Un any sense Joan Barril

13.12.2014

Avui fa un any que Joan Barril va  morir a causa d’una complicació d’una pneumònia. Nascut a Barcelona, va destacar com a periodista i com a escriptor. Era una persona constant i tenaç en la seva feina, i la gaudia amb tota sinceritat. En una entrevista a El Periódico, Barril explicava que per poder fer-ho tot, s’aixecava cada dia a les cinc de la matinada i procurava acabar la seva feina a les dues de la tarda; després, tenia temps lliure per fer el que volgués.

Joan Barril

Joan Barril

La trajectòria professional de Barril va estar marcada per dues constants: d’una banda, la seva faceta de periodista a la ràdio, on va ser presentador de programes com La R-pública a COM Ràdio o El cafè de la República, que s’emetia a les nits a Catalunya Ràdio. També va destacar com a escriptor; les seves últimes obres, publicades per Edicions 62, que també s’uneix a les mostres de condol per la mort del periodista, demostren la vinculació que Barril sentia pel món editorial català. Entre altres guardons, l’any 1998 va rebre el Premi Ramon Llull amb l’obra Parada obligatòria i el 2010 el Premi Sant Joan per Les terres promeses. Edicions 62 té previst publicar la seva darrera novel·la, La dona immòbil.

Ferran Mascarell, en un comunicat, ressalta “l’aportació en termes literaris, la serenitat davant la vida, i el vitalisme” del periodista i escriptor. Així mateix, li sembla difícil “situar-lo fora de la vida”, ja que “tenia una capacitat de viure intensament, amablement, reflexivament, amb la seva mirada serena i pausada, sovint perplexa per tot el que anava intentant desxifrar”. De fet, aquest sentiment de passió per la vida es pot llegir entre línies a l’entrevista de El Periódico, on afirmava que “el tòpic diu que els grassos són feliços, també n’hi ha de tirànics. Però, en fi, no sap vostè quin iman que és una panxa com la meva, tothom vol tocar-la”. Sobre la felicitat, encara apuntava: “Jordi Llovet apuntava que si no hi ha bona literatura és perquè surt dels cataclismes. Ara les nostres desgràcies són més íntimes: el desamor, l’adulteri, la mort d’una persona estimada… ja sap. Però encara mereix la pena explicar aquestes coses perquè t’expliques a tu mateix”.

Enric Gomà, en aquest article sobre el periodista i escriptor, en destaca la faceta erudita: “Al meu entendre, Barril s’amagava una mica darrere l’erudició —devastadora—, la ironia —subtil i amable— i la intel·ligència —ponderada—”. En una discussió que va mantenir amistosament amb Joan Ollé sobre per què llançava els seus escrits a la paperera un cop ja els havia dit, Barril li va respondre, en sintonia amb les paraules alades que proferia l’aede Homer: “Escriure és com respirar. Ja està, ja he dit els textos, els oients ja els han sentit. Ja està”.

Ara fa un any, a El Suplement de Catalunya Ràdio el van recordar durant el matí del 13 de desembre. El politòleg Joan Subirats, company de Barril, n’ha parlat com una persona “curiosa, innovadora, arriscada, intuïtiva i contraintuïtiva”. “Una de les seves característiques era anar en contra del que era normal i fer-ne, d’això, una bandera”. Subirats va remarcar que Barril “convidava a la reflexió i hi incorporava elements poètics i literaris” i aquest és el llegat que el periodista i escriptor ens deixa: “sentit comú i poesia alhora”. I deia: “El llegat de Barril és molt difícil de resumir, però és sobretot la poesia, el realisme, el coneixement, el compromís i la voluntat d’explorar”. “En Joan i jo, que vam néixer i vam formar part de la mateixa generació, vam aprendre a viure en un moment de canvi i transició; ara també”: “en Joan i jo ens apreníem mútuament”. Així mateix, Sílvia Cóppulo va llegir cartes que els oients d’El Cafè de la República han fet arribar a El Suplement de Catalunya Ràdio.

Montserrat Tura també es va afegir a les mostres de condol d’El Suplement de Catalunya Ràdio. El va recordar com “el nostre amic savi”. Per a Tura, “en Joan Barril era una persona insubstituïble”. Va confessar que “no puc deixar de tenir una certa ràbia, un dolor rabiós, una ràbia dolorosa. Fins ara enyoràvem la seva veu, ja ni el sentíem ni el llegíem, i ara la mort ha vençut la partida”.

Un dels millors amics de Barril, Joan Ollé, amb qui feia es coneixen de feia “poc més de mig segle”, va voler tenir unes paraules de record per al periodista i escriptor i les ha plasmat en aquest article a El Periódico: “¿Te’n recordes, Barril, quantes vegades vam dir que al que es quedés li tocaria redactar l’absència de l’altre? ¿Te’n recordes com tots vam portar les nostres vides aquí, per explicar-les? Que la vida i la mort anaven de debò ho sabem ara: te n’has salvat d’una de bona, amic meu. Els Reis no et portaran sabates noves ni saltarem descalços la foguera de la revetlla.”

Joan Barril | Ed. 62

Joan Barril | Ed. 62

El periodista David Guzman, que va treballar amb ell durant més de deu anys, tant fent programes de Televisió com L’illa del tresor a TV3 o Qwerty a BTV, i aquests darrers anys a El café de la República, destacava l’eloqüència amb què Barril escrivia els articles o la facilitat amb què s’enfrontava al micròfon o a les càmeres, sense papers ni teleprompters. “Barril era un gran comunicador, sí, però era sobretot un humanista amb un sentit hedonista de la cultura. Un home d’un epicureisme ben digerit, que aplicava en tot el que feia. Per mi ha estat un mestre, que m’ha canviat la manera de mirar el món. I avui em sento desemparat”, deia Guzman. “El lema vital del Joan era «deixar-nos ser en amistat»”.

Etiquetes:

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris