Mor Manuel de Seabra: “Odieu-vos els uns als altres”

23.05.2017

Aquest dimarts 23 de maig ha mort Manuel de Seabra (1932-2017), escriptor, periodista i traductor portuguès i català. El 2005, Munné-Jordà va parlar del portuguès en la presentació del llibre Odieu-vos els uns als altres. Ara recupera aquella conferència per poder acomiadar-se de l’autor.

Manuel de Seabra i Oriol Pi de Cabanyes | Foto: Barceló – Arxiu «Serra d’Or»

Manuel de Seabra és un home amable i formal, que sempre va amb americana, que si el trobeu pel carrer us acompanya gentilment fins a la parada de l’autobús i es queda fent-vos companyia i no se’n va fins que no ha arribat el vostre, i no us n’obre la porta perquè s’obre sola; un home educat i cerimoniós, és també un escriptor a qui agrada dir i fer dolenteries, literàriament, i és capaç de mostrar molta indignació, molt mala llet, intel·lectualment parlant. A la convocatòria d’aquesta presentació, una citació d’una ressenya del seu llibre parla d’«una visió més cínica i desenganyada que irònica». Jo diria que amb el seu llibre, Odieu-vos els uns als altres, formula una mística de la mala llet, una teologia de la mala llet, ja des de la frase evangèlica del títol, capgirada però d’arrel evangèlica. Una frase d’una contundència colpidora.

Fent honor al nom de la col·lecció, el llibre sembla un autèntic desabafo, un desfogament, que és el títol del relat corresponent a 1989, en què satiritza durament el clàssic llauna que no ha escrit mai cap llibre però no para d’explicar com ho podria fer de bé, el fatxenda que si us pregunta com esteu és per explicar-vos què fa ell, el fanfarró que us utilitza com a primera fila dels espectadors forçats, tots els que té a l’abast de la veu.

Manuel de Seabra és nascut a Lisboa el 1932. A catorze anys ja havia començat a estudiar l’esperanto, era un apassionat pels idiomes, i en una antologia de poemes catalans traduïts va trobar alguns versos en català, que li van cridar l’atenció, es va escriure amb un esperantista de Barcelona, que li va enviar gramàtiques catalanes, i així va començar a aprendre el català. Estudiant de Filosofia i Lletres, el 1951 el van detenir i empresonar per motius polítics, i se’n va anar de Portugal el 1954. Amb Antoni Ribera ja havia traduït i publicat una antologia d’autors catalans, i va venir a Barcelona, s’hi va estar un any, i a partir d’aquí va viure a França, a Suècia, al Brasil, la Gran Bretanya i altres indrets, i va estar molt per la Unió Soviètica. Entremig torna a Barcelona un altre any el 1957, fins que tornarà el 1973; el 1976 torna a Lisboa i farà de corresponsal de l’«Avui», fins que vindrà definitivament el 1981.

La seva primera novel·la seriosa (segons ell mateix) és Terra de ninguém, de 1959, sobre la guerra civil de 1936, protagonitzada per un barceloní i escrita segons ell a partir de moltes converses que va sentir a Barcelona, com també ho serà Os sobreviventes, de 1964, sobre les accions d’exiliats a França que entren clandestinament a Catalunya per fer atracaments de bancs. I entremig O retrato esboçado, de 1960, també té a veure amb Catalunya. I el 1982, amb Els exèrcits de Paluzie, arrenca a escriure narrativa en català i de tema català, després que la novel·la, començada abans de 1970, se li encallés en portuguès i situada a Lisboa, i en fes una primera redacció en esperanto, com també seran catalans el protagonista rodamón de Paisatge amb figura, amb trets autobiogràfics, i algunes de les senyores, i senyors, de Fer senyors a la plaça Roja. També va escriure i publicar primer en català Coneixes Blaise Cendrars?, sobre les guerres colonials portugueses, i entre moltes altres feines, com traduir centenars de llibres, va fer, amb la seva muller Vimala Devi, el diccionari d’equivalències català-portuguès i portuguès-català, un pont imprescindible entre el portuguès i el català. Seabra ha exercit d’ambaixador honorari, que vol dir sense cobrar, més aviat gastant-hi els calés que no tenia, dels catalans a Portugal.

«Odieu-vos…»

Però, és clar, tot i que en una entrevista que li va fer l’Oriol Pi de Cabanyes a «Serra d’Or» Seabra explica que ell ja caga en català (ja he dit que li agrada dir i fer dolenteries, escrivint) no ha deixat de ser, també, un escriptor portuguès, i en portuguès i amb aire portuguès va escriure aquest llibre, Odieu-vos els uns als altres, quan va celebrar literàriament que havia superat els setanta anys. El llibre que ara ens ha anostrat El cep i la nansa, en la traducció de Manuel de Seabra mateix. Perquè, per si algú encara no ho sap, diguem que Manuel de Seabra ha estat i és un activíssim traductor que ha treballat molt per fer conèixer la literatura catalana a Portugal, a més de traduir obres de molts idiomes al català. Em sembla que en aquest camp va començar traduint els poemes de Mao Tse-tung i l’«Oda a Lenin» de Maiakovski, o sigui que ja veieu per on va.

Odieu-vos els uns als altres té un plantejament literari molt interessant. L’autor celebra que ha passat els setanta anys fent un relat per cada any de la seva vida. Una mica a la manera de Günter Grass amb el llibre del segle XX, en què va fer un conte per cada any del seu segle, però en el cas de Seabra, és clar, amb un component més proper: no és una crònica de la història, incloent-hi uns anys que no ha viscut, sinó de la seva història, els anys que ha viscut. Però Seabra aquí també dóna una visió calidoscòpica, de l’època i de la gent, des de 1932 fins a 2004: setanta-tres relats, perquè també hi ha el corresponent a 1932, el primer, «Any u», l’any del seu naixement, un text amb un inici irònic que ben aviat s’endurirà, i per tant és al segon, de 1933, que complirà un any, amb un relat quasi terrorífic, cruel, que recorda alguns contes modernistes de la nit de Tots Sants, contes de la nit de difunts, relats d’ultratomba, i que ja ens anuncia què vindrà.

A l’inici del llibre hi ha una nota de l’autor. A la portada, sota el títol, ha escrit «novel·la», i en aquesta nota explica que el llibre conté dos paranys: es presenta com una novel·la però alguns lectors probablement ho interpretaran com un recull de contes, i també algú trobarà que és un text autobiogràfic, quan l’autor ha volgut presentar la seva època i els seus coetanis, els companys de camí. Val a dir que estic d’acord amb l’autor. El llibre no és un recull de contes, tot i que la majoria de vegades el relat que llegim no tingui continuïtat ni amb l’anterior ni amb el següent. La voluntat de l’autor és d’anar donant una idea del batec del temps per mitjà d’imatges impressionistes, sovint, com flaixos, i sovint retrats expressionistes, amb una deformació volguda per a accentuar-ne l’expressió. Així rere aquests relats anirem veient l’evolució de costums, la pèrdua de la innocència, l’actuació del dictador Salazar, la de la temuda Pide (la policia política), les esperances de canvi, les frustracions, la moda de la seducció de l’orient quan tocava, les drogues amb la recreació de l’argot de baixos fons… Per dir-ho amb unes paraules de Seabra mateix, referides a una altra situació, «aventures de tota mena, amb heroisme, sense heroisme. Sobretot sense».

De la mateixa manera que, a les obres situades en una Catalunya que ell no havia viscut, com a autor sabia diguem-ne assimilar per empatia allò que havia llegit o escoltat, també aquí va mostrant una experiència diversa, amb personatges diversos, amb situacions diverses. Més que punts de vista canviants, donant veu als diferents personatges, a la manera de Faulkner, penso que aquí hi ha un punt de vista dominant, o una manera de mirar que es fa notar, que és el que dóna unitat al llibre, tot i que s’adreci damunt diversos objectius canviants, amb voluntat d’exhaustió: per retrocedir al referent més il·lustre, amb tots els matisos que vulgueu podríem pensar en aquella visió calidoscòpica i tanmateix unitària dels relats dels Dublinesos de Joyce: un seguit de contes aparentment independents però que en conjunt donen la visió d’una realitat unitària. En aquest cas un aspecte de l’experiència vital de Manuel de Seabra.

Com a simple curiositat, voldria fer notar un canvi de matís en aquesta nota inicial entre l’edició original portuguesa i la versió catalana: a la versió portuguesa diu que al llibre hi ha dues «quase armadilhas», dos quasi-paranys, mentre que a la catalana parla directament de «dues trampes», no «quasi»: sembla que s’ha fet més conscient que no ens ho ha deixat prou fàcil. D’altra banda, a l’original deia que «a maioria dos leitores» probablement dirà que és un recull de contes, mentre que a la versió catalana diu que «alguns lectors», no «la majoria», probablement ho diran: fa doncs més confiança a la perspicàcia dels lectors. (Si no és que considera que els catalans som més eixerits que els portuguesos).

Ho faig notar només com una mostra de l’actitud de Manuel de Seabra, de la cerca de matís malgrat l’actitud irada, i de vegades aparentment destralera. Quan llegim el llibre, trobem que a l’inici, als primers relats, matisa molt les afirmacions, amb adverbis com «quasi» o «gairebé» o notes entre parèntesis per matisar, com si els records de l’època fossin més borrosos, com si l’autor des del present no estigués prou segur d’afinar la visió. Però com més avança més ataca a fons i ja no fa distingos. Als darrers relats, el 2002 és una indignada crònica històrica narrada amb pinzell força gruixut. El 2003 és una mena de confessió-manifest. I el darrer, 2004, una simple afirmació o confessió, una constatació crua i sincera, títol i text alhora, i que tancant el text precedent tanca coherentment la novel·la. És senzillament una frase, (ploro…) «perquè he de morir». Una frase lapidària de tancament tan contudent i colpidora com el títol; però si pensem que el llibre en la versió original portuguesa es va publicar el 2003, aquesta frase corresponia al futur, una mena de premonició fatalista, el que li toca fer aquell any vinent, que per al lector del moment devia ser esborronadora, però que en l’edició catalana i més ara, que som al 2005, feliçment queda sobrepassada, i per tant queda més clar, com ell explicava a la nota inicial, que no és un llibre autobiogràfic: afortunadament, podem constatar que Manuel de Seabra no es va morir el 2004.

Etiquetes: