Mumbo Jumbo Power

27.01.2017

L’editorial La Fuga, coordinada per Luigi Fugaroli des de Barcelona, publica un nou títol, Mumbo Jumbo, del veterà autor afroamericà Ishmael Reed (Chattanooga, Tennessee, 1938), un autèntica bomba de rellotgeria per part d’un dels escriptors més coneguts i inclassificables de la seva generació. La traducció al castellà ha anat a càrrec d’Inga Pellisa, i el resultat és tan formidable que Jaume C. Pons Alorda en comenta la lectura per a Núvol.

Ishmael Reed

El lloable catàleg que ens està regalant amb pulcritud i professionalitat Luigi Fugaroli, talment un cànon personal, ens obliga a replantejar-nos la literatura universal a casa nostra, però també de quina manera aquesta tradició penetra el nostre propi sistema de lectures i d’escriptures. Només cal que tinguem en compte altres casos d’excepció com El condominio d’Stanley Elkin, que ja vàrem comentar a Núvol en el seu moment, o El buen soldado Svejk antes de la guerra de Jaroslav Hasek. Segurament l’editorial La Fuga ens presenta alguns dels llibres més vigorosos, i injustament desconeguts, del món, i només per això ja val la pena tenir els ulls ben atents i ben oberts. El llibre que avui ens ocupa, Mumbo Jumbo, d’Ishmael Reed, és l’antídot perfecte contra l’avorriment, el cinisme, la inoperància o l’abúlia, i és que es tracta d’un volum que s’hauria de considerar pedra angular de la lectura i de la vida en el caos magmàtic del segle XXI.

Publicat originàriament el 1972, o sigui, en plena era Nixon i a punt de caramel per al Watergate, enmig de la Guerra del Vietnam i la Guerra Freda amb els soviètics, en l’apogeu dels Panteres Negres i de diferents moviments reivindicatius dels afroamericans… Una època a bullir de convulsions, en efecte, i això havia de quedar reflectit en la prosa, si és que aquella prosa pretenia caçar, i de quina manera, l’esperit del temps. En aquest entorn hostil naixia Mumbo Jumbo, una novel·la-manifest, una Bíblia d’injustícies, una biblioteca de coneixements, casualitats i connexions antropològiques. Reed agafava tota mena de materials com a base i s’enfonsava en arrels més profundes i antigues, perquè des de la mirada d’aquell present salvatge l’escriptor s’endinsava en una història d’històries ambientada cinquanta anys abans. Mumbo Jumbo mostra, doncs, el periple de PaPa LaBas, doctor hudú i responsable de la Katedral Mumbo Jumbo de Nova York, durant els anys vint: temps del Renaixement de Harlem, del jazz, del racisme imperant, de la guerra bruta dels Estats Units contra Haití… De sobte, enmig d’aquest volcà a punt d’esclatar, sorgeix un estrany contagi, el Jes Grew, una epidèmia que obliga els infectats a ballar fins a morir, i el pobre PaPa LaBas ha de trobar el text sagrat del Jes Grew i enfrontar-se, al mateix temps, a la terrible “Orden del Cardo” i als últims descendents dels templaris, que també volen apropiar-se dels coneixements ancestrals del Jes Grew amb intencions obscures. Anades, vingudes, animalades, humor destraler, papanatades diverses, comentaris que vénen i que no vénen a tomb, anàlisis deconstructius que desbaraten la civilització occidental i personatges satírics magistrals a les ordres d’una prosa endimoniada que sona com el funk. Tot això i molt més és Mumbo Jumbo d’Ishmael Reed, un llibre que, de fet, és identificat per Harold Bloom com un dels volums més significatius del Cànon Occidental.

Alguns dels recursos atípics i atrevits que fa servir Ishmael Reed funcionen de forma similar als procediments que han utilitzat després autors talment John Hawkes, William Gaddis, Thomas Pynchon, David Foster Wallace o William T. Vollmann, però fa l’efecte que dins de l’univers Mumbo Jumbo, on precisament el tema central és l’alliberament col·lectiu, adquireixen una carta de fonament més lisèrgica, profunda i elaborada. L’hiperrealisme que satura el discurs amb dades i metadades situa qui llegeix en un maremàgnum d’informació, exactament com el que passa avui en dia per culpa de la infoxicació, i no fa altra cosa que posar a l’abast totes les fonts a l’abast perquè el debat s’encengui, i que cadascú arribi a les seves pròpies conclusions. Reed només ofereix les primeres claus, les primeres notes, i després sols es dedica a mostrar, amb tota la cruesa, mesclant assaig amb ficció, unint testimonis documentals reals amb engranatges inventats, la histèria latent de caràcter freudià de la cultura afroamericana, sotmesa, desvalguda, devaluada, fins i tot encara esclava, en el context dels Estats Units d’Amèrica d’aquell temps.

Per constatar-ho, Reed inverteix els rols, no per donar superioritat als oprimits, a la manera marxista, sinó per demostrar la subversió imprescindible dels codis, les normes, les lleis, les expectatives i les realitats múltiples, tot perquè veiem millor i entenguem amb més despullament. Llegir Reed és addictiu per això, per aquest procés epifànic de descobriment del món des de totes les altres perspectives que fins llavors no havien estat ni considerades. I perquè l’humor és una forma de revenja i de lluita i de rebel·lió, també, contra els inquisidors, contra els poders fàctics, contra els polítics, contra les concepcions globals, contra una premsa mercantil manipulada.

Si tot això no és suficient per atreure els lectors i les lectores, aquesta rabiosa actualitat, cal dir que la publicació de La Fuga compta amb un afegitó especial. Juan Francisco Ferré mimetitza l’estil, el ritme, la prosòdia i la forma del llibre de Reed per elaborar un pròleg que és molt més que una porta d’entrada: és una tesi doctoral comprimida i portàtil. L’erudició de Ferré, novel·lista de la coneguda “Generación Nocilla” i responsable d’obres que s’alimenten d’aquesta mateixa energia, arriba amb una escriptura que no renuncia als singlots lírics i es passeja damunt la pàgina com una dansa tribal que serveix per a un alliberament col·lectiu, sí, el mateix alliberament col·lectiu d’Ishmael Reed, fons i forma abraçats. Ferré torna a demostrar que tota obra inventa i reinventa el llenguatge crític que l’haurà d’analitzar, com va deixar dit i escrit José Ángel Valente, per exemple. La mirada polimòrfica, polisemàntica, politextual i poliorgàsmica que haurà d’atrevir-se a contemplar la revolució de Mumbjo Jumbo està formada per més de mil ulls amb sobredosi d’imaginació demiúrgica, fantasia taquigràfica, oradura metatextual i els moviments desconjuntats dels cossos que ballen al ritme de les paraules llibertines de Reed.

I com es nota que Inga Pallissa ha gaudit de forma total a l’hora de traduir l’oradura eufònica de Reed. Per a una traductora atrevida i necessària com ella, que ha donat veu en castellà a Robert Stone, Janet Malcolm, Claudia Roth Pierpont, Nell Leyshon, Newton Thornburg o Emma Cline entre d’altres, l’encàrrec de traslladar Mumbo Jumbo segur que ha estat un feliç desafiament, però també una motivació per a l’eufòria. Pellisa converteix la seva traducció en una obra d’art estrambòtica i estremidora. Una follia, sí, però també un festival lingüístic que ha sabut conservar l’hàlit desenfrenat de l’original, i això és així perquè Pellisa ha donat molt d’ella mateixa per fer-ho possible. I l’esforç es nota perquè tots els lectors se senten atrapats pel ritme de l’escriptura, per la prosa del discurs i per la diversió suprema de cada acudit i de cada revelació. I perquè el que tenim entre les mans és un triomf al·lucinant.

Però crec, sincerament, que de res serveix llegir autors estrangers si aquests no ens ajuden a il·luminar, i a entendre millor, el nostre context. Per aquest motiu em demano quins podrien ser els noms dels escriptors catalans que podrien encaixar dins l’òrbita desorbitada d’Ishmael Reed, o sigui, quins podrien ser els autors que podrien dialogar amb ell de tu a tu sense res a envejar ni perdre. Llavors penso, de forma inevitable, en un clàssic i en un actual.

Per una banda, el clàssic seria, és clar, Ventura Ametller, que amb el seu tàndem novel·lístic compost per Summa Kaòtica i Resta Kaòtica va sacsejar les concepcions més clàssiques de la narrativa catalana del seu moment, també en els anys setanta com Reed, i ens va apuntar noves direccions arriscades, divertides. L’expansivitat metamòrfica dels personatges d’Ametller no tenen res d’estrany, i fins i tot comparteixen alguns trets espirituals, respecte els personatges de Reed, ni viceversa tampoc. Per altra banda, l’actual és, indubtablement, Max Besora, el nostre Reed, el nostre negre emancipat, el nostre llibertador de la prosa catalana per lliurar-la al carnaval, al frenesí, a la riquesa exhaustiva del present però també del futur, un animal literari que s’ha sadollat de la literatura nord-americana postmoderna fins entendre les pautes de comportament i aplicar-les dins la nostra tradició mediterrània. Com, si no, podem llegir el seu nou llibre acabat de sortir del forn Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya? (Males Herbes, 2017)? Si Ishmael Reed el pogués llegir traduït a l’anglès se sentiria orgullós, sens dubte.

Mumbo Jumbo és una orgia literària que pretén capgirar, en un daltabaix més que poètic (Lluís Calvo dixit), l’estatus quo. Mumbo Jumbo és una provocació, una hòstia dialèctica com un cop de puny (Malcolm X dixit) per tal d’invertir les tornes culturals, no per segellar una supremacia invertida de l’univers afro sinó per donar suport a la diversitat multicultural capaç de destruir l’hegemonia imperant. Mumbo Jumbo és un deliri pantagruèlic de personatges, trames, subtrames, anècdotes, retalls de diàlegs i diferents aventures de tota mena que se succeeixen en un torbellí. Ishmael Reed és primordial, primigeni, fundacional: un dels fars més alts de la postmodernitat nord-americana, un far que arriba ara sense perdre gens de frescor, tornant a indicar que és perfectament aplicable a les propostes literàries de l’actualitat més descarnada. O bé Reed és un profeta i va preveure el que passaria dins del camp de les lletres o bé el seu estil ha anat impregnant el fondo més fondo del que hauria de ser la narrativa en el segle XXI. L’estil Reed és el Jes Grew de la prosa, i ara ballem quan escrivim, dansem quan llegim.

En conclusió, Mumbo Jumbo també és un cúmul en espiral format per fotografies flipades que acompanyen el text no per aclarir però sí per impactar; guerrers sectaris a favor d’aconseguir el poder de les maneres més brutes; una epidèmia que obliga a ballar fins sucumbir en un coit multitudinari; centres neoreligiosos que alimenten els esperits vudú amb safates farcides de pollastres; assassinats tarantinians i genitals grandiosos i meravelles multiplicades… Però també és molt més que això: Mumbo Jumbo és el que cada lector vulgui que sigui, perquè cada lector es construirà el seu propi sentit.