Nit i Dia. Com dosificar un personatge malvat

30.05.2017

Convindrà fer cas al que diu Benet Muntada cada cop que es posa davant el taulell d’escacs perquè, al més pur estil d’El setè segell, deixa de parlar com un personatge per convertir-se en el demiürg de Nit i Dia, coneixedor infal·lible dels designis del guió com si l’hagués escrit ell mateix. La setmana passada ens va avisar que s’havien acabat els prolegòmens del primer acte i que ara començava l’acció. I tenia raó: a l’episodi d’ahir vam veure com personatges i trames que havien anat en una sola direcció es sacsejaven  per mostrar-nos cares ocultes fins ara. Benvinguts, punts de gir.

Va tornar la Wendy, motiu d’alegria pels fans, que mereix un parèntesi per celebrar-ho. Mima Riera va donar vida a un dels personatges secundaris més estimats de la temporada passada, capaç d’enamorar-nos gràcies a un tipus de prostituta molt diferent de les que ens té acostumats la ficció. La dolçor i la desimboltura de la Wendy contravenen tot el que esperaríem d’una puta d’extraradi, però una “princesa de barri” tòpica amb la duresa de consuetud hauria fet una mandra monstruosa. No sabem com pot aguantar el que aguanta i seguir amb els ulls plens de llum i les neurones-mirall sempre a punt per a l’empatia, però és una benedicció per als espectadors cansats de tòpics. La lliçó és que trencar els estereotips sense preocupar-se gaire de justificar-ho a vegades val el preu que s’ha de pagar en versemblança, i que bona part de l’èxit és en mans de la intèrpret.

La principal funció de la Wendy, però, va ser il·luminar la complicada psicologia d’en Benet. Aquesta serà una de les partides on la sèrie se la juga de debò: el personatge de Josep Maria Pou està dissenyat per ser immens, i la qualitat i l’explicació de la seva maldat han de ser un dels pilars de la temporada. Fins ara, la nostra fascinació pel Benet s’ha cuinat a foc lent, sostinguda per la contradicció entre la meticulositat del seu mètode assassí i els excursos literaris que es permet el personatge. Aquesta tensió, precisament perquè juga amb l’esperpent, ens obliga a especular sobre un passat traumàtic que la justifiqui. Jugar a imaginar-lo es converteix en un dels nostres exercicis favorits i la sèrie està sabent dosificar la informació. Tot això no es podria fer sense la interpretació tossudament sòbria de Pou, que ahir va recollir els fruits de saber insinuar el fons del personatge sense haver d’explicitar-lo: es confirma que en Benet Muntada té un codi moral propi –no és un sicari nihilista– i necessita donar amor desesperadament.

Les dones de la sèrie no van tenir tanta sort. Si el magnetisme de la Joana Porta rau en el control cínic que exhibeix, descobrir que la seva gran flaquesa és la gelosia… mnye. El matrimoni Miró-Porta ens agrada perquè junta dos personatges tan ambiciosos que ni tan sols es plantegen les exigències de la moral tradicional, fet que no encaixa de cap manera amb ensumar bufandes a la recerca d’amants del teu amant. Però el pitjor de la temporada segueix sent la Carmen Garcia: com un penell que es mou cap a on bufa el vent, l’advocada sembla buida per dins, incapaç d’oposar cap resistència idiosincràtica a les circumstàncies externes, davant les quals reacciona amb la previsibilitat d’un peó –fins aquí el meu atreviment en el terreny de les metàfores amb escacs–. No ajuda la interpretació de Mar Ulldemolins, tan lineal com el personatge.

La investigació avança jugant amb tot el que ja sabem i alimentant les nostres expectatives. Les propietats de l’eina que va matar en Kevin –que els amants de Michael Haneke coneixíem–, seguida de la trucada de l’ensinistrador de gossos / espeleòleg a en Martí Miró, confirma que el seu cas s’ha de vincular a una xarxa d’abús de menors institucionalitzada que té els seus orígens en el passat. Tenim clar que la naturalesa de la trama serà profundament escabrosa, i així alimenta les ganes de conèixer la magnitud de tot plegat i el rol de cadascú. Gràcies a un carisma ben construït i a un coneixement de les respectives biografies ben graduat, cada cop tenim més interès en saber què feien la Sara Grau i el Benet Muntada quan la trama criminal va començar.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. Bones reflexions.

    Per mi, la trucada de l’ensinistrador de gossos a en Miró s’ha produit massa aviat. Trama desvelada massa d’hora… però la veritat es que es veia a venir, no hi havia gaires més opcions. Al final és tot una mica previsible: en Miró em sembla un dolent corrupte massa prototipic, i la seva dona igual. La Carmen té molts tocs poc creibles (quina noia moderna es deixaria enlluernar per un pis tant tant tant carrincló, per molt que sigui gran ? ). Sort que hi ha en Benet, el personatge que aporta complexitat, a veure si no ens decep, la resta la veritat es que em sembla poc original. Per cert, es nota massa que en Galceran va treballar de cap de premsa a la Gene i no ho ha superat i té ganes de posar a caldo a Convergència . Tiu, supera-ho i deslliura’ns dels teus fantasmes!

    • El pis no és carrincló, és senyorívol i conserva molts detalls originals. Ah, i la gràcia de la sèrie és que tothom sap que el partit que hi surt és Convergència (encara que la trama dels nens sigui una ficció). Si precisament la vida real ens ofereix matèria de primera qualitat! El dia que TV3 s’atreveixi amb un biopic de la Marta Ferrusola a l’estil House of Cards, haurà triomfat.

      • Tot són punts de vista, a mi em sembla just lo contrari. Podríem estar tractant d’un tema universal (la corrupció) d’una manera que pugui ser vàlida avui i d’aquí a un segle. Però no, anem directe a un localisme xop de circumstàncies particulars. Ja veurem si aguanta gaire el pas del temps.

  2. A veure… el matrimoni Miró-Porta no és més que una versió d’anar per casa de “House of Cards”, com a curiositat veig que el senyor Miró, en algunes escenes “pujoleja”. Totalment d’acord amb l’anàlisi del personatge del Benet Muntada, treballat i complex, molt per damunt de la resta. Segueixo pensant que tot plegat no rutlla, només et sembla fluix el personatge de la Carmen Garcia? (en cap cas parlo dels actors). I per acabar, l’acció passa a Barcelona o bé en un poble de quatre gats? Tothom es coneix, la connexió entre tots és massa simple

  3. És cert que a la Carmen Garcia, el personatge de la Mar Ulldemolins, li falta direcció, i això li treu versemblança. Al món real hi ha gent així, però en una sèrie volem les coses més clares. Potser els guionistes no l’estimen prou, això també passa a vegades.

  4. Va perdent alguns tòpics de sempre de TV3, però costa. Trobo que en aquesta temporada, hi ha algunes relacions entre personatges i casualitats massa agafades amb pinces, tot com massa tancat en uns personatges. Què potser per fer la història més potent esta bé, però per fer-la versemblant no. Massa simple segons que.

  5. Josep Maria Pou recitant ‘Maig d’amor’ de Gerard Vergés en la intimitat de la cambra d’un bordell. Magnífic! Si d’aquí a uns anys la meva pobra memòria només és capaç de retenir una escena de la segona temporada de ‘Nit i dia’, desitjo que sigui aquesta.

    Res no val tant com un instant de poesia…, de debò.

    “Són certes les paraules que vam dir-­nos,
    certa la primavera del teu cos
    i cert l’espill d’amor dels teus ulls negres.

    Suau plovia sobre el bosc tendríssim
    de pins i diminutes margarides.
    Sols el silenci, sols nosaltres sols.

    D’aquí a molts anys potser recordaràs
    que algú, algun dia, et va estimar moltíssim.
    I et pujarà a la gola una dolçor
    com una immensa mel, com una música.
    La mateixa dolçor que ara jo sento
    recordant­-te en la meva soledat.

    Res no val tant com un instant d’amor.”