Vell, fill, abric de pell de llúdriga

4.11.2016

Apallissen un home vell en un carreró a les fosques. Ell vell diu que són moros, però no sembla tenir-ne proves. El deixen fet un cromo i una dona amb vestit de pell de llúdriga s’acosta per ajudar-lo a incorporar-se. El vell, que  a més de vell és pare d’un senyor que en té quasi quaranta, enlloc de deixar-se ajudar es posa frenètic. Relata els fets a la seva dona, que calla i es limita a servir-li cafès la major part del temps. Els companys de Les Males Herbes han publicat, com una bolet en la seva trajectòria editorial, Els nens feliços, de Joan Jordi Miralles. És una obra atractiva, suggerent i prou profunda però apta per gairebé tots els públics, amb una posada en escena de baix i efectiu pressupost.

Fotografia: Med Badr Chemmaoui

Fotografia: Med Badr Chemmaoui

El personatge del pare hauria de ser encarnat per Oriol Genís, que és un actor de monòlegs com n’he vist pocs. Cal algú capaç de mantenir el ritme del monòleg, sobretot al principi. El fill entra a escena. S’ha divorciat de la seva dona brasilenya, jove que es va guanyar el cor dels sogres quan (i només quan) va decidir-se a aprendre i utilitzar el català. La relació pare i fill és un dels temes de Els nens feliços, però més que de relació hauríem de parlar de condició: la condició de fer de pare i la de fer de fill. El quaranter divorciat no vol llevar-se i el seu pare vell prossegueix amb el seu remugar contra el món, i en aquest remugar se’ns presenten dos nous personatges: una parella amiga, un home que repeteix acudits dolents i una esposa elegant i odiosa que vesteix abrics de pell de llúdriga.

El tema principal potser és l’invers al del mite edípic i freudià: atipar-se dels fills, cansar-se’n, no poder més. Preparar-los xocolata desfeta i que no s ela prenguin. La tirania dels nens i la mesquinesa dels adults. Els nens feliços descabdella un a un  els prejudicis i els tics encara vigents d’un determinat esglaó de la societat catalana, i ho fa des de la coneixença sense voluntat d’embafar. Profund i amè, amb un toc sorpresa a l’estil de les sopreses de la casa Males Herbes. Diuen que llegir teatre serveix per amoblar-nos el cap. També es diu que el teatre no es llegeix, que la gent no acostuma a fer-ho. Aquesta darrera premissa és certa, i la prova és les peripècies que han hagut de fer i encara fan les ediotirals catalanes (abans la col·lecció el Galliner, actualment l’editorial Comanegra) per continuar amb la publicació continuada de textos teatrals contemporanis. Llegir poc teatre és, com la majoria de coses, falta d’hàbit. No és més difícil que la prosa, ni menys gratificant, sinó ben al contrari: llegir teatre és com escoltar converses a l’autobús, com sentir veus i fer-se una pel·lícula.