Musica reservata a Ars Longa

5.10.2016

El Cicle de música Històrica i Patrimoni de Barcelona “Ars Longa” torna a ser una realitat per tercera vegada. Com ja va explicar Núvol, una realitat necessària, molt meritòria, sense cap tipus de subvenció i que enguany, dedicant una atenció especial al Renaixement, dóna un pas endavant en aquesta tercera edició amb deu concerts, conferències i xerrades. Com va explicar a la presentació el seu director artístic Xavier Alern, la recerca musicològica, la interpretació i la difusió del repertori menys interpretat són els tres horitzons que s’hi apleguen i defineixen una iniciativa desplegada per diferents espais amb valor històric de la capital catalana. Així serà des del proper dia 8 d’octubre amb un diàleg entre Luis Misón i Enric Granados al Museu Europeu d’Art Modern a càrrec de la soprano Aurèlia Pessarrodona i la pianista Viviana Salisi, fins el 24 de novembre quan La companyia musical tanqui el cicle a la Biblioteca de Catalunya amb anònims del cançoner de Barcelona (s. XIV) dipositats al seu fons.

Música Reservata de Barcelona | Festival Ars Longa

Música Reservata de Barcelona | Festival Ars Longa

Aquesta ocasió tenia un component especial: a la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor i acompanyat del versàtil organista Juan de la Rubia, el grup vocal de cambra Musica reservata de Barcelona –que ja havia participat en la primera edició de l’Ars Longa amb un programa dedicat a Tomás Luis de Victoria– va escollir la inauguració del cicle per celebrar els seus 25 anys amb l’Officium defunctorum del compositor avilès, una de les joies del seu catàleg i de tot el renaixement musical hispànic.

Situant-se al mig del passadís de la nau central, el tenor Antoni Trigueros va fer una lectura dramàtica de Job 10: 1-7. Des de l’angoixant “Viure em fa fàstic, vull desfogar-me a còpia de planys…” fins a “saps prou bé que no he pecat i que ningú no m’arrencarà de tu”: així va començar aquest Officium. Un encert absolut el plantejament dramàtic, perquè és precisament l’abandó que pateix Job davant el caprici diví allò que el compositor s’esforça a transmetre amb el màxim de claredat a la primera secció que escoltaríem tot seguit (Taedet animam meam), mitjançant un alleugerament de les textures i una reducció de tot dispositiu musical retòric. Més arriscada va ser la inclusió intercalada de peces de Juan Esquivel –il·lustre representant del Renaixement espanyol tardà–, aprofitant la flexibilitat estructural d’aquest ofici de difunts.

Una lectura assossegada i de bella articulació per part de l’orgue va donar pas a un Taedet animam meam de notable projecció, potser amb més presència del registre greu però amb una consistència que va anar a més, assolint en l’”Agnus Dei” un equilibri sense fissures. En línies generals Musica Reservata va oferir una lectura de l’obra de relleu emotiu però coherent, tot conservant l’equilibri entre la fidelitat a l’austeritat de certs passatges de l’obra, i el profund patetisme que en molts moments l’impregna; la decoratio d’una música que no deixa de dotar d’expressivitat el text. Perquè més enllà de l’ocasió concreta per la què va ser escrit aquest rèquiem el 1603 in Obitu et Obsequiis Sacrae Imperatricis, es tracta fonamentalment d’una profunda meditació sobre el moment més decisiu i misteriós de la vida cristiana. En aquest sentit, Victoria aplica uns paràmetres d’escritura sensiblement diferents en funció de si es prioritza una major claredat –on els moviments de les veus es redueixen al mínim– o bé d’un major grau d’embelliment, en aquest cas centrat en la diversitat de textures vocals, molt més subtil que en d’altres obres del compositor i que per part d’un cor flexible i àgil van rebre un tractament acurat, particularment a la conjunció entre les veus superiors i els tenors a l’inici de l’introit.

Amb qualitat en el balanç sonor i empastament de les veus, el treball global va assolir un refinament d’estil molt proper a l’esperit general de la partitura, amb un treball d’articulació nítid tenint en compte els reptes acústics (i també els avantatges, amb una reverberació embolcallant). D’altra banda, la cura pels finals de frase i la vitalitat de les tensions cadencials van ser molt beneficiades pel bon criteri i la intensa direcció que va imprimir de la Rubia des de l’orgue positiu. El cor va respondre amb solvència tant al tractament delicat de les diverses atmosferes del responsori com a la fluidesa que exigeix el motet Versa est in luctum. Fins i tot els inoportuns repics de la campana en els darrers compasos, van trobar l’alçada i durada justa per adaptar-s’hi meravellosament i no generar cap desacord rellevant que pogués malmetre l’excel·lent interpretació de Musica Reservata en el seu aniversari. La llarga ovació dels assistents, que van omplir la nau central de la basílica barcelonina, no només va ser per desitjar a la formació molt anys més, sinó per agraïr una feina esplèndida.

Ars longa, vita brevis. Sèneca ja llegia bé l’aforisme que dóna nom a aquesta proposta; no rebem una vida curta sinó que l’escurcem nosaltres, perquè ben administrada a través de l’ars –molt més ampli que el nostre art– la vita s’allargaria i engrandiria. És el que practica aquest cicle i el que ha assolit aquest conjunt dedicat especialment al repertori renaixentista i barroc. I és el que desitgem tant als tres anys de l’Ars Longa com als vint-i-cinc de Musica Reservata de Barcelona, perquè tots hi sortirem guanyant: una Vita longa de la que els barcelonins aprenguem a formar-ne part.