Nit i Dia. Quan es trenquen els somnis esquerranosos

27.06.2017

Un fantasma recorre Nit i Dia: el fantasma del comunisme… fracassat. Els dos temes d’aquesta temporada són la degradació de la política i la llosa del passat, i la figura de l’excomunista que ha traït els seus principis de joventut és la síntesi de tots dos que més fàcilment podem trobar a la Catalunya contemporània, sobretot quan repassem el mapa de les elits barcelonines. Si els Jocs Olímpics representen el punt de no retorn en la transició del puny alçat a la corbata, Arcarazo i Galceran desestabilitzen el consens positiu al voltant d’aquest episodi situant l’assassinat del petit Kevin a les mateixes dates en què tothom ballava la cançó del Cobi. Per seguir estirant el fil del pecat original, des d’aquí suggereixo que el protagonista de la tercera temporada sigui el turisme. Llàstima que seria impossible enemistar-se amb un hipotètic mataguiris.

Josep Maria Pou a Nit i Dia

La sèrie ens ha mostrat tres maneres de respondre al desencantament amb Marx i companyia. Resistir i mantenir-se fidel, com el pare de la Carmen García; vendre l’ànima i tirar el tiquet de compra al mar, com el Martí Miró, o refugiar-se en l’intel·lectualisme i l’estètica, com el Benet Muntada. Perquè si fa 15 dies descobríem el passat esquerranós d’en Miró, ahir vam poder sentir la nostàlgia als ulls d’en Benet mentre evocava les consignes revolucionàries d’Antonio Gramsci com si fos la poesia que recita a l’estimada Wendy. Però, ai las, el pessimisme hobbesià (l’home és un llop per l’home) es va acabar imposant en algun moment de la història, i això encara afegeix llenya al foc de l’enigma més sucós de la sèrie: què va passar perquè dos joves que compartien ideals obrers hagin acabat convertits en l’encarnació del mal? El gust per l’assassinat i els menors els va venir abans o després de fer-se de dretes?

Però la pitjor notícia del capítol d’ahir va venir al final, amb la supervivència de la Carmen Garcia. La frustració dels seus detractors va ser més gran per culpa del que semblava que serien els seus darrers minuts de vida: caminant pel bosc, el pla de seguiment dilatava el temps fins a deixar-nos sense ungles, mostrant-nos dins del mateix quadre a en Benet posant-se els guants amb parsimònia i a la Carmen obstinada per no girar la cara tot i ser a menys d’una passa de distància. Catalunya estava dividida entre els que frisaven perquè ella se n’adonés a temps (mira enrere, abans que sigui massa tard!) i els que patien perquè en Benet trenqués la seva immaculada ratxa (escanya-la d’una vegada, abans que sigui massa tard!). Quan vam veure que el mestre escaquista empenyia l’advocada pendent avall, els membres de l’equip Muntada, entre els quals em compto, vam cridar assaborint la victòria, fet que encara va fer més dur el gir final. No sabem si la Carmen tornarà o no en els episodis que romanen, però és una llàstima no haver aprofitat aquella seqüència per quedar-nos amb un record escaient per al personatge: els crits guturals, els plors i les súpliques capturaven la baixesa moral que ha exhibit l’advocada millor del que ho podrà fer cap altre epíleg.

Un dels principals problemes de la temporada han estat les dificultats per construir crescendos narratius, i l’episodi d’ahir va tornar a posar el fre, amb moltes escenes informatives just quan necessitàvem més benzina emocional. Si comparem com ens sentíem davant el risc de mort de la Carmen García amb com ens feia sentir l’amenaça del mataiaies a la Sara Grau o la caiguda en desgràcia (figurada i literal) del jutge Casas, entenem què està passant: enguany, els “bons” tenen poc protagonisme i no es troben en perill. Majoritàriament, l’espai de la Sara l’ha ocupat la Carmen, però amb un efecte molt desigual: el personatge de Mar Ulldemolins s’ha limitat a deixar-se portar cap allà on bufava el vent, doblegant el seu caràcter pla davant de qualsevol circumstància, corrent a corrompre’s o a penedir-se segons tocava, amb l’afegit que la interpretació no ha sabut compensar amb carisma la manca de profunditat del paper. Si la inquietant obsessió d’en Benet amb els infants –fins i tot amb els no nats– no l’hagués aturat, molts hauríem celebrat els minuts que de cop quedaven lliures per a la Sara Grau.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. No, home, no. El personatge de la Carmen (Mar Ulldemolins) és la porta que queda oberta per a la tercera temporada (que ja s’ha anunciat). Ara desapareixerà (pluf!) i a la tercera temporada apareixerà, però disfressada i canviada de look, que no la reconeixerà ni el David Verdaguer ni la seva germana. I des de la seva doble personalitat es dedicarà a destapar-ho tot i carregar-se’ls tots un a un. Gràcies. Ja passaré per caixa dels guionistes.

  2. Doncs, ves la Carmen Garcia em sembla un personatge fantàstic, no és la bona de la sèrie, però tampoc és dolenta. En el fons representa a la innocència, a l’escena d’ahir semblava un esquirol fugint pel bosc, fugint de la bèstia del comunisme fracassat, autèntic generador de dolents. I els esquirols, no ho oblidem són uns supervivents.

  3. Tenint en compte el refinament del Benet Muntada a l’hora d’assassinar, és ben poc versemblant que la Carmen salvés la vida. Què hi farem! Aquests són els obscurs designis dels guionistes; designis que ja es veien a venir, o si no a què va treure cap que la Carmen portés el sobre de diners a l’ex.

  4. Ens va semblar una mena de citació de la Blancaneu i el llenyataire tan bon punt el Mercedes agafava el camí del bosc .

  5. La forma enganxa i jo diria que és el millor però el guió cau en tòpics i no els supera. El referent Blancaneus al bosc és forçat i massa explícit: Pou carrega fent de Pou. La Sara massa collada i estàtica. Els Mirò massa explicits i al pintor protegit li falta “cos” i li sobra innocència.
    No obstant es fa mirar i s’espera un bon final

  6. 1) No he vist cap episodi de la sèrie que comenteu.
    2) Tinc 68 anys, i de jove no vaig ser mai comunista, pq sabia el pa que es donava als països q patien aquesta ideologia.
    3) La vacuna contra l’idealisme i els somnis és un bany de realitat i d’escepticisme.

  7. Sí, quina ràbia que no la matés!!!
    La sèrie és un pal que cau per tot arreu. La llista de coses que no s’aguanten és enorme. Però el greu problema és de guió. Tòpic, inversemblant, mal lligat.
    No tothom pot escriure històries negres, que són molt complexes su volem que rutllin i resultin creïbles.
    També hi ha un problema de càsting. Gran part dels actors no donen el perfil adequat.