Museus, del visitant al resident

“Un historiador de l’art entre la universitat i el museu. Cap a la idea d’un museu crític” és el títol d’un article de Piotr Piotrowski, director del Museu Nacional de Varsòvia, publicat la tardor de 2010 a la desapareguda revista del Macba, Índex. Piotrowski hi descriu la tendència de la crítica d’art i de l’art contemporani d’estudiar i deconstruir les identitats: del subjecte individual fins a les qüestions de gènere, passant pels fenòmens migratoris, els problemes del colonialisme, etcètera.

Segons l’autor, aquest gir es va originar a la universitat per després ser adoptat pels centres artístics. Gràcies a aquesta apropiació, el museu pot esdevenir un centre d’investigació i d’educació artística. Ens trobem així amb un museu crític -que Piotrowski aspira a definir-, que prioritza “estudiar les coses i el seu paper social i polític”. El museu crític dinamita (simbòlicament) la col·lecció que custodia i exposa. La posa del revés, experimenta amb ella perquè les obres que la formen ajudin a revelar qüestions relacionades amb els temes esmentats a l’anterior paràgraf.

D’aquesta manera el museu crític és l’avantsala per arribar, seguint a l’antropòleg Hans Belting, a un “museu-fòrum”. El museu com a fòrum públic s’esforça per redefinir les nocions que les comunitats tenen d’elles mateixes i aspira a tenir el seu  feedback. En paraules de Piotrowski, aspira a “donar forma a una politeia”. Hi ha diversos centres que han destacat per seguir aquesta línia, com el LACMA de Los Angeles o el ZKM Karlsruhe a la ciutat alemanya del mateix nom. O el MUSAC de León que, tal com ho explicava la Montse Badia, mira de construir la seva col·lecció en deu anys i “per entregues”, de manera que pot improvisar i canviar de rumb quan vulgui.

Personalment a Catalunya no trobo, atenent a la proposta de Piotrowski, que aquesta lògica sigui pròpia dels museus (el Macba mai acaba d’assumir-la del tot). Sí que ho és, en canvi, en centres de producció d’arts visuals, on es familiaritza artistes, investigadors i demés públic amb els projectes d’investigació més arriscats. Paradoxalment, si el concepte de museu vol créixer, especialment pel que fa a continguts, ha de fer-se petit com aquests centres. Vol dir això que els museus han de ser més locals i renunciar a ser un gran punt de referència internacional? No ben bé.

A nivell de gestió, aplicar aquesta voluntat de portar a terme projectes arriscats correspondria a adoptar la lògica del workshop, que té un centre de producció amb el seu resident. I no pas la lògica de gran superfície que un museu té amb el turista de la ciutat. Ara bé, tenir amb el públic un engagement propi d’un workshop comportaria canvis importants. Passar del concepte de visitant al de resident. I junt a això, una nova concepció sobre els horaris i les normes de visita d’un museu; una manera absolutament diferent d’entendre les exposicions -què han d’envejar les mostres a cases particulars, com proposen Plaga o La Ghetto, a les que veiem en les institucions?-; revisar fins a quin punt el públic pot relacionar-se amb els materials que troba a les sales (“No tocar por favor” dóna alguna pista) i fer que les activitats tinguin una preeminència absoluta.

Però si el model són els centres de producció, siguem realistes. A Catalunya, en quin estat es troben? Les polítiques culturals del país els han desposseït de qualsevol centralitat, deixant-los morir d’inanició, amb Can Xalant com a paradigma. I encara més, el model de gran superfície, tot i no tenir gaire reputació en ambients especialitzats, segueix destil·lant-se. És el model de museu globalitzat que pensa en termes d’expansió. El trobem al Guggenheim o al Louvre, amb el qual una expansió pot generar iniciatives interessants, com el Louvre-Lens, un centre subsidiari del gegant parisenc que serveix per repartir la seva col·lecció al llarg del territori francès. Però també pot crear artefactes sense sentit, com el spin off que la franquícia Louvre té a Abu Dhabi. O com el de l’Ermitage al port de Barcelona.

Per descomptat, pensar en un museu del futur només pot ser problemàtic i corre el risc de no oferir solucions clares. Jo només he volgut apuntar dues línies: s’ha de canviar el lema “Un museu, una col·lecció” per “Un museu, un projecte d’investigació”, i canviar la noció de visitant/espectador per la de resident/participant. A Catalunya costarà que hi hagi una revolució d’aquest tipus. He sentit en Pepe Serra pronunciar-se sobre convertir la Sala Oval del Museu Nacional en una àgora, un espai de debat i de diàleg permanent. Però la possibilitat d’un museu-fòrum va més enllà d’una sala, i la possibilitat d’una politeia dins el museu va més enllà d’un pla estratègic, de les brillants idees de la gestió cultural i de les innovacions del món digital.