Festival Mugada 2012: t’espero a la font

8.08.2012

Enric Casasses al festival Mugada 2012.

A St. Llorenç de la Muga s’hi arriba per una carretera que serpenteja, custodiada pels colors de l’Empordà i tristament intercalada pels efectes devastadors de l’incendi de fa poques setmanes. Però un cop al petit poble de l’anomenada Garrotxa empordanesa, i endinsant-nos per carrers petits i estrets de traçat medieval i encantador,  s’arriba a l’indret on el dilluns 6 d’agost s’hi va celebrar la 2a edició del Festival Mugada de Música i Poesia. El certamen va aplegar vora un miler de persones d’edats diverses sota l’arbreda, amb la muralla fent de fons de l’escenari, projectant-se cap a la llera del riu Muga, tot ben a prop de la Font Pudosa, la insígnia amb la qual es coneix el paratge. Cançó moderna, músiques contemporànies i experimentals, poesia, a pèl i en les seves múltiples variants, i també un toc de teatre és el que es va poder veure i viure a la 2ª edició del festival, “la remugada”, que va comptar amb la participació d’artistes de diverses generacions, estils i disciplines: Joan de Sagarra, el duet Ditifet, Hermann Bonnín i Sabine Dufrenoy, Misaluba amb Carles Hac Mor, Quico Pi de la Serra, Enric Casasses, Bradien amb Eduard Escoffet i Canimas.

 

El festival Mugada se celebra a la vora de la Muga

 

“La Mugada és el nom que reben les riuades del riu Muga després de pluges abundants, típiques de la tardor”, explica l’Associació Cultural Mugada, que a banda de fer pujar les aigües amb música i poesia durant més de 8 hores, de forma gratuïta i sense ànim de lucre, es va voler sumar a la pluja de solidaritat amb els incendis de l’Empordà posant una urna a la barra del bar i recollint una mica més de 300 euros. A un pas van estar de recitar el “Crist de la Tramuntana” de Fages de Climent perquè els emparés de les pluges que van fer acte de presència al matí. Finalment, però, el temps va acompanyar a una Mugada 2012 que va donar el tret de sortida a quarts de 7 de la tarda amb el pregó poètic del cronista i excrític teatral Joan de Sagarra. El fill de Josep Maria de Sagarra va recitar “La balada de Fra Rupert”, un poema satíric del seu pare que va arrencar els riures del públic assistent. Sagarra va aprofitar per reivindicar la poesia satírica com una eina que pot ajudar en els temps que corren.

Misaluba amb Carles Hac Mor


El Duet Ditifet, provinent de Navata i defensor que “la millor poesia és la que xiula la Tramuntana”, va inaugurar la tanda d’actuacions. Albert Cuevas va fer sonar un reguitzell d’instruments que acompanyaven els poemes recitats amb èmfasi per Quim Ponsa: poesies socials i iròniques, populars i directes, amb les quals van crear un ambient ben agradable i còmplice. Ja entrats al vespre, Hermann Bonnín i Sabine Dufrenoy, participants també de la primera Mugada, van estrenar un nou recital, Faig guàrdia al polvorí, una tria de poemes d’Apollinaire, que amb molta elegància van recitar a dues veus: primer Dufrenoy en francès i seguidament Bonnín en català. Un dels poemes escollits va ser “Le brasier”, que van voler dedicar a la gent de l’Empordà, per l’esperança de ressorgir de les cendres “com l’au Fènix” i tornar a verdejar. Els Misaluba van ser els següents en pujar a l’escenari, i es van encarregar de cloure la ronda de la tarda sota l’ombra de l’arbreda de plataners que creixien creant un cel de color verd. Ho van fer amb la formació de quintet de fusta, pensada expressament per musicar poemes de Carles Hac Mor amb tocs de jazz d’avantguarda i punts de la música dita ètnica. Hac Mor, “poeta de la no-intenció del voler dir coses” i guanyador dels Jocs Florals Barcelona d’aquest any, va sortir a la recta final de l’espectacle per recitar alguns dels seus poemes.

 

Quico Pi de la Serra laborant

L’actuació que va congregar més persones i va esdevenir el punt àlgid de la nit va ser la de Quico Pi de la Serra, que aquell mateix dia complia els seus “primers 70 anys”. Pi de la Serra va presentar el seu darrer disc, QuicoLabora (Temps Record, 2011), que inclou les seves cançons més emblemàtiques juntament amb alguna de nova, totes passades pel filtre del blues. Acompanyat d’Amadeu Casas a la guitarra i Joan Pau Cumellas a l’harmònica, Pi de la Serra no es va oblidar d’una de les seves cançons “més participatives”: “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”. Va finalitzar el concert amb “La cultura”, tot fent una introducció que estaria bé no oblidar: “la cultura no és entendre de cinema, d’arts, de plàstica… la cultura és l’enteniment de la gent, aprendre els uns dels altres, estar satisfet, donar i rebre sense esperar”.

El públic de La Mugada


L’altre moment destacat de la nit va arribar amb Enric Casasses, recent Premi Nacional de Cultura, que va fer un “Panorama de poemes” acompanyat d’un micròfon i un desgavell de fulls. Casasses, divertit i fi, va fer el silenci entre el públic, només trencat per riures i aplaudiments efusius entre poema i poema. En va dedicar un als “enganxats a les pantalletes” i que bé podria ser una invitació a venir a la Mugada: Trenca una branca seca / arracona un esbarzer / quasi rellisca amb el fang / espanta les mosques / sua, bufa / posa la mà en una pedra per agafar força / mira als llunys, mira a prop, mira a terra / passa el riu pel lloc dels rocs / puja a l’altra banda, de quatre potes / com sigui, amb les esgarrinxades / i salta la tanca / travessa el camp abandonat / i corre, corre avall / t’espero a la font.

Passades les dotze de la nit, amb la lluna entrellucant-se pel bosc de la vora del riu i encarant ja la recta final, van sortir a l’escenari els Bradien amb Eduard Escoffet, que foren la proposta més experimental de la vetllada. Van presentar-hi Pols, un disc que publicaran properament i que combina versos i loops. Van cloure l’espectacle amb una reivindicació de la normalitat “perquè s’hi està molt bé”, i van convidar al públic assistent a unir-s’hi. El Sagrat cor d’Eduard Canimas va ser l’encarregat de tancar la Mugada 2012, que es va allargar fins a quarts de 4 de la matinada. El cantautor garrotxí va intercalar les cançons delicades i precioses del seu últim disc amb algunes dels seus altres treballs, i quan la fred ja es colava entre les cadires de fusta, Canimas va aconseguir que el públic s’aixequés i ballés, convidant a remar tots dins de la mateixa canoa, “no un per aquí i l’altre per allà”. Canimas va posar la cirereta final a un petit gran festival, que lluny del soroll i el ball de xifres, regala dolls de música i poesia per combatre el foc en el qual vivim. Que pugin les aigües, llarga vida a la Mugada.

 

Twitter: @irenearmangue