americat.cat/ca/informacio-practica

TANGO BAR (1935), pel·lícula de Carlos Gardel a YouTube
Entre d’altres canta les melodies, “Por una cabeza”, “En la lejana tierra mia”, “Arrabal amargo” i “Mi Buenos Aires querido”.

NOTES

(1) Quiroga, Víctor A. (2000). “Juan Escayola, abuelo de Gardel, sus raíces en el Durazno“. A: Comunicación académica (núm. 8). Uruguay: De la Academia del Tango.

(2) Manent, Marià (dir.) (1992). Diccionari dels catalans a Amèrica: contribució a un inventari biogràfic, toponímic i temàtic (vol. IV). Barcelona: Comissió Amèrica i Catalunya/Generalitat de Catalunya.