Mots de dones

2.04.2017

Què tenen en comú La néta d’Adam (2012), de la periodista i assagista Patrícia Gabancho, Temps de família (2015), de la historiadora, novel·lista i traductora Tània Juste i Argelagues (2016), de la periodista Gemma Ruiz? Per què les nissagues s’han convertit en un dels elements estructuradors de la novel·la contemporània? Quin paper representen les dones i la família com a tema literari? Podem parlar d’un ritme i d’un temps marcat per les dones? És només una casualitat que siguin, precisament, dones les que participen en aquesta conversa del Festival MOT titulada “Nissagues”?

Tània Juste, Patrícia Gabancho i Gemma Ruiz al Festival Mot de Girona.

Aquestes són les preguntes que Gabancho, Ruiz, i Juste tenien previst elucidar en aquesta sessió del Festival Mot que ha acollit la Biblioteca Carles Rahola de Girona. No obstant això, les escriptores no s’han centrat en les nissagues com a element estructurador d’una novel·la sinó que la conversa ha acabat derivant, com no podia haver estat d’una altra manera, en un debat il·luminador al voltant del fet literari en clau femenina.

“Benvinguts gironins… i gironines!” Així ha trencat el gel Patrícia Gabancho, posant èmfasi al “gironines”, indicant ja d’entrada qui serien les protagonistes de la xerrada. “Les dones com a intèrprets del temps, de la història i de la memòria”, ha anunciat l’escriptora catalanoargentina. Certament, les dones són majoria a la sala, i dones d’una certa edat (per què costa tant que aquestes trobades literàries arribin a un públic més jove?).

Patrícia Gabancho, que ha actuat de moderadora i ponent a la vegada, ha demanat que cada autora presenti breument la seva novel·la per poder encetar el debat. La nissaga de Temps de família, de Tània Juste, és una ficció, “però és la suma de moltes realitats, la suma de moltes famílies en les quals em vaig inspirar”. Es tracta d’una nissaga que crea tot un imperi vinícola al Penedès a partir de la figura de “l’indiano”, aquell emigrant que anava a fer les amèriques i tornava amb la maleta plena de diners i construïa un imperi del no res.

Tània Juste, autora de “Temps de família”.

La nissaga d’Argelagues sí que es basa en la pròpia família de Gemma Ruiz. Però a la periodista no li interessava l’element literari de la nissaga en el sentit dels lligams emocionals o sentimentals d’una família; sinó “la família com a element de limitació de les llibertats de les dones, com a element castrador i com a element de control de les dones de la meva família.”

El públic ha pogut gaudir d’una Gemma Ruiz sense pèls a la llengua i commoguda; una Gemma Ruíz que dista de la corresponsal de cultura de tv3, neutra i que no pot sobrepassar la distància periodística amb els fets. Acostumats a aquella Gemma, els assistents s’han endut una grata sorpresa des de bon principi. “Amb Argelagues he volgut fer un homenatge a unes dones de la meva família que no van poder triar; un homenatge a totes aquestes argelagues, aquests arbustos modestos, que viuen als marges, però que resisteixen quan es crema un bosc i que fan flor quan volen; no són les dona-flor que sempre han hagut de fer bonic i bona olor…Les argelagues tenen flor quan volen, són resistents i són l’origen de moltes dones”.

Gemma Ruiz, autora d’ “Argelagues”.

Per Patrícia Gabancho, la recuperació de la memòria de la seva mare és el que té més pes en la seva novel·la, La néta d’Adam. L’autora explica que amb aquesta novel·la ha intentat mostrar els límits i tabús que s’imposen a les dones, sobretot de les generacions anteriors, i a més a més ha descobert una reflexió que mai s’hauria plantejat: “en aquella vida de la meva mare, una vida molt limitada i senzilla, era més fàcils ser feliç; a més llibertat, més complicada és la felicitat.”

Personatges femenins en un món d’homes

Els personatges femenins de les novel·les de les tres autores tenen en comú que viuen en un món pensat per homes que limita les seves vides. La diferència es troba en les situacions a què han de fer front i en quines actituds prenen. Per exemple, Tània Juste explica que el personatge de la pubilla de la seva novel·la veu com la seva ambició queda escapçada amb el naixement d’un fill: l’hereu. “La pubilla és més lluitadora que l’hereu, més capaç de portar les regnes de la família, l’hereu és més feble, però tot i així ell és qui està destinat a ser l’amo”, explica l’escriptora.

Una altra situació que les dones de les novel·les d’aquestes autores han d’assumir és el seu paper de transmissores dels mateixos esquemes que les oprimeixen. En paraules de Gabancho, “les dones són les víctimes d’aquests mons masculins i al mateix temps en són les transmissores”. És a dir, el mecanisme és tan pervers, que la mare educa la filla per reproduir un món que li ha tallat les ales a la primera i que tallarà les ales a la segona. “Per exemple, ma mare em deia: vòs tenèis demesiada cabeza, con la mitad ya pasarías!. Ella mateixa era un instrument de limitació.”

Patrícia Gabancho, autora de “La néta d’Adam”.

Les argelagues de Gemma Ruiz, explica l’autora, “s’adonaven de la injustícia del món que els havia tocat viure però no es quedaven lamentant-se… eren una mica com Escarlata O’hara, es deien: sabem que és injust, sabem que és una merda, però amunt i fora.” I afegeix “perquè les heroïnes amb espardenyes valen més que tots els herois de pedra”.

La xerrada continua amb la pregunta que llança Patrícia Gabancho: “cal una actitud feminista per escriure bons mons femenins? Cal consciència de dones per escriure sobre dones?” Per Tània Juste aquesta consciència feminista és necessària si el personatge ho requereix; “si vull dibuixar un personatge d’una dona falangista, que vol tenir un pes important a la Sección Femenina, no puc fer que aquesta dona s’expressi de la mateixa manera que m’expressaria jo. Aquest punt de vista feminista ha de recular“.

En canvi, Gemma Ruiz creu que la consciència feminista ho impregna tot; “si jo hagués de construir un personatge que vol anar a la Secció Femenina, tot el que em donaria la meva part contrària a aquest personatge em dóna les armes per descriure’l millor. La manera de pensar, els referents ho impregnen tot: personatges antagònics, personatges empàtics, personatges còmplices o personatges odiosos.”

Literatura de dones?

Patrícia Gabancho, després d’explicar que ella s’ha trobat amb homes que li deien que havien trobat a faltar context polític i històric a la seva novel·la, ha preguntat: “cal un esforç especial per seduir el lector masculí acostumat a mons d’acció?” Gemma Ruiz, sense pensar-s’ho ni un segon, contesta: “Jo crec que és lamentable que haguem de fer qualsevol esforç per seduir qualsevol lector masculí.”

(La major part de la sala riu, algú aplaudeix amb entusiasme. Però també sento com la dona d’uns 60 anys asseguda al meu costat esbufega, remuga i diu al seu marit: “Ai la Gemma… que exagerada, com es passa!”)

La periodista continua: “La Víctor Català es va haver de dir Víctor Català perquè ningú podia donar crèdit que La infanticida l’hagués escrit una dona. És cert que ens separen bastantes dècades d’això, però existeix aquest prejudici. Aquesta pregunta, com totes les que fa Patrícia Gabancho, no és perquè sí. Que un escriptor home escrigui una novel·la amb protagonistes homes es considera universal; que una escriptora dona escrigui una novel·la amb protagonistes dones, ha de tenir l’estúpida etiqueta de “Literatura de dones”. Esbutzem-ho ja, per sempre.”

A partir d’aquí comença un debat animat entre Tània Juste i Gemma Ruíz:

– Tània: De tota manera també existeixen aquelles minories significatives a les quals ens hem d’agafar, aquell lector home sensible que potser no té tants prejudicis com pensem. Perquè jo m’he trobat amb homes que llegeixen una novel·la on hi ha hagut un personatge femení molt potent i els ha agradat molt!

– Gemma: … és que només faltaria si està ben escrit! No és que ells siguin més sensibles i tinguin menys prejudicis, és que és la força de la literatura.

Tània Juste, Patrícia Gabancho i Gemma Ruiz al Festival Mot de Girona.

Arribats al torn de preguntes, un assistent ha demanat a les escriptores que facin una valoració de la situació de les dones en l’actualitat. “És veritat que la nostra situació ha millorat molt”, ha contestat l’autora d’Argelagues; “ja no ens cal posar-nos la màscara masculina, ja no estem obligades a quedar-nos a casa a cuidar dels nens i el marit, podem triar què volem estudiar i de què volem treballar… El canvi és evident, però com a escriptores i com a dones, encara hem de suportar un sou desigual, una diferència d’hores de cura dels nens i dels grans entre homes i dones, una violència de gènere… Tot una sèrie de desigualats que molts homes es resisteixen a reconèixer”.

Aquest canvi de la situació de la dona també es reflecteix en el món literari. Segons Gabancho, hi ha una diferència de temàtiques entre les novel·les escrites per dones del segle XX i les novel·les actuals. Les escriptores de la generació dels 70 (Montserrat Roig, Carme Riera, entre altres) denunciaven en les seves novel·les tota una sèrie de temes que eren bàsics en l’educació moral de les dones que començaven a alliberar-se: l’avortament, les violacions, la iniciació sexual, etc. “Aquestes novel·les exercien una funció didàctica per a les dones de l’època”, explica Gabancho, i afegeix que “actualment les escriptores ja no toquen aquests temes perquè, per sort, ja els tenim apresos i la dona ja s’ha alliberat gràcies a la formació, la independència econòmica i els mètodes anticonceptius”.

A part d’alguna autora com podria ser la Jenn Díaz, “actualment no hi ha tanta concentració en l’univers femení en si mateix justament perquè el món de la dona ja no és un conflicte en si mateix”, diu Patrícia Gabancho. No obstant això, afegeix Gemma Ruiz, “de lluites ens en queden tantes que queden moltes novel·les per escriure.”

Calen més argelagues que des dels marges resisteixin els incendis del present i segueixin florint quan els doni la gana.