New Women: les besàvies estrangeres de les escriptores tres voltes rebels

17.01.2016

Les New Women van sacsejar el panorama literari i social anglosaxó de finals del XIX i principis del XX. Significativament a Bloomsbury, a Londres, on van crear algunes de les filles intel·lectuals de les New Women, i després d’haver-les estudiat una mica, vaig rebre un curs intensiu sobre aquestes dones que, a finals del XIX i principis del XX van gosar reivindicar-se com a subjectes actius en tots – o molts- aspectes de la seva vida. Un bon pessic de pebre a les galetes del te de les cinc que senyores i senyors victorians consideraven un dels pilars de l’imperi.

Virginia Woolf

Virginia Woolf

Diu Virginia Woolf que més important que les creuades, per a la història, fou que al segle XVIII les dones de classe mitjana comencessin a escriure (parlava del món anglosaxó, és clar). Abans d’aquella època només algunes dones benestants havien escrit. La societat no volia que les dones escrivissin, no volia que les dones pensessin. Les dones eren els àngels guardians de les cases, com el poeta anglès Coventry Patmore cantava al seu poema The Angel of the House. Els àngels no escriuen, no pensen, no tenen voluntat pròpia. Els àngels no existeixen i, per tant, poden ser allò que els seus imaginadors, vulguin que siguin. La descripció de l’ideal es fa entre homes i per a homes, i una idea prou estesa i compartida era que les dones no tenien desig sexual, i que formava part de la seva naturalesa sotmetre’s al marit i guiar-se només pel desig de ser mare. Que poguessin fer alguna cosa més, per si soles, fora de la llar marital, era impensable, a més d’innecessari.

Però a finals del XIX algunes dones van enfrontar-se als àngels en els quals s’esperava que es projectessin. I van escriure, i fent-ho, van qüestionar el rol de la dona (i el de l’home, per tant) a la societat. I van crear un imaginari de dona escriptora/intel·lectual en llengua anglesa, i van crear, segurament sent-ne només parcialment conscients, un model de comportament, d’actitud i de rol social femení nou. Algunes van ser titllades de boges, i malgrat tot, van publicar llibres, com Charlotte Perkins Gilman. Moltes es van qüestionar el matrimoni i la maternitat com a destí gairebé ineludible per a les dones, i van ser reprovades, com Kate Chopin. D’altres es van haver d’amagar darrere d’un nom d’home, com George Egerton (pseudònim de Mary Chavelita Dunne Bright). En paral·lel, però, el pes absolut de la societat victoriana: algunes heroïnes de les seves novel·les arribaven a qüestionar el seu rol d’esposes fidels i mares, però acabaven tràgicament. El preu de la llibertat és alt.

Kate Chopin

Kate Chopin

El terme New Women va néixer en un article de l’escriptora feminista i compromesa amb el moviment sufragista Sarah Grand. En aquest article condemnava explícitament el rol submís de la dona, en contrast amb les prerrogatives que tenien els homes només pel fet de ser homes. Grand va gosar parlar públicament de temes tabú per a la societat victoriana, com les malalties venèries que moltes dones contreien com a conseqüència de la promiscuïtat dels seus marits, o les violacions en el si del matrimoni.

Les New Women van ser rebels, immensament rebels. Una volta rebels, algunes, dues voltes rebels. Però la seva nació tenia un lloc al món, era forta i el seu idioma tenia prestigi a escala política, social, jurídica, econòmica i, és clar, cultural. A Bloomsbury jo ho tenia fàcil per imaginar-me algunes d’aquestes dones caminant pels carrers, disposades a arribar a casa i agafar la ploma, molt abans que Bloomsbury esdevingués literàriament tan mític. Però aviat, mirant les totxanes rogenques dels edificis de Londres, ja no pensava en elles. Inconscientment bastia un pont que creuava Europa, i em van venir al cap les dones catalanes de finals del XIX i principis del XX, de classe baixa i nació oprimida, un segle abans que algú les definís com ho va fer Maria Mercè Marçal en autodefinir-se.

I als Països Catalans calia molta més rebel·lia que al món anglosaxó, perquè els Països Catalans eren unes quantes províncies de la decadent monarquia espanyola, on l’idioma propi pervivia fort com a llengua de comunicació popular i tornava a ser reivindicat a escala intel·lectual per la Renaixença, però feia segles que patia els embats incansables d’un règim hostil.

Des del punt de vista social la classe baixa era explotada i invisible, i la mitjana encara havia de tardar a consolidar-se com ho havia fet a la Gran Bretanya i a les seves colònies i excolònies. Van ser dones de classe alta les que van poder reivindicar i reivindicar-se.  És en part potser per això hi va haver certes línies vermelles que a casa nostra no es van creuar, o es van creuar només de manera individual, i aquestes venien establertes, des del punt de vista de la moral, pel poder aclaparador de l’església catòlica.

Caterina Albert, 1940 aproximadament

Caterina Albert, 1940 aproximadament

I tot i això, la rebel·lia va existir, i al mateix temps que les seves germanes anglosaxones, Caterina Albert va escriure (també amb nom d’home), i es va atrevir a plantejar, per exemple, una maternitat fora de l’esfera sagrada i idealitzada que era omnipresent a la societat. I també va escriure Carme Karr, que com les sufragistes, va saber veure que sense vot les dones no tenien veu, i Aurora Bertrana va recórrer món i ens el va descriure en català. I me’n deixo, és clar, unes quantes… Ningú, a la seva època, no les va batejar col·lectivament (tindria sentit?) però malgrat tots els malgrats, van ser-hi, van reivindicar i reivindicar-se, i van gosar escriure, amb consciència d’estar fent literatura, algunes literatura de grandíssima qualitat, equiparable a qualsevol literatura occidental de l’època. Potser el seu pessic de pebre no era tan fort ni tan picant com el de les New Women, però ens van deixar la seva visió del món, amb ulls de dona. I van obrir camins, i les seves filles intel·lectuals no van ser (tan) òrfenes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Gran article de les dones escriptores que qüestionaven el seu paper en la societat a través de les lletres com a arma. També m’agrada el fet de que hagis inclòs la literatura catalana vista amb ulls de dona, amb figures transcendents com Caterina Albert o Carme Karr.

    Per si et o us pot interessar, deixo un enllaç al meu blog. Concretament un enllaç al meu últim post, una crítica cinematogràfica del film Sufraggette (Sufragistes) estrenat aquest 2016. Evidentment, vist des de la meva visió.

    Espero que li doneu una oportunitat

    https://lahistericatafanera.wordpress.com/2016/02/03/critica-del-film-sufraggette-sense-spoilers/