Mukherjee: “Estem preparats èticament i moral per a la mutació genètica?”

19.06.2017

El divulgador científic Siddhartha Mukherjee (Nova Delhi, 1970) ha pogut fer un forat a la seva agenda per passar per Catalunya a parlar d’El gen, el seu segon llibre. Recomanem anar a La Pedrera aquest dimarts, 20 de juny, a sentir-lo parlar dins del Cicle de Converses. Les seves reflexions sobre el futur del genoma humà -i de retruc, de l’espècie humana- generen de tot, menys indiferència.

El genetista Siddharta Mukherjee

El nom del llibre ja ho indica: El gen (La Campana, 2017) tracta sobre el genoma humà. Concretament, sobre com les noves tecnologies ens permeten modificar-lo. Però hem de fixar-nos en el subtítol de l’obra, que ens anuncia que aquesta és “una història íntima”. I és que Mukherjee és metge, sí; i també genetista, investigador especialitzat en oncologia i biòleg expert en cèl·lules mare, però per sobre de tot és un divulgador científic.

Així ho va demostrar ja amb el seu primer llibre, El emperador de todos los males (Debate, 2014), pel qual el 2011 va guanyar el premi Pulitzer de no-ficció i el Guardian First Book Award. El emperador entrellaçava les experiències del mateix oncòleg a l’Hospital General de Massachusetts amb la història del tractament del càncer i la recerca que se’n fa.

El gen segueix aquesta mateixa línia: per una banda, explica la història de com la ciència ha desxifrat el codi que ens fa humans i que, probablement, definirà el futur que ens espera. Per altra banda, narra la vida de la família de Mukherjee, que té un patró recurrent de trastorns mentals que enllaça perfectament amb la intenció de l’escriptor de reflexionar sobre la importància de la genètica en la vida quotidiana de cadascú.

El mateix divulgador explica que a la seva família hi ha antecedents d’esquizofrènia i de bipolaritat, i que “al meu pare el destruïa la idea de tenir un gen que en algun moment pogués perjudicar una nova generació: era una idea que li trencava l’ànima”.

De fet, Siddharta Mukherjee explica que després d’El emperador de todos los males, no tenia pas pensat publicar un altre llibre. Tot i així, “els llibres sorgeixen de preguntes”, i a ell n’hi voltaven tres pel cap que el van dur a escriure El gen. La primera pregunta era la següent: Si entenem el càncer com una anomalia, aleshores què és normal? I per tant, quin és el codi genètic de la normalitat i què passa quan el canviem?

La segona pregunta partia de la idea que el genoma humà és espectacular i funciona per si sol, però que “tot i així, hem creat una tecnologia per moure’ns dins seu”, explica l’autor del llibre. Per què hem desenvolupat tècniques que canvien el genoma? Canvia això la nostra concepció sobre què és l’espècie humana?

Finalment, la tercera pregunta era la següent: Totes les investigacions respecte aquests temes passen dins de laboratoris i es queden en un terreny abstracte, però en canvi, la genètica i les conseqüències que pot tenir modificar-la no tenen res d’abstracte. Com podem fer sortir aquest tema fora dels laboratoris?

La resposta a totes aquestes qüestions ha sigut un llibre de set-centes pàgines que genera encara més dubtes -fet que no és, per res del món, dolent-. Estem preparats ètica i moralment per a la mutació genètica? Sabrem utilitzar-la correctament? Què passaria si només els rics poguessin permetre’s canviar el seu ADN? Com afectaria això al concepte d’igualtat que tenim fins ara? Qui decidirà sobre la sobirania genètica dels ciutadans: els governs o la gent mateixa? És ètic dictaminar el gen d’una persona?

“Ja no podem continuar tancats al laboratori sense tenir un debat públic sobre tot això”, afirma Mukherjee. Per aquest motiu va decidir escriure El gen. Com a divulgador, creu necessari que absolutament tothom conegui el vocabulari, la història i els perills de la modificació del genoma humà. Ja no és una pregunta científica, és un debat de peu de carrer: “Fins fa 5 anys, tota aquesta informació estava tancat en una caixa negra. Si hem aconseguit obrir-la, ara hem de ser capaços de parlar-ne”.

Però el dubte principal d’El gen acaba sent si la raça humana està preparada per afrontar tot el que suposa avançar –ètica, social, econòmica, científicament- en el coneixement de la genètica. Sabrem controlar aquest poder de forma moral? “De totes formes, hi ha gent que creu que la complexitat que hi ha darrere del genoma humà no ens permetrà jugar-hi gaire”, explica el científic; “Jo això no ho sé”.

Siddhartha Mukherjee és expert en leucèmia i analitza de tres a cinc seqüències genètiques cada setmana. A més, té antecedents de malalties a la seva família. I tot i així, mai ha volgut analitzar el genoma de les seves dues filles. Tem que descobrir la seva predisposició genètica pot canviar la relació personal amb elles, i fins i tot la seva identitat. I és que l’actitud cap algú no és la mateixa si desconeixes el seu futur, o si saps que corre el risc de desenvolupar una malaltia.

Mai he volgut saber el genoma de les meves filles perquè no vull comprometre la meva relació amb cap d’elles”, explica; “Però alhora sóc un metge especialitzat en càncers i vull poder dir a una dona que pot triar, que puc reduir el seu risc de tenir la malaltia”.

El gen: una història íntima, és un llibre que genera dilemes, certeses i pors, però que ens apropa a una realitat que ja no queda gaire lluny. Qui vulgui saber-ne més pot assistir dimarts, 20 de juny, al Cicle de Converses de La Pedrera. A les 19h, Siddharta Mukherjee conversarà amb Milagros Pérez Oliva, periodista especialitzada en salut. La polèmica està servida.