Quim Monzó i els ganivets que no tallen

4.11.2016

Ahir a la nit, vam poder veure Quim Monzó i Òscar Dalmau protagonitzant la cinquena entrega de Fora de Sèrie, el programa de TV3 on un comunicador que hagi deixat empremta en el seu pas per la cadena conversa amb algú triat per ell mateix a una localització més o menys simbòlica. En aquest cas i, a diferència d’altres episodis, la xerrada va transcórrer íntegrament dins l’estudi de Monzó que, gràcies a una col·lecció d’objectes idiosincràtics, entre els quals destaquen una funda per a pantalles feta amb dos draps cosits i una Olivetti tunejada amb un punt volat per fer la ela geminada, va reeixir com a espai amb un immens potencial televisiu.Quim Monzo i Oscar Dalmau

El codirector de La Competència, va desplegar la seva mitomania com a mecanisme per impulsar la conversa. Entrar al sancta sanctorum del columnista català per excel·lència va satisfer un impuls fetitxista d’aquells que sentim que seguir comprant La Vanguardia es pot justificar per la sola presència de Monzó. Dalmau va ser un excel·lent representant de la nostra tafaneria i ara, gràcies al programa, els fans ja tenim un decorat on poder imaginar el nostre articulista de capçalera esprement les notícies dels diaris de mig món des d’un escriptori auster i un ordinador antiquat que deu tenir guardada a l’historial una deliciosa selecció de les pàgines de successos de les capçaleres més locals i remotes del món.

Tal com va dir al començament del programa, Dalmau va triar Monzó perquè l’admira i l’entrevista s’hauria de fer des d’aquest sentiment de reverència en tot moment. De fet, més que fer una entrevista, el presentador d’El Gran Dictat va decidir parlar amb Monzó fent un homenatge al to dels contes que han fet cèlebre l’escriptor: ironia, estranyament respecte a les convencions socials i, en general, aconseguir que qualsevol situació quotidiana es converteixi en absurda a força d’examinar-la amb prou fredor i durant prou estona. Dues persones que es guanyen la vida fent riure van poder rebolcar-se a gust en el sentit de l’humor que comparteixen i els agrada: “No em fan riure gens aquests comediants que ho forcen, que t’empenyen a riure, que consideren que ets un idiota i no ho entendràs. No fem més el pallasso que ja els vam veure quan érem petits i ens ho vam passar fatal”.Quim Monzo i Oscar Dalmau

Les columnes de Monzó sempre m’han fet pensar en el readymade, allò de Marcel Duchamp de col·locar un urinari a una exposició de museu i veure com respon el públic. Em fa riure que molts dels seus articles dediquin més espai a citar fragments de notícies delirants que a les frases escrites pel mateix Monzó. Quan l’articulista posa les cometes, altera el context de la citació i la transforma en una delcaració encara més absurda del que ja és en ella mateixa. Mai se’ns empeny a riure, sinó que la riallada surt de com la narració dirigeix la nostra mirada cap a uns fets delimitats amb precisió. I, també com Duchamp, l’ambigüitat i els possibles nivells d’ironia són tan subtils que, a vegades, es fa impossible saber quina és l’opinió concreta de Monzó sobre els temes dels quals parla. Excepte sobre un: que els humans som una espècie bastant idiota.

L’episodi va ser brillant perquè complia el seu objectiu: capturar aquesta manera de fer monzoniana. Per fer-ho, els dos conversadors es van dedicar a trencar les convencions del ritme televisiu i del que entenem per entrevista intel·ligible amb un fil conductor i preguntes informatives. És per això que la primeríssima interacció entre Dalmau i Monzó va consistir, precisament, a desmuntar l’artifici de la trobada suposadament espontània, comentant com s’acababa d’enregistrar l’arribada del convidat i com seria d’absurd fer veure que l’equip de gravació no havia arribat moments abans per preparar-ho tot. Qui vol preguntes clàssiques quan podem gaudir d’una reflexió sobre culleres massa planes i ganivets que no tallen? L’objectiu de l’entrevista era, precisament, jugar amb els límits del gènere i fer-nos veure la cara ridícula de les convencions televisives que ens empassem cada dia. Televisió diferent, Monzó en estat pur.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Em fa l’efecte que Monzó no té res més a explicar i que viu de la renda de la seva merescuda fama. Ara és com si treballés a La Caixa i esperés el dia de la jubilació. S’ha sabut vendre molt bé sempre. Tot a base de collonades (no ens enganyem) que feien certa gràcia mentre publicava llibres de contes magnífics i escrivia articles amb grapa; li seguíem la veta, però ara ell mateix reconeix que si tingués un interruptor el pitjaria i bona nit i tapa’t. Com que no li vull cap mal només espero que “La Caixa” li segueixi pagant el bon sou i, al final, es jubili quan li toqui i amb una bona paga. S’ho mereix. Tanmateix sempre ens quedarà la seva literatura.

  2. Una altra crítica, a l’Ara d’avui:

    ‘Fora de sèrie’ o gat per llebre?

    MÒNICA PLANAS
    CRÍTICATV
    Nova edició del Fora de sèrie. En portem cinc. Hem vist deu homes i cap dona. Una evidència de la mala planificació d’aquest programa. No és l’única. L’última edició, amb Òscar Dalmau i Quim Monzó, de fora de sèrie en va tenir poc. TV3 ens va donar gat per llebre. Primer perquè escollint Dalmau com a entrevistador desvirtuaven la idea que justificava l’espai i li donava categoria d’esdeveniment especial: que el presentador (o presentadora) fos algú que retornés a la cadena on havia treballat. Introduint l’opció d’un presentador habitual es trenca el factor innovador, romàntic, sorprenent i singular que justifica el programa. D’altra banda, escollir Quim Monzó d’entrevistat era una aposta per anar a perdre. Primer perquè, com va revelar el mateix Dalmau davant la càmera, Monzó va sol·licitar uns requisits de rodatge insostenibles de cara a la gravació d’un programa que exigeix una pàtina televisiva exclusiva i singular. El mateix títol ho indica. Es ven, de cara a l’espectador, com un esdeveniment televisiu especial. I el programa que vam veure d’això no en tenia res. Va ser claustrofòbic i monòton, amb unes condicions d’il·luminació precàries. Si bé el Fora de sèrie havia tingut fins ara una cura pels espais i un sentit estètic pulcre, aquest episodi semblava precipitat i fet cames ajudeu-me. A més, l’espectador encara tenia molt present El convidat de l’Albert Om, on Monzó va tenir una predisposició absoluta: van anar amunt i avall, a comprar un matalàs, a dinar fora, a esmorzar al bar i, a nivell de contingut, va tocar temes que descobrien el vessant més privat del personatge. En aquest cas, la precipitació de la gravació i el neguit de Monzó per acabar amb el tràmit televisiu van arrossegar la qualitat de l’entrevista. Va ser superficial, centrada excessivament en l’obsessió pels objectes i en els tòpics més coneguts del personatge: la seva aversió pel políticament correcte, el perfeccionisme malaltís, la crítica a la desídia i a tot allò maldestre i les seves fílies i fòbies per qüestions lingüístiques.

    Si bé el ‘Fora de sèrie’ havia tingut fins ara una cura pels espais i un sentit estètic pulcre, aquest episodi semblava precipitat i fet cames ajudeu-me

    Tenint en compte que Quim Monzó és el gran escriptor viu per excel·lència de la literatura catalana, aquest aspecte va ser abordat com una anècdota en una sola pregunta. La bona connexió entre Dalmau i Monzó va ser evident, però justament això va anar en contra del programa: per deferència al presentador l’escriptor no va saber dir que no a una entrevista que no li venia de gust, i a Dalmau li va pesar excessivament torbar la rutina de l’escriptor i va acceptar unes condicions que després li van anar en contra. L’edició final del programa se’n va ressentir: el muntatge era brusc i esclau d’una gravació poc acurada.

    El Fora de sèrie s’ha venut a l’audiència com un fenomen televisiu singular que no pot caure, de cap de les maneres, en errors de direcció i producció tan greus que converteixin el hit de la temporada en un programa de principiants.

  3. Malgrat l’enamorament que sento per Monzó i per Dalmau, crec que l’autor d’aquest article i jo interpretem el programa de manera diferent. La crònica de l’Ara que algú ha penjat més amunt s’assembla més al que jo vaig veure. Agafeu només aquesta frase i, si heu vist el programa, entendreu el que vull dir: “qui vol preguntes clàssiques quan podem gaudir d’una reflexió sobre culleres planes i ganivets que no tallen?” Reflexió sobre ganivets que no tallen? Definitivament, devem haver vist programes diferents.