Barcelona Poesia arrenca al Palau de la Música

És dimarts al vespre i l’aire càlid convida que la gent que assisteix a La Nit de Poesia al Palau esgarrapi els últims minuts abans d’entrar als interiors diàfans imaginats per Domènech i Muntaner. Quan sona el timbre que anuncia l’entrada l’escala vessa de poetes, curiosos, polítics i periodistes que s’afanyen a arribar a lloc. Platea i llotges, un cop apagats els llums de la sala, queden sembrades de petits punts il·luminats i tènuement blaus. Són les llanternes que han repartit per llegir les traduccions que ens han donat en forma de llibre —també blau—, un nou element del bestiolari de la col·lecció alabatre de LaBreu Edicions.

Comencem, atzurosos, amb unes cascades de boira que travessen arran de l’escenari i es precipiten a la primera fila. El piano de cua, tocat —i més tard esgarrapat— per Agustí Fernández, obre la festa de la poesia. Un cop finit el preludi musical, el primer a trencar la boira és Carles Rebassa, poeta mallorquí però resident a Barcelona: ben recitat i calculat el to de crítica política, indeslligable de la cultura per ell, de seguida es fa seu el públic. La seva denúncia, plena de sentit comú i ironia, s’acompanya del pianista dempeus que pinça i rasca les cordes de l’instrument com si d’una guitarra es tractés.

De seguida dóna pas a Brigitte Oleschinski, menuda i rabassuda, que amb pas decidit, resta hieràtica enmig de l’escenari i fendeix la sala amb un crit llarg i constant, com d’alarma. Un cop creat l’espai, comença a recitar —amb un alemany punyent, cacofònic— els poemes un darrera l’altre. De gesticulació mínima, la germànica, refusa els primers aplaudiments entre poema i poema al mig de l’escenari. Finalment, els aplaudiments, ara sí, un cop acabat et reguitzell de versos. De sobte, trencant amb la intimitat del focus solitari s’obren uns tènues llums de sala i una veu, que en un principi sembla sortir del no-res ens interroga. És la ballarina, coreògrafa i també poeta i dibuixant Mónica Valenciano. Es mou amunt i avall pel passadís de platea fent i desfent propostes per començar una conferència que mai farà. Malgrat els intents per trencar amb la jerarquia de l’escenari, sembla que l’intent no reïx, que el públic no es deixa interceptar i el què podria haver estat una gran proposta acaba sense gaire pena ni glòria. Es fa fosc de nou i la pantalla que oculta les muses de la música s’hi projecta un videopoema de Frederic Amat: veu i versos de J.V. Foix —per commemorar els 25 anys de la mort del poeta de Sarrià— i un joc de mans precís de Nico Baixas que ho il·lustra. Tornant al format de micròfon de peu i faristol, dos experiments dels nous llenguatges: Caroline Bergvall, que experimenta amb l’argot i l’escriptura de les noves tecnologies;  i el poeta Urayoán Noel, que recita una improvisació gravada en un telèfon mòbil. La primera corbata de la nit la duu Andrés Sánchez Robayna, artífex de poeta tradicional amb mètrica, rima i contingut cultural de fons a la poesia. L’impàs d’un piano dissonant i un joc de llum epilèptic encaminen amb ritme la tercera part de l’espectacle. El text d’Hélène Cixous, absent, és llegit per Blanca Llum Vidal. I ja estem a la recta final i el piano retorna amb un estil totalment diferent que embafa els poemes d’amor, nostàlgia i records de Manuel Forcano. Sort que en som salvats per la força tel·lúrica d’un nou videopeoma, aquest cop un sobri Paco Ibáñez cantant Tomás Iriarte. I finalment, per retornar al blau de la paraula, que deia JoanVinyoli i per acabar, descobrim Mark Strand. Potser és l’experiència, perquè captiva i fa fremir. També riure. La descoberta més gran de la  nit, sens dubte.