Martí Sales i la tribu d’indis

22.04.2012

Escriptor i cantant d’aquell cop de puny anomenat Surfing Sirles, banda que acaba de publicar el seu segon llarga durada, el més que notable Romani, semen i sang, Martí Sales retorna al món editorial de la mà d’Ara és el moment. Breu crònica dels indis catalans. Un llibre escrit a partir de les entrevistes realitzades a vuit dels caps de la tribu: Anna Cerdà (popArb), Jordi Llansamà (BCore), Gerardo Sanz (mànager d’Antònia Font, Manel i Mishima), David Carabén (Mishima), Joan Colomo, Artur Estrada (Nuva Vulcano, Heliogàbal), Luis Hidalgo (crític musical del País) i Xavier Riembau (Bankrobber), testimonis que a través del seu esdevenir vital ens desxifren l’apacició d’aquesta nova escena musical catalana.

Em comentava algú que Ara és el moment podria ser el Please Kill Me català… No te m’enfadis, però com ens agrada exagerar, no?
Aquest és precisament un dels temes del llibre: la tendència nostrada a engegantir llibres, discos, festivals… Com si les dimensions o la popularitat s’haguessin d’incentivar en detriment d’una actitud més crítica, que és la que posa les coses al seu lloc. No sé si és fruit d’un complex d’inferioritat o de què, però així no anem enlloc. Si volem uns bons fonaments perquè la nostra cultura tingui un pes específic no la podem anar inflant amb anabolitzants: els globus s’enlairen i es perden o peten. L’única manera d’enfortir-nos és ser crítics, nodrir-nos d’arguments, polemitzar amb profunditat i testar els pilars perquè aguantin fort. I no, evidentment que l’Ara és el moment no és el Please Kill Me català! La intenció, l’aproximació, el gruix i la dedicació són absolutament diferents. El Please Kill Me va ser construït per ser l’obra de referència de tota una escena; hi van dedicar anys, eren un equip de diverses persones amb la voluntat de ser exhaustius i el llibre és un totxo meravellós de més de cinc-centes pàgines! L’Ara és el moment és un llibret d’encàrrec fet amb molt d’amor i cap intenció de sentar càtedra, un llibre parcial, apassionat i breu, per obrir la gana. Que en vinguin més!

Amb el “indis” en el seu moment de màxima popularitat, ara és el moment d’analitzar el com, perquè i quan de la seva irrupció?
Home, ara el pa està calent i tothom encara belluga. Hi haurà la distorsió inherent a qualsevol visió des de prop i des de dins però també ens amarem de tota l’energia de les escenes esclatants.

Al llibre es parla de la primera edició del popArb, de la publicació del disc Alegria d’Antònia Font, etc, però en quin moment creus que podem parlar d’eclosió d’una nova escena “indi” catalana?
És un narinant: es comença a coure a principis de segle i a partir del 2005/2006 les bandes troben la seva veu, els mitjans els comencen a fer cas i el públic també.

Quin creus que és el valor musical, cultural… d’aquests indis?
La seva obra absolutament personal i heterogènia, beuen d’aigües molt diferents i desenvolupen sons antagònics. Què tenen a veure Za!, Manel, els grups de Producciones Doradas, Guillamino, Biscuit, La Brigada, Mates Mates, Le petit Ramon? Res de res, la pluralitat que representen obre el ventall de la creació musical catalana al màxim i això és molt lloable i molt interessant.

Es corre el risc d’una institucionalització o sobredimensió de l’escena, tal com va passar amb el “rock català”?
I tant, ja hi som de ple. Tot es fagocita. A Catalunya tothom sembla tenir una enorme necessitat d’herois i d’un star-system propi i no tant d’escoltar discos extraordinaris i llegir novel·les fantàstiques –i compte, que potser no en sortirà una cada any, que la creació requereix temps i tranquil·litat, els boscos triguen a créixer i no es pot pretendre que cada any hi hagi una nova estrella al firmament! Tots els recursos que es dediquen a enaltir desorbitadament grups s’haurien de redirigir a promoure la creació amb dignitat.

Quines consideres que són les principals diferències entre aquell fenomen i aquesta escena?
La indústria discogràfica està absolutament desballestada i el poder dels mitjans també està molt minvat. Això fa que qui vulgui fer música avui en dia la faci pel sol fet de fer-la, perquè sap que el més probable és que no en pugui viure. D’aquesta manera s’elimina el servilisme envers el mercat i la indústria i es deixa camí lliure a la creativitat. D’altra banda, l’accés a internet de tota una nova generació ha possibilitat la renovació dels referents i ha contribuït a diversificar molt les bandes.

Parlant de diferències, segurament un dels fets més destacables és que tots aquests nous (o no tan nous) grups han deixat de fer ús del català com un tret identitari, passant a ser un element totalment normal, el cantar en la seva pròpia llengua, per premiar el discurs musical?
La majoria de la gent que fem música actualment som fills de la immersió lingüística dels vuitanta, ens expressem en la nostra llengua materna amb absoluta normalitat. Ara, he de dir que l’escena catalana està plena de bandes que no canten en català i en formen part de ple dret perquè s’han format sota les mateixes condicions. Parlo de Nueva Vulcano, Manos de Topo, Love of Lesbian, Furguson, Beach Beach, Evripidis&his tragedies i moltes altres. Per altra banda, la despolitització de tot aquest moviment indi no només es nota en l’ús de la llengua sinó també en l’actitud i les lletres, que no són gens combatives en un moment on pinten bastos per tot. Jo em pregunto per què i només se m’acut respondre que són el mirall d’una societat abúlica i apolítica, a mercè de mercats internacionals i polítics titella. M’agrada pensar que els següents artistes que vindran seran més revolucionaris.

Com bé dius, Manel no són Mishima i Mishima no són Antònia Font, que canten en català mentre que Standstill ho fan en castellà. Hi ha, però, algun tret comú que relligui totes aquestes bandes de l’escena musical catalana?
Llibertat absoluta a l’hora de construir-se i trajectòries de llarg recorregut, de narinant.

Si incloem a Antònia Font dins d’aquesta comunitat d’indis, també ho hauríem de fer amb propostes arribades del País Valencià i les Balears com Oliva Trencada, Senior i el Cor Brutal, Litoral o Arthur Caravan?
I tant! Són indis dels Països Catalans. I dels bons.

Foto de Noemí Elias

Com vas seleccionar els vuit entrevistats que apareixen al llibre?
Dos criteris: representació de molts angles diferents de l’escena i pura proximitat. El quadre es fa més entenedor si retrates gent de tots els àmbits que intervenen en una escena i no només els artistes. I les entrevistes poden arribar molt enllà si hi ha una complicitat prèvia.

Per què només ells? No creus que per donar una visió més acurada i completa de la història hauria estat bé incloure a referents i influències com Sisa, Riba, Puntí, Pla… fins i tot algun representat d’aquell “rock català”, així com una major aportació de membres de bandes com, per posar un exemple i només per citar els dos casos més coneguts, Manel i Antònia Font, i més representants de discogràfiques, premsa especialitzada… ?
Per qüestió de temps i perquè el llibre no respon a cap voluntat de fer una panoràmica completa de tot plegat. Seria collonut que algú s’animés a fer-ne un altre de més voluminós amb tots aquests que dius, m’encantaria llegir-lo. O que me l’encarreguin!

Es tracta d’un llibre d’entrevistes, però cedeixes tot el protagonisme als entrevistats, intervenint el mínim i reconstruint la història  no d’una forma global sinó a través de les seves experiències personals. Per què vas decidir adoptar aquest format?
L’estructura i continguts del llibre van variar molt des de l’escaleta inicial fins al resultat final: en principi hi havia d’haver molta opinió i experiències meves i poca entrevista, però de mica en mica, en fer les entrevistes i trobar-hi tanta veta i suc, vaig creure convenient anar-me esborrant per donar veu als altres, per fer un llibre més col·lectiu, que representés la pluralitat de l’escena.

Pel contrari, no creus que aquestes històries més personalitzades, encara que acaben dibuixant la cronologia de l’escena, resten una mica d’anàlisi del fet global?
Sí, completament cert. Però com et deia abans, aquest no és un llibre de tesi ni d’anàlisi stricto sensu. La importància del vincle entre vida i música és crucial, els avatars de gent que neix en temps i circumstàncies molt diferents i s’acaben involucrant, cabdellant, en una mateixa moguda, això és el que m’interessava explicar.

Quins discos no ens hauríem de deixar d’escoltar d’aquesta escena “indi”?
Uf, n’hi ha una pila i encara em deixaria més gent de la que m’he oblidat al llibre. No vull fer un cànon!

D’aquí a cinquanta anys, temps necessari per fer una justa valoració història, com creus que se’ls recordarà a tots aquests grups?
Ni idea. El procés de deglució de la història és realment difícil de vaticinar. Serà fascinant veure-ho, si encara correm per aquí.

Desfent-te del narrador, des d’una visió més objectiva, què és el més t’agrada del nou panorama musical català (i no parlo estrictament de grups) i què no t’agrada?
La sorpresa constant, l’anar apujant el nivell entre tots, la proliferació de bandes i festivals, l’empenta. La creativitat. D’una altra banda, no m’agraden els aprofitats, certa voluntat reduccionista i creadora de hypes dels mitjans, la poca implicació política, que encara triomfi només allò que és amable a les orelles.

I els Surfing Sirles, sou indis?
Som com l’últim mohicà: anacrònics, amb problemes amb la beguda, fem ritus estrambòtics i no tenim carnet de conduir. Aprofito per donar públicament les gràcies a tots els que ens porten als concerts: la súper Laura, l’orca-Jordi, en Colomo, en Pedra, els familiars…

I la teva trajectòria com escriptor? Quan podrem tornar a llegir una història teva de ficció?
Quan l’acabi i em sembli mínimament digna! M’agradaria arribar a escriure bé algun dia i això és una carrera de fons…

Twitter Oriol Rodríguez: @365d365e
www.365d365e.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Molt interessant. Per favor, a la propera marqueu amb un altre color (negreta…) les preguntes. Facilita la lectura. Gràcies.