Nit i Dia. Quàdruple teràpia sentimental d’una nit d’hivern

13.06.2017

No hi ha sèrie de prestigi sense un dels anomenats “episodis embotellats”, capítols en els quals la trama principal queda congelada i la narració s’aventura per algun camí secundari sense demanar permís. La temporada passada vam gaudir de l’inoblidable capítol del mataiaies atrapat a l’ascensor, i ahir a la nit Arcarazo i Galceran ens van demanar que els acompanyéssim en una quàdruple teràpia sentimental nocturna. Com tot, la digressió és un art amb diferents nivells d’excel·lència, però és inevitable que aquests capítols despertin pessigolles en els espectadors —per no parlar dels crítics— que s’han mantingut fidels a la sèrie i senten l’excitació de trencar la rutina. Com una parella que surt d’una sex shop amb les primeres manilles de vellut, durant una nit estarà permès experimentar sense pagar-ne les conseqüències.

L’Aitor (Miquel Fernàndez) i la Sara (Clara Segura) a ‘Nit i Dia’

L’emprenedoria dels guionistes va tenir resultats desiguals, barrejant moments brillants amb escenes menys reeixides, però l’oportunitat de veure els personatges amb qui hem passat tants episodis penjant la bata forense per despullar-se emocionalment fa oblidar fins i tot els diàlegs més fulletonescos (que no té res a veure amb marranades, sinó amb el fet que el diccionari no em dona alternatives millors a culebrón). Repassem-los.

Medalla d’or per als que van anar més enllà de la metàfora i van quedar literalment nus. Tot i ser la trama més intranscendent, o potser precisament per això, la tan gradual com inevitable relliscada entre el Pol i la Fàtima ens va regalar un caprici narratiu deliciós. La parella anava fent cada pas cap al seu destí amb la naturalitat dels que saben que aquella nit sí que toca i que seria una falta de sensibilitat estètica no embolicar-se. Es confirma que David Verdaguer és una mena de Rei Mides de la interpretació que multiplica la resta d’actors que toca: els dos personatges va exhibir una connexió mai vista i, després de la reflexió còmica sobre la idoneïtat de comptar ovelletes per anar a dormir, mitja Catalunya s’hauria entregat al bigoti. No hi ha res més elegant en una sèrie que resoldre la tensió sexual que s’arrossega des de temporades sense recórrer a la grandiloqüència.

El pitjor, l’Aitor i la doctora Vivancos. La conversa entre tots dos era tan plena de fets biogràfics, racionalització i llocs comuns de la psicologia romàntica que no va quedar espai per a la química. Si de cas, s’intueix massa clarament on pot recaure el nou director després que els croissants no fossin capaços de dir “t’estimo” com se suposava. Per sort, l’esgrima dialèctica va obrir altres camins quan semblava que una anàlisi suposadament feminista de la gelosia acabaria en sermó. La severitat de l’antropòloga i una interpretació solvent d’Irene Montalà la van convertir en una bona paret de frontó per als problemes de l’Aitor, però es va perdre una oportunitat de donar entitat al personatge.

Sobre el duet policial que formen la Sònia i el Toni, ahir es va produir una redempció gens anticipada i molt benvinguda. Des de la primera temporada, el personatge de la Sònia és insuportable. El clixé del policia dolent, gastat i difícil d’entomar, és un repte per a qualsevol, però Anna Alarcón l’ha fet tocar fons amb una investigadora insofrible que s’enfada sempre i malament sense aconseguir que la seva mala llet ni ens importi ni ens entretingui. Gràcies a l’explosió de testosterona fraternal d’ahir, els dos policies van mostrar, per fi, una tercera dimensió que podria rellançar-los com a personatges. Un punt extra per no passar de les cleques al terreny sexual.

I hem deixat la infal·lible Sara pel final. La passejada amb el Lluís davant la mar barcelonina, d’un negre profund trencat convenientment per la silueta de l’Hotel Vela, va fluir perfectament, amb dinàmiques emocionals originals i orgàniques. Pablo Derqui va fer versemblant el seu penediment sense renunciar a la personalitat del Lluís, i Clara Segura segueix demostrant que una bona actriu pot convertir el sentit comú en art sense acudir al comodí de les excentricitats. La revelació sobre el seu passat amb el Dr. Grau anima la trama principal i explica moltes coses de les inclinacions i contradiccions de la Sara. Això sí, la simbologia de la infància perduda com un globus que se’n va, mandrosa i prescindible.

Però compte amb el tour de force final: segons el rellotge, des que la Sara va obrir la porta a l’Aitor fins que ell va marxar, 12 minuts i 19 segons. Una ruptura en estricte pla / contraplà / pla general, dins de la cuina, sense grans moviments, ni grans accions ni flash-backs que interrompessin l’evolució sentimental i la baralla d’arguments. Teatre per la tele, molt allunyat de l’esteticisme al qual tendeix Nit i Dia. Tot i que Segura s’havia buidat durant l’episodi, treballant cada frase del seu personatge, tant ella com Miquel Fernàndez van mantenir la tensió i el nivell de versemblança al màxim durant el trencament. Ara bé, es va produir un efecte curiós: van partir peres de manera tan ben argumentada, lògica i pactada, que l’impacte emocional per a l’espectador va ser mínim. L’Aitor i la Sara mai han estat una parella estel·lar, i la cerebralitat de la seva ruptura va retratar de manera excel·lent com una relació grisa pot tenir un funeral tan poc pirotècnic com la vida que ha tingut. I ara, la cara romàntica de la sèrie s’ha posat més interessant.

 

P. D. Com a veí de l’Eixample assidu a les cocteleries del carrer Aribau, em veig obligat a impugnar una errada de raccord entre la temporada passada i l’actual. En referència a la porta del Dry Martini, la Sara va dir que aquell era el bar on anava a buscar homes antigament. No pas! A la primera temporada, la Dra. Grau caçava des de la barra del Solange, just enfront del bar de Javier de las Muelas. Tots dos serveixen copes excel·lents, tot i que el Solange ha perdut el carisma amb la darrera redecoració, més pensada per als guiris que per als locals, i el Dry Martini ja fa segles que és més una atracció que cap altra cosa. Si us importa més la idiosincràsia del racó que els homes, baixeu un parell de carrers i aneu a l’Ideal.

P. P. D. A tots els benvolguts seguidors de les crítiques setmanals que heu arribat fins aquí, desvelo el misteri de la setmana passada, tristament prosaic: vaig faltar a la cita perquè unes vacances a la Xina em van ensenyar el poder de la censura a internet i no vaig poder veure l’episodi tal com havia previst. De moment, l’anàlisi del capítol es perdrà com les llàgrimes de replicants a la pluja, però aquesta setmana hi haurà una sorpresa especial relacionada amb Nit i Dia per compensar. Atents el divendres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. En una sèrie de 13 episodis (si no vaig errat) no et pots permetre fer un capítol com aquest. Clar que la trama detectivesta aquesta temporada té molt poc joc, i ha avançat sense contratemps ni problemes. Aquesta linealitat permet aquesta classe de capítols, i això no és bo.

    Penso en True Detective (Segurament més propera a la primera temporada que aquesta segona) i em dol veure com es desaprofiten oportunitats per fer thrillers com Déu mana. Sempre hem d’acabar igual a TV3. Per més pits que surtin, la sèrie no és la que era, i qualsevol comparació amb un producte (bo) forani l’hi fa més mal que bé.

    O hi ha una gran revolució argumental, amb girs inesperats, durant els pròxims capítols, o veig molt negre que segueixi una tercera temporada.

  2. No crec que segueixi una tercera temporada perquè la gràcia va ser la primera. Però em va agradar molt el capítol. Crec que està bé deixar la trama detectivesca per endinsar-nos en la psicologia dels personatges.

  3. El capítol d’ahir, lamentable. Tercera temporada? Au!! No fotem. I per acabar vull felicitar al senyor Burdeus, per les seves crítiques tan ben explicades i redactades

  4. Brillant anàlisi amb la que coincideixo plenament, Burdeus.
    I un afegitó personal: dilluns sí que vaig xalar, què carai.