Música polonesa al Palau

18.10.2016

El concert inaugural del Festival de Música Polonesa que arriba a la tercera edició, va tenir com a protagonistes el meritori treball del principal director convidat de l’Orquestra Simfònica del Vallès, Víctor Pablo Pérez, la destacada actuació de la soprano polonesa Iwona Sobotka i el propi programa, amb una diversificació molt interessant i amb importants reptes per a l’orquestra. El concert va tenir lloc al Palau de la Música.

Víctor Pablo Pérez. Foto: Rafa Martín

Víctor Pablo Pérez. Foto: Rafa Martín

L’estatisme de vegades esgotador de Henryck Górecki al costat d’una fredor amb la qual resulta difícil comunicar-se, en mans d’una orquestra una mica tenallada no va resultar un bon inici. Les Tres peces en estil antic, tot i que tractades amb delicadesa pel director, es van convertir en una primera obra que va funcionar com a entrant i que l’auditori va rebre amb certa fredor.

Originalment escrites per a veu i piano el 1915, les Cançons de la princesa d’un conte de fades, op. 31 de Karol Szymanowski contenen tot el vigor stravinskià, la fantasia mística i el refinament francès. Les que es van escoltar van ser tres de les sis que completen el cicle, que van ser orquestrades pel compositor polonès el 1933. Més enllà d’una magnífica administració de les atmosferes cambrísticas i un sòlid empastament, aquí el desplegament de tècnica i aguda sensibilitat de Sobotka seria el més ovacionat de la tarda. Un agut lluminós que va omplir la sala des de la primera de les cançons “La lluna solitària”, va precedir a “El rossinyol” i “La dansa” on va fer gala d’un instrument de poderosa projecció i bellesa tímbrica.

La segona part presentava un repte important per a orquestra i director; una Quarta Simfonia de Mahler, un repte interpretatiu i acústic al que van saber estar a l’alçada (esment a part mereix la pensada absolutament fora de lloc, al meu entendre, de projectar sobre l’escenari llums de diferents colors segons l’atmosfera que li suggeria a l’autor de l’ocurrència). La fluïdesa de les cordes, conduïdes per una austera i precisa direcció va ser la prometedora porta d’entrada al primer moviment, assossegat però vigorós i en general equilibrat, encara que fos el que més dificultats va presentar a l’orquestra. L’ardu treball de fons de Pablo Pérez aquí es va veure recompensat per un sòlid equilibri sonor, en el qual a més van poder florir gran part dels petits aspectes que aparentment anecdòtics, en l’escriptura orquestral mahleriana insuflen de vida totes les dimensions sonores. Si aquests van rebre una gran cura per la direcció, només vam poder escoltar potser un excés de rellevància dels metalls en el segon moviment –que d’altra banda van tenir un notable rendiment–, on va destacar el concertino en aquesta Totentanz (dansa de la mort) que li obliga a tocar en scordatura. Una vegada més, Sobotka en el decisiu quart moviment de la simfonia va oferir una interpretació solvent i elegant, agudament dramàtica però sense cap afectació, amb un greu especialment consistent. Una fidel himmlische Leben (vida celestial) tal com es recorda el Des Knaben Wunderhorn es va filtrar en l’atmosfera a través de la veu de la soprano, perfectament equilibrada i integrada en el discurs orquestral, tot aconseguint amb una musicalitat genuïna i una emissió homogènia, la veu celestial i ingènua d’aquest nen que creu poder aconseguir el cel amb les seves mans.

Tot i que amb una entrada discreta i amb tots els condicionants a la vista, en conjunt es pot considerar un èxit tant l’inici d’aquest festival dedicat a la música polonesa, com el d’una valenta temporada de l’OSV que promet ser interessant perquè ofereix un valor afegit a la vida simfònica de la ciutat, maximitzant els recursos dels quals disposen.