“No aconseguireu el meu odi”, resiliència després del Bataclan

2.02.2017

El 13 de novembre del 2015 Hélène Muyal-Leiris va ser assassinada a la sala Bataclan per uns terroristes islamistes. Tres dies després, Antoine Leiris, marit de l’Hélène i pare del Melvin, el seu fill de 17 mesos, publicava a les xarxes socials una carta titulada “No tindreu el meu odi”. Les paraules de Leiris van irrompre en el debat públic com una taula de salvació moral enmig de l’esforç col·lectiu per entendre i donar resposta a l’horror. El passat 30 de gener, Leiris va visitar Barcelona de la mà de l’Escola Europea d’Humanitats per compartir la seva experiència i les seves reflexions en una conferència titulada “Resiliència o Resignació”.

Antoine Leiris

Davant d’un auditori ple a vessar, Antoine Leiris agafa una ampolleta d’aigua i la rebrega fins a deixar-la feta un nyap. “Això era jo el dia de l’atemptat”. Torna a agafar l’envàs i, amb una mica d’esforç, el torna a la seva forma original. “Això sóc jo avui”. Per a Leiris, la resiliència és la capacitat de poder fer aquest viatge de tornada. Però de seguida ens fa notar que, tot i que l’ampolla sembla igual primera vista, si l’examinem amb cura, descobrim les marques que no s’han pogut esborrar del tot. D’on treure la força per fer la travessia? “De seguida vaig tenir clar que el meu fill havia de beure d’aquesta ampolla”.

Leiris projecta una aura d’humilitat. Al contrari del que la demostració de l’ampolla podria fer-nos suposar, es troba als antípodes dels conferenciants amb discursos motivacionals prefabricats als quals ens han acostumat les TED Talks. Els seus ulls blaus es despisten constantment, buscant les paraules per expressar el què vol dir, deixant el temps necessari fins a trobar una intuïció sincera. Ni un sol eslògan, cap resposta definitiva per a tots els mals. Leris no dedica ni un instant a l’autocomplaença i tanca totes les portes a la pornografia emocional. En un mar de dubtes, només una certesa incontrovertible: cal combatre la resignació.

“Construir murs és la definició de resignació”, explica Leiris, conscient de la responsabilitat política que ha d’assumir algú com ell davant l’emergència de figures com Donald Trump o Marine Le Pen. I és en aquesta traducció d’una experiència individual a l’acció col·lectiva on el jove periodista cultural es carrega de legitimitat per parlar de la tragèdia que va viure. “Em nego a resignar-me al fet que el món sigui violent: sóc un idealista”. Leiris ens adverteix que la condició de ciutadans comporta drets però també deures, i ara més que mai tenim l’obligació de reflexionar i dialogar per tal de lluitar contra les visions monolítiques del món que porten a l’odi i a la violència.

Després de molts preàmbuls explicant que ell no té cap intel·ligència especial i que només pot parlar des del cor, Leiris sap perfectament quina pregunta s’està fent el públic: “Com combatre el terrorisme, senyor Leiris, com fer-ho per no odiar?”. La seva resposta és tan simple com optimista: cultura, emocions i empatia. “Quan no es té accés a la cultura i no es tenen eines per viure-la profundament, no es tenen les barreres mentals per resistir aquestes coses. Jo, després del 13N, vaig tornar a llegir, vaig tornar a veure pel·lícules i vaig tornar al Louvre”.

Leiris vivia de l’amor a la cultura: va conèixer a la seva dona fent pràctiques a un programa  de ràdio, va conduir un espai sobre pintura durant 4 anys i, actualment, treballa de crític de cinema. Després de perdre a la mare del seu fill, es va adonar que aquesta educació no només servia per cultivar una sensibilitat especial, sinó també una gran resiliència. L’art t’ensenya a veure la vida a través dels ulls d’infinits altres, i Leiris troba en aquest poder la clau per resistir la temptació de l’odi. Llegint, veient i escoltant, és quan “t’adones que el món no es pot resumir en respostes senzilles com bons contra dolents, infidels contra creients”.

Però el periodista també creu que hem fallat en l’educació de la cultura perquè oblidem posat el focus en les emocions que desperta. “La pregunta no ha de ser “què diu aquesta pel·lícula?” sinó “Alguna cosa dins teu ha vibrat?””. Leiris explica com el va ajudar a arribar a aquesta conclusió el moment en què va haver de dir-li al seu fill que la seva mare no tornaria: “no podia fer-li entendre, així que el vaig abraçar perquè sentís el que jo sentia”.

L’ètica que proposa Leiris neix de la convicció radical que l’alteritat està prenyada d’amor i no pas d’odi, que si som capaços d’entendre que els altres miren el món d’una manera diferent, el nostre cor respondrà obrint-se en comptes de tancant-se. La prioritat de les emocions sobre el discurs racional, que tantes vegades es fa servir per explicar la maldat, és, per a Leiris, la primera pedra sobre la qual cal edificar l’única virtut que ens pot salvar i que l’ha salvat a ell: l’empatia.

Leiris no és ingenu, i sap perfectament que no ha trobat una recepta definitiva i que potser no existeix. És per això que quan un membre del públic li recorda la frase de George Steiner que diu que “la cultura no ens protegeix de la barbàrie”, el periodista respon que no sap si la cultura és la millor arma per combatre l’horror ni creu que sigui l’única, però que és la seva. Leiris ja ens ha advertit del seu idealisme però, precisament perquè no és naïf, la convicció sembla més forta.

L’escriptura ha estat el refugi per a Leiris des del primer dia després del Bataclan. El periodista ha publicat “No aconseguireu el meu odi”, un llibre on recull i reflexiona sobre aquesta experiència. Una anècdota resumeix un viatge que ha acabat sent més que el simple retorn a la forma original: “La primera pàgina que vaig escriure després de viure l’experiència de fer la gira de promoció del llibre explica la història d’una persona que no sabem qui és, però que s’assembla una mica a mi, que podria ser jo perfectament; i que, després de tot això, torna al metro i, en lloc de veure un ramat de gent, ara troba que cadascú té la seva pròpia música”

Podeu trobar “No aconseguireu el meu odi”, el llibre d’Antoine Leiris, fent clic aquí