My Sweet Country

9.04.2013

Les tres integrants del grup The Mamzelles són joves. Molt joves. I no se n’amaguen. Barcelonines del 1990. Que aixequi el dit qui els pugui fer la competència. Hi ha dues menes de The Mamzelles: les que han seduït espectadors televisius amb els anuncis vintage de tres noies acolorides dels seixanta sobre l’embolic del reciclatge dels envasos i les The Mamzelles descarades, irreverents, festives i mig ni-nis, de vocació musical amb discos editats i concerts previstos i amb formació escènica. D’aquesta fusió ha nascut la idea de l’espectacle ‘My sweet country’, que jo traduiria amb permís de les autores i amb una certa llibertat i total llicència com ‘El clar país’ (‘Le plat pays’), fent una picada d’ullet a la cançó també vintage de Jacques Brel.

The Mamzelles.

El clar país, l’endolcit país de The Mamzelles, és un país de somni —¿qui té més dret a somniar sinó la gent jove?— en el qual tres noies d’última generació es resisteixen a conformar-se a patir les restriccions del benestar a les quals les han condemnat els seus avis i pares amb cap de pardals i butxaca foradada. Conseqüència: les tres mosses s’empesquen convertir-se en tres scorts, tres prostitutes de luxe disposades a menjar-se el món i també les elits que el dominen, empeses no només per l’interès material sinó per l’herència idealista que arrosseguen dels seus antecessors de voler un món millor. El també encara jove dramaturg Àlex Mañas (Barcelona, 1974) ha col·laborat amb The Mamzelles en la construcció de l’espectacle: el guió, les lletres de les cançons i la posada en escena. I, mira, ha sortit el que ha sortit. Un espectacle mig kitsh, tocat per la ingenuïtat endolcida com el país que somnien.Diria que l’ambició i la pressa ha traït la bona intenció de The Mamzelles. Diria també que el seu espectacle —que sembla que ja s’ha reduït uns vint minuts des de la seva estrena i s’ha quedat en una hora pelada— funcionaria millor en una sala petita, entre amics, vaja, tipus cafè-concert, amb més complicitat i intimitat amb els espectadors. En aquest cas, l’escenari del Teatre Poliorama se les ha menjades quan, en realitat, totes les expectatives apuntaven que havien de ser elles qui s’havien de menjar la sala. Una proposta massa precipitada, arrossegada pel boom del popular ‘Envàs on vàs?’, que no podem fer com si no sabéssim que ha existit, programada en una hora de cartellera semigolfa en la majoria de les funcions, estranya per als espectadors domèstics, les onze de la nit, quan en aquest clar país un té la sensació que ja no queden “golfus” tret d’aquells “golfus de Roma” de Plaute i Stephen Sondheim. Al marge de les febleses del guió, reconduïdes com millor pot per la direcció, les peces musicals de les tres intèrprets, d’estil delicat com els és propi, mínims instruments de corda i la veu, fan d’enllaç entre cadascuna de les situacions i el cas és que un es queda amb les ganes de trobar-hi més explotada la faceta musical de The Mamzelles que no pas la dramatúrgica que sembla que han volgut mostrar en aquest espectacle. Diuen que les The Mamzelles van néixer una nit de gresca, ja fa tres anys, gairebé com un divertimento d’estudis i amics. Així van crear-se la Mamzelle Raibo, la Mamzelle Mali i la Mamzelle Mess, tres personatges amb voluntat excèntrica, molt d’acord amb l’excentricitat del temps que els ha tocat viure. Malgrat la provatura de ‘The sweet country’ tenen un futur al davant. Cal fer-hi confiança, doncs. De les ensopegades és del que més s’aprèn. I tot fa pensar que l’empenta i les ganes de sortir-se’n amb la seva peculiar originalitat no aniran a parar a cap contenidor. Per cert, si fos així, quin seria el més adequat per aprofitar-ne el reciclatge: ¿el groc?, ¿el blau?, ¿el verd? ¿o el marró? Triar el gra de la palla i separar bé és ara la seva responsabilitat.

«My Sweet Country», de The Mamzelles i Àlex Mañas. Text d’Àlex Mañas. Lletres cançons: Àlex Mañas i The Mamzelles. Música: The Mamzelles. Intèrprets: Paula Malia, Bárbara Mestanza i Paula Ribó (The Mamzelles). Vestuari: Isis Velasco. Escenografia: Mireia Farré i Sílvia Grau. Ajudant direcció: Mireia Farré. Direcció: Àlex Mañas. Teatre Poliorama, Barcelona, 4 abril 2013.

Etiquetes: