‘Nix tu, Simona’ d’Albert Pijuan torna a la Sala Atrium

15.10.2012

Nix tu, Simona, d'Albert Pijuan

 

Després de l’estrena a la Sala Beckett, Sala Atrium recupera ara un dels espectacles més singulars de la temporada passada. Monòleg d’Albert Pijuan magníficament interpretat per  Aina Calpe. Una oportunitat per descobrir un nou dramaturg i una actriu d’una energia desbordant. Francesc Foguet ha llegit l’obra i en fa una lectura molt personal.

Els cossos humans són una matèria extremament sensible. Els científics encara n’escruten totes les parts, des de les més minúscules a les més evidents. Volen descobrir-ne el funcionament intern, les connexions entre els òrgans, els mecanismes que n’expliquin la complexitat. Al seu torn, els metges activen sovint els protocols d’actuació establerts a l’hora de visitar un malalt i, en general, el diagnostiquen implacablement, com si fos un artefacte mecànic, sense tenir gaire en compte el criteri bàsic de l’empatia. Cada ésser humà carreteja, ben mirat, un cos diferent, però també una ment única, intransferible. Hi ha cervells que no interpreten el món amb els mateixos ulls ni amb els mateixos “consensos” que la majoria: són els que considerem com a “malalts”, d’acord amb el raser d’uns coeficients intel·lectuals estàndards que –ja ho advertí Enzensberger– no deixen de ser discutibles. És difícil, en tot cas, de posar-se en la pell d’aquests éssers “anòmals” o, simplement, de comprendre’ls.
A Nix tu, Simona, d’Albert Pijuan (Calafell, 1985), que avui s’estrena a la Sala Beckett amb la interpretació d’Aina Calpe i sota la direcció d’Albert Mestres, ens proposa un exercici d’empatia, en què no hi ha espai per a l’eufemisme. Un exercici d’empatia cap als deficients mentals. Pijuan constata així la deshumanització de les relacions, segons la qual els homes i les dones passen a ser objectes sense ànima. I es fa ressò, ni que sigui de manera indirecta, de la problemàtica de l’alteritat, que és agredida, amenaçada o anul·lada. O, si es vol, de la irreversible pèrdua de l’ànima humana. Difícilment es pot fer servir un patró, per més científic que sigui, per a totes les persones. Difícilment, tot i compartir trets comuns, cap ésser humà s’assembla a un altre. No hi ha cossos sense ànima. Ni ànimes sense cos. A Nix tu, Simona la humanitat sencera demostra la seva capacitat insadollable de fer mal.
Altrament, com posar-se en la ment d’una nena jove que és diferent, que no és com les altres? Com traduir la seva manera d’observar i de sentir el món que l’envolta? Aquest és el gran repte de Nix tu, Simona, en què una “deficient mental” fa una llarga “confessió” autobiogràfica in extremis sobre el món inexplicable que ha viscut. L’efecte d’estranyament és doble: d’una banda, per una expressió confusa, vacil·lant, plena d’anacoluts i de sobreentesos, amb una lògica foradada; de l’altra, per un flux verbal que, sense gota d’escrúpols ètics, ens presenta una realitat horrible: violenta i salvatge, observada tanmateix sense malícia. Amb la seva ingenuïtat de vegades cruel, Simona s’adona que la mancança que té, la diferència respecte als altres desperta el rebuig o la incomprensió. Com que té un concepte molt primari de la justícia, de l’ètica o de la moral, no acaba de veure el costat traumàtic, dolorós, cruent de les vivències en què està immersa. De resultes d’això, sense prendre del tot consciència del que fa, és víctima innocent de les perversions dels seus consemblants.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris