Nit i Dia. Com empatitzar amb un assassí

11.07.2017

En Martí Miró ja ens havia revelat que si en Joan Grau no li feia cas, en comptes de ser recordat com un heroi que salvava nens passaria a la història com “el monstre que se’ls follava”. A l’episodi d’ahir, durant la trobada entre el doctor i la Sara, nosaltres ho sabíem però la nostra heroïna no, en un recurs marca de la casa de Nit i Dia, que sempre prefereix el suspens a la sorpresa. Però si recordem la conversa que va mantenir amb en Lluís, l’exmarit maltractador, sabem que la Sara sempre havia pensat que els pecats del seu padrastre eren greus però explicables. El que vist en perspectiva era un cas meridià d’abús, el seu jo de 13 anys ho havia viscut com un enamorament lliure entre iguals. Per culpa d’aquesta malaurada interpretació, la forense havia arrossegat un sentiment de culpa immerescut durant mitja vida, i l’objectiu de la visita al seu padrastre era, precisament, desfer-se d’una vegada per totes d’aquesta càrrega i fer-la recaure en l’únic responsable. El problema és que la Sara creia que estava conversant amb un ésser humà, quan en realitat s’estava ficant a la gola del llop.

Jordi Bosch és el Doctor Joan Grau, a “Nit i Dia”

Un pederasta és un monstre. No en el sentit més avorrit i cunyadesc del terme, d’allò de voler quedar bé sent el més vehement a l’hora de condemnar les coses més òbviament condemnables, sinó amb el significat que li donaria un manual de mitologia. Des del vampir al zombi, els monstres són una violació extrema de les categories normals, éssers que ens fascinen alhora que ens fan por perquè estan massa allunyats per poder-los explicar en els nostres termes i, en última instància, empatitzar-hi. Per fer més complet el paquet de trets aberrants, acostumen a trencar les lleis de la física i l’estètica, amb poders sobrenaturals i aparences repugnants que acompanyen la seva conducta obscena. Però res d’això és necessari: en el fons, el que separa el monstruós del dolent és la manca d’humanitat radical en algun aspecte, i n’hi ha prou que aquesta falla insalvable sigui estrictament moral. Tots podem entendre la caiguda gradual que porta una persona qualsevol a ser un polític corrupte, però l’abús sistemàtic de menors, amb màscares d’animal i masmorres de tortura incloses, és simplement incomprensible i, per tant, monstruós.

Una conseqüència d’aquesta característica dels monstres és que no s’hi pot dialogar, només combatre’ls. El Dr. Grau de la casa luxosa és un individu vil que es va aprofitar de la Sara però que encara es mou dins d’uns marges on alguna mena de redempció és possible, mentre que el Dr. Grau del soterrani és un licantrop contra el qual només té sentit disparar bales de plata. La Sara descobreix massa tard que tots dos són la mateixa persona, i un moviment brusc de la càmera que s’acosta ràpidament cap a la nova amenaça ens indica que s’ha acabat la xerrameca. “No hauries d’haver entrat aquí”, diu el monstre que, si fos un vampir, ara mostraria els ullals.

Aquesta temporada de Nit i Dia ha estat farcida de maldats, però el cas de pederàstia ha estat sempre al fons del pou, en un pla radicalment diferent de la resta. Si analitzem la funció narrativa de l’abús de menors, veurem com un dels seus efectes principals ha estat blanquejar i humanitzar l’enyorat Benet Muntada. Dins l’ecosistema de la sèrie, la presència de la pederàstia ens ha obligat a relativitzar els assassinats a sang freda del mestre escaquista que, precisament, es distingeix per un amor i respecte genuí als nens, tal com ens va confirmar ahir la Lia. Gràcies a les nombroses seqüències durant les quals hem acompanyat en Benet, hem après a respectar el seu mètode indolor, sense gaudi sàdic pel mig, a escoltar la seva visió literària del món, i fins i tot a imaginar possibles passats tenebrosos que justifiquessin la seva caiguda en desgràcia. Algú es pot imaginar la càmera mostrant els detalls de les perversions sexuals del Dr. Grau i aconseguint el mateix resultat?

L’any passat només vam tenir un monstre que, malgrat tot, vam acabar compadint en conèixer el seu passat traumàtic i la relació malsana amb la mare i la religió. Enguany, l’acusació de pederàstia ha estat una etiqueta que determinaria qui era el personatge més monstruós entre tots els que competien pel podi. La sèrie ha jugat amb les nostres expectatives al voltant d’en Benet Muntada, que ens feien mossegar les ungles quan el vèiem fer classes a la Lia. Finalment, quan la llufa ha caigut sobre el Dr. Grau i en Martí Miró, la nostra percepció d’en Benet ha quedat revisada fins al punt que la feina de sicari ens sembla poca cosa. Amb la desaparició del personatge de Josep Maria Pou, se’n va l’únic malvat amb grisos morals que, amb la pista que va donar abans de morir, tanca el capítol de redempcions possibles. A l’episodi que queda, la batalla serà entre blanc i negre: o guanyen les heroïnes, o guanyen els monstres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Comentaris
  1. La història és totalment lineal, ni un trist gir amb cara i ulls en tots els episodis. Escenes poc creïbles farcides de casualitats són el to habitual. Podríem fer una llarga llista amb totes les incongruències d’ahir, però ves… esperem a veure el final. Dius que la batalla serà entre el blanc i el negre, crec que un final decent ens hauria d’oferir un aiguabarreig de grisos.

  2. Referents clars:
    – la trilogia Red Riding
    – True Detective (la primera temporada de la qual era un remake gairebe de Red Riding)
    – la pel.licula Red White and Blue (poc coneguda pero imprescindible)

    Vaig dir fa setmanes que el personatge de j. M. Pou es redimiria en part pelis referents esmentats. Molt interessant la serie pero poc original.

  3. Doncs jo la sèrie, la trobo fascinant. Des del primer capítol de la primera temporada fins al darrer que hem pogut veure de la segona. I també m’encanten els teus articles sobre els capítols.
    Talment com apuntaven alguns comentaristes del teu text sobre el primer intent de matar el personatge de la Carmen, jo també hi vaig veure la referència a la Blancaneus. I s’hi torna a veure amb el segon intent: enverinada amb un suc de “poma”! Casualitat? No pot ser tanta…

  4. Jo també ho trobo tot força lineal. Ben poques sorpreses. Fa massa capítols que sabem lo basic de tothom. Només som a l’espera de veure si els detalls…god is in the details? Maybe

  5. No, no ho sabem tot. A mi m’intriga molt el personatge d’en Benet. No sé si hi aprofundiran, si en sabrem els orígens i el per què es va fer assassí, però és un personatge fosc i molt interessant. I també vull saber què amaga exactament el Miró. Primer pensava que practicava abusos amb el Grau per què amb la seva dona ténen una relació ben estranya, però després del que li va dir, ja no ho sé…

  6. Totalment d’acord amb el nostre ressenyador de capçalera que “Aquesta temporada de Nit i Dia ha estat farcida de maldats” —i jo encara diria més, de maldats argumentals. Farcida amb un farciment tan generós que ha imposat un nivell tal de suspensió de la incredulitat que no em puc estar de replicar a l’estimat ressenyador que la frase “La sèrie ha jugat amb les nostres expectatives” fa curt, molt curt. Si ja calia fer un esforç important per empassar-se un clúster de maldats tan reconcentrat com el que han plantejat els guionistes al voltant del clan Miró, el que ha calgut per seguir les caramboles del guió ha sigut de nota. Així, si la setmana passada ens demanàvem, consternats, com podia ser que el mestre escaquista s’hagués obnubilat fins al punt de, en comptes de ficar el cotxe a l’aparcament i carregar el guàrdia civil sencer al maleter, emprendre-la amb el xerrac i, és clar, acabar perdent-hi bous i esquelles, aquesta setmana la perplexitat neix de la constatació que el més llest de la classe (qui ho havia de dir) era en Víctor. Ni la Sara, ni l’Starsky, ni tan sols la Lia Solís: en Víctor, que ha trigat un dia a googlejar “P-r-o-m-o-e-s-p-o-r-t-2000”. Que en Víctor hagi trigat un dia a obrir l’ordinador no ens hauria de sorprendre (no exagerem), però, ospes, ¿que se’ls han penjat tots, a Homicidis? ¿O és que la pista que proporcionava l’última trucada al mòbil de l’enyorat Benet Muntada obria un camp tan sucós que, obnubilats també, es van oblidar de seguir el rastre de la penúltima? Calla, que potser haurien lligat caps amb en Miró massa de pressa… En qualsevol cas, tenint en compte la quantitat de caps i potes per lligar, l’episodi final promet ser un festival de billar acrobàtic.
    Com va apuntar la Joana Porta, amb una expressió tan clarivident com colpidora, “Se’ns estan complicant molt les coses”.

  7. Ostres, Dupont, m’has fet riure de debò amb això d’en Víctor i les darreres trucades a en Benet!!