Muriel Villanueva enlluerna amb ‘La gatera’, premi Just M. Casero

23.04.2012

Muriel Villanueva (València, 1976) diu que va escriure La gatera “amb molta llibertat”. I gairebé sense adonar-se’n. Un dia, a partir d’una anècdota que algú li havia explicat i d’una imatge que li va començar a rondar pel cap (la de dos pisos simètrics, l’un davant de l’altre), es va trobar escrivint una mena de diari. Escrivia a poc a poc, tres o quatre pàgines cada dia, sense pressa, sense aturall. Des del principi tenia clars el final i els personatges, però la resta de la història va anar fluint a mesura que enllaçava lletres, paraules i oracions.

La gatera té un argument “senzill”, tal com afirma l’autora, però perfectament travat, tal com comprovarà el lector en llegir-lo. És un d’aquests llibres que, un cop el comences, no el pots deixar fins que no arribes al punt final. “El feedback està sent molt bo, molt millor que en les altres tres novel·les. La gent llegeix el llibre molt ràpidament i l’argument els atrapa”, diu l’escriptora. Quin n’és el secret? Potser és la història en si. El ritme. Les descripcions. O la poesia (“Trobo que és un home de tardor, i és igual que sigui hivern. Un home de fulles seques, de rierols, de salamandres, de roques amb molsa, i de desglaç”). Aquest acostament a la poesia no és gens atzarós, sinó que és una prova fefaent del seu creixement literari, de la seua “maduració” com a escriptora. El tema de fons de La gatera és l’escriptura o, més concretament, “què vol dir escriure i de què serveix”, aclareix Muriel Villanueva. Per ella és un llibre  d’“autoconeixement” el procés d’escriptura del qual li ha permès indagar dins seu i intentar respondre alguns interrogants.

D’altra banda, és conscient que amb aquest llibre ha fet un salt literari important, sobretot pel que fa a la tècnica narrativa. Després d’haver publicat altres tres novel·les (Mares, i si sortim de l’armari?Jo toco i tu ballesBaracoa) tot fent servir el mètode que ella mateixa ensenya a l’Escola d’Escriptura  de l’Ateneu Barcelonès, va decidir experimentar. “De fet, és el que ensenyem a l’Escola d’Escriptura. Ensenyem un mètode als alumnes perquè el facin seu i perquè, algun dia, puguin transgredir-lo. Es tracta de fer servir el mètode sense pensar-hi. És com aprendre a anar amb bicicleta. Al principi has d’estar pendent de cada moviment, però aviat pedales gairebé sense adonar-te’n i, mentre ho fas, pots fer unes altres coses, com ara contemplar el paisatge.”

L’escriptora potser ens sorprendrà aviat amb altres llibres. De moment està capficada amb un conte que de mica en mica està prenent forma de novel·la curta, i també està escrivint un recull de contes juntament amb Roger Coch. Alhora, i després d’haver guanyat el Premi Les Talúries de l’Institut d’Estudis Ilerdencs amb el poemari Poemes sense punts de goma, continua fent poemes, un gènere en què es mou per intuïció però que, amb tot, li està donant bons fruits.