Mor Carles Hac Mor

27.01.2016

El conegut escriptor Carles Hac Mor, sempre defensor de propostes arriscades i sempre exuberants, va morir dimarts 26 de gener de 2016. Al seu darrere deixa un seguit d’obres extremes, radicals, que demostren la increïble vitalitat d’un dels autors més extrovertits i imprescindibles de la literatura catalana dels darrers temps. 

Carles Hac Mor

Carles Hac Mor

La veu de Carles Hac Mor s’ha apagat amb la hipnòtica i dissimulada timidesa que el caracteritzava. No ha pogut despertar del coma induït. La seva mort ens torna a situar en un nou espai de desolació i de dol, situació intuïda però inesperada que ens demostra que els mestres més grans de la literatura catalana a poc a poc se’n van. Si ara fa un any ens acomiadàvem de Francesc Garriga, ara hem de fer el mateix amb un dels més grans. El llegat d’Hac Mor ara reposa als nostres peus com un ossari que molts es negaran a reivindicar per la seva puresa descontrolada, d’altres es penjaran al carro de la seva amistat com si de sobte haguessin baixat de la figuera i ho haguessin entès tot d’una. Avui, segurament, i durant la resta de dies que seguiran, veurem com moltíssima gent penjarà poemes d’aquest geni desconegut a les xarxes socials, o li dedicaran textos elogiosos i de sobte tornaran a pensar en ell, que ha mort en la misèria i en la soledat de molts, però assistit sempre per la seva companya infatigable, Ester Xargay. És el que sol passar amb els incompresos pel seu temps. Perquè el temps, sortosament, no és de ningú, i perquè ningú, desgraciadament, no és del seu temps.

Els escriptors i crítics dels Països Catalans hauran de suportar la vergonya, si és que poden, de no haver reconegut la tasca d’aquest creador incommensurable, provocador, llibertari, defensor dels nous i propagador de tot tipus d’armes poètiques de tota mena. Tot i que va ser inclassificable, esperpèntic, també fou un gran coneixedor de la història de l’art, de les avantguardes, i dels corrents de pensament més alliberadores. Fins i tot fou inventor de nous gèneres com l’escalaborn, la paraparèmia o l’hiposeptimí. I a pesar de totes aquestes innumerables virtuts, Carles Hac Mor mai no va guanyar cap premi a obra publicada: ni el Cavall Verd, ni el Serra d’Or, ni el Premi de la Crítica ni res de tot això, quelcom que ens hauria de fer reflexionar, i molt, al voltant de quin paper tenen aquells que s’escapen dels marges imperants, aquells que obren nous camins i vies i es deixen la pell en l’art del vertigen.

Tot i això, durant aquestes darreres setmanes s’havia impulsat una petita i modesta campanya per tal que els socis de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalan votessin Carles Hac Mor com a candidat, i després guanyador, del Premi Jaume Fuster a la seva trajectòria. No hi serem a temps, no, perquè avui ens ha deixat Carles Hac Mor, el poeta que es considerava primer antipoeta i després infrapoeta, o ni tan sols això, simplement un gos poètic que bordava amb ràbia i tendresa els seus versos brutals, iconoclastes, sensacionals i revolucionaris. Els seus crits reivindicatius com “Tot és Poesia!” o “La Perfecció és Feixista!” tornaran a ressonar i no serà amb els seus llavis, ja que els seus seguidors i la gent que el va estimar s’han ben apresa la lliçó i segur que seguiran portant aquests emblemes cap endavant, amb la mateixa innocència i la mateixa cara dura que aquest tità secret de les lletres catalanes.

Carles Hernández Mor va néixer a Lleida l’any 1940, i les seves gestes s’integren dins de les accions multidisciplinars i polièdriques de la generació dels anys 70. Accions que fan des de la performance, la publicació de revistes i pamflets, l’acció artística imprevista o improvitzada, la poesia al límit, el recital i l’antirecital, el cant i l’anticant, la traducció agosarada o la invenció de múltiples heterònims que, d’una manera o l’altra, han inundat diferents diaris, revistes, articles i tot tipus d’escrits seus que s’han reproduït talment bolets verinosos. De fet, com a curiositat encantadora, durant molts anys es va pensar que el poeta francès Arthur Cravan, d’història ara conegudament rocambolesca, havia estat una invenció d’Hac Mor, que el va presentar i introduir al món de les lletres catalanes, erigint-se com un dels seus màxims descobridors. Per això el director de cinema Isaki Lacuesta va comptar amb ell com a un dels actors protagonistes dins la pel·lícula Cravan contra Cravan (2002). A més a més, i recentment, l’editorial Edicions Poncianes, va publicar l’any 2014 un nou pòster de Cravan amb traduccions de Carles Hac Mor.

Impulsor de moltíssims festivals i de moltíssimes activitats (només cal que pensem en les seves continuades accions a favor de la Bouesia o del cicle Poesia als Parcs), Carles Hac Mor sempre ha estat defensor de les generacions més joves i d’aquells creadors que, com ell, s’han atrevit a fer, simplement, obres que marquessin una diferència amb l’status quo imperant i torturador. Molta gent li deu molt a Carles Hac Mor, però pocs ho han recorregut obertament. A veure si això canvia en el futur. Almenys ha estat una sort i un privilegi que un crític de la categoria de Jordi Marrugat s’hagi dedicat a estudiar-lo, a analitzar-lo amb profunditat, i a defensar-lo des d’estudis com La revolució com a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució (Arola Editors, 2009) o el profund pròleg a l’Obra completa punt u de l’autor (Pagès Editors, 2012).

Tot i que no ha merescut el pensament dels crítics a l’hora de ser tingut en compte, no és cert tampoc que Carles Hac Mor no hagi estat premiat. Tenim aquest petit consol que ens ajuda a no sentir-nos tan desolats i desgraciats. Carles Hac Mor, durant aquests cinquanta anys de feina incansable, ha rebut guardons com el Premi Espais a la Crítica d’Art, el Premi Joan Fuster d’Assaig, el Premi Rosa Leveroni, el Premi de Poesia Jocs Florals o el Premi 7Lletres. Encara que això certament no basta per tal de donar empenta a una de les bibliografies més espectaculars del segle XX al món.

Ara que ens tornem a sentir orfes, cal que llegim alguns dels seus llibres més importants, com S’ha rebentat l’hospici (Cafè Central, 1992); La fi del món (Empúries, 1994); Cabrafiga (Emboscall, 2002); M’he menjat una cama (Proa, 2003); Himnes del no-ésser (March Editors, 2009) o Sí fa que sí (Lleonard Muntaner, 2011). D’aquesta manera no ens sentirem tan abandonats, tan tristos, tan perduts.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

13 Comentaris
  1. BRAVO! Fa uns anys que el vam proposar per al Premi Nacional de Cultura d’Arts Visuals, era una manera de compensar la falta de consideració que el món literari li ha donat, a més ell era un artista des dels temps del grup Treball (videocreador, amb l’Esther), activista i crític d’art, però tampoc no li van donar… Quin país!

  2. Una abraçada en el record. Érem amics des dels inicis. Sempre que ens vèiem reiem com si fos un vot a favor de la vida.

  3. Aquest país és un desastre, si a Joan Brossa ja se li va negar el Premi d’honor de les lletres catalanes, sense ni tan sols agafar-se a la coartada que van tenir per a no donar-lo a Josep Pla, què cony havia de reconèixer al gran Carles Hac Mor?
    Així que en aquest país només podem anar junts per a la tonteria.

  4. Hoola!
    CARLES HAC MOR avui i sempre. Bon viatge POETA!

    El nom fa la cosa
    la cosa és feta pel nom
    el fet és fet pel fet
    que el nom ha substituït
    el fet de la cosa
    que fet i fet no és sinó
    el nom sense la cosa
    o la cosa sense el nom.

    Zooflèxia, March editor, 2007

  5. No; la resta no és silenci, com volia fer-nos creure el vell canalla de Hamlet, sinó HAC VIU.

  6. Ara que he començat a tenir problemes amb la vista crec que per mi serà una figura que em mancarà en el sentit de no haver-lo llegit. Ho hauré d’esmenar, i encara que a vegades intento escriure, el que jo faci o digui no té cap importància. Ell sí que la té o bé l’hauria de tenir…

  7. Gràcies, Pons Alorda pel recordatori d’Hac Mor. Sempre em va impressionar el seu estil únic.