Nach: el raper a pèl

19.05.2017

Nach llueix gorra amb visera, vambes Nike i la panxa moderada que la majoria de mortals té prop dels quaranta. Fera carismàtica nascuda l’any 74 a Albacete, es dirigeix amb seguretat al seu públic adolescent i postadolescent, criatures que encara van a escola i gent de la vintena que escoltàvem Nach al pati de l’escola a principis de mil·lenni (Basado en hechos reales, la que més havia escoltat, la va escriure i cantar quan tenia vint-i-tres anys, i avui la seva barba és quasi blanca).

Nach durant la seva actuació a Barcelona | Foto: Júlia Bacardit

Sense beats de fons, sense dj, sense que se serveixi alcohol, Nach només va armat amb un micro i la seva santa barra. Som diumenge 14, el claustre de l’Institut d’Estudis Catalans està de gom a gom i Nach s’està dret en un extrem, braços amunt com un profeta. Sota un dels arcs del recinte (quin recinte, la casa de convalescència! Quanta bellesa, en l’arquitectura arcaica d’aquesta ciutat!), una colla de criatures, amb rastes i la vestimenta que els escau, s’està dreta al fons amb els braços plegats com  guardians del hip-hop. Una parella del grup es dedica sobretot a fer-se moixaines, i, assegut en un dels bancs de pedra que encerclen l’espai, un home vell passa la tarda i contempla mut el panorama. Els organitzadors han aconseguit arrossegar els joves.

“¿Quién de aquí es libra? Yo soy libra. Es una balanza que nunca se equilibra”. Hi ha qui aixeca la mà, els presumptes Balança. Mai no he entès la insistència de la gent en els horòscops, però en qualsevol cas ningú sembla trobar a faltar una base de bateria i baix, la música de fons que dona ales al hip-hop. L’espectacle comença amb una oda al sofà com a espai de la tranquil·litat que entoma els nostres plors i els nostres pets per igual. Rialles tímides i mòbils enlaire per fotografiar l’ídol, el raper, el poeta. No crec que Nach sigui un poeta, perquè poeta és Neruda, Salvat-Papasseit, Baudelaire, i a cap daquests tres se’ls acudiria parlar del beso negro. Si hagués de ser un poeta, Nach s’assemblaria a Bukowski, literal com la majoria de converses de bar. No deixa lloc a la imaginació, però té flow, de vegades rima, encabeix versos moderadament enginyosos quan menys t’ho esperes. Desconec si la jovenalla concentrada (no tots són joves, alguns van néixer a la dècada dels seixanta, però són minoria) s’animarà a llegir poesia després d’escoltar el seu ídol en el marc de la Setmana de la Poesia, però segur que ser aquí tampoc no els farà cap mal. No ser poeta no és cap crim, sempre pots ser una altra cosa.

Nach repeteix els versos del primer enamorament i les primeres frustracions, els versos del temps que passa, de la insatisfacció crònica, de com el sistema és una merda (ho veieu, com és un raper i no pas un poeta?). Parla del amor sin sexo y el sexo sin amor i de com de difícil és aclarir-se entre l’un i l’altre i de com precisament això el fa voler entendre’l —però entendrel és no entendre’l, m’explico? Algú del públic badalla. Nach acaba la cançó, assenyala el criminal que seu entre el públic i ha gosat avorrir-se i fa una brometa insegura, s’irrita (un sol badall contra un exèrcit d’aplaudiments! Però la fama és exigent, ho explica ell mateix en un dels seus “poemes”). En un moment donat fa un rap que m’emprenya: diu no sé què de “Tú piensas qué te pondrás el fin de semana, yo pienso en la galaxia”. Se m’acut dir-li: “Calla imbècil, ni tu ni jo no sabem res de la galàxia, però ets tu qui tria quina gorra i quines vambes et posaràs el cap de setmana”. Pel meu gust Nach no arriba ni al nivell dels millors rapers, l’aragonès Kase-O que va consolidar el seu estatus al disc de maduresa Jazz Magnetism, amb saxos de fons i versos sobre el xoc de la vida adulta -en català tenim el Senyor Oca, escolteu-lo si teniu una estona; és clar que ni l’un ni l’altre acostumen a actuar a pèl, sense bum-bum que sostenti els seus versos.

Alça els braços i els espectadors alcem els braços, dominats pels dots d’animador sociocultral del personatge. “Vengo del hip-hop, vengo del hip hop”. Nach inicia una elegia per la seva generació, la d’Atreyu i Bill Cosby, la del Thriller de Michael Jackson  -definitivament no és la meva generació, i encara menys la generació dels guardians del hip-hop amb rastes que escolten drets sota un dels arcs del recinte. Autoparòdic, Nach comenta com de fotut és això de semblar un nen i estar a la meitat de la vida. El seu pare és quasi nonagenari, la seva germana va morir. Silenci dramàtic entre nosaltres espectadors. El temps d’actuació s’escola, Nach fa un crit pel respecte a la diferència: de pell, de nacionalitat, de credo. No el deixen acabar el discurs (suat però necessari), l’ofeguen d’aplaudiments eixordadors. “Y ahora quiero hacer un brindis (ya sé que no tenemos copas, pero levantémos copas imaginarias)… un brindis para los fracasados”. Com que qui més qui menys se sent fracassat a estones, tots l’aplaudim. En part és un acte de rebel·lió, la rebel·lió contra haver de fer alguna cosa gran i lloable a la vista dels altres. El show s’acaba i la massa s’organitza, pacient, en files índies. “Què feu?”, els pregunto. Esperen el poeta; aviat sortirà a signar autògrafs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Hauria de dir Nacht llueix gorra amb visera. Lluu vol dir que brilla i és intransitiu: el sol, el cabell lluen.