Montserrat Roig, una de nosaltres

14.11.2016

“Tant la vida, com els llibres, com la ciutat on vaig néixer, s’han anat transformant en les meves pàtries. Primer t’ho trobes, després ho esculls”
Montserrat Roig

Montserrat Roig | Foto Pilar Aymerich

Montserrat Roig | Foto Pilar Aymerich

L’any 1977, la periodista i escriptora Montserrat Roig escrivia un article a Mundo Diario sobre el senyor Lara, el premi Planeta i la hipocresia d’aquest senyor. Si el llegim avui, l’únic que hi canvia és el guanyador i el senyor Lara del qual parla.

Segurament, si encara fos viva hauria participat en les jornades feministes catalanes d’aquest juny, celebrades 40 anys després de les primeres que ella – amb moltes altres companyes – es va encarregar d’organitzar. Segurament estaria preparant algun article per al dia contra les violències masclistes i n’hauria escrit molts sobre el llacet rosa contra el càncer i sobre el nou govern espanyol. Als seus 70 anys, probablement seguiria exercint la seva professió com ho va fer durant vint anys: des de baix i a l’esquerra.

Però fa 25 anys que na Montserrat Roig en té 45. Des d’ençà que els seus textos es miren i remiren mentre una veu al nostre cap ens diu que com pot ser que tot el que va escriure, fos als anys 70 o als 80, encara tingués tanta vigència que esgarrifa. El passat 10 de novembre una multitud omplia el teatre de l’església de Sant Medir – al barri de Sants de Barcelona – i reflexionava sobre aquest i altres temes de la vida de Roig en un acte organitzat per Òmnium Cultural.

No és casual el lloc. El juliol de 1976, encara en la clandestinitat, es va cedir l’espai a 650 membres de Comissions Obreres que van decidir allà que deixarien de ser un “moviment sociopolític” per passar a ser un sindicat. Arrels de barri, arrels obreres per retre homenatge a una periodista que va explicar des de dins la conflictivitat social i els moviments veïnals de la Barcelona de la Transició.

L’homenatge semblava més una trobada d’amics i amigues que s’havien reunit per escoltar aquelles històries que havien viscut anys enrere que un acte institucional. El que ho diferenciava era que a dalt de l’escenari s’hi trobaven el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, l’historiador i nebot de l’escriptora, Pau Vinyes i Roig, la també historiadora i amiga, Rosa Toran, el fill gran de Roig, Roger Sempere i Roig i l’escriptora Betsabé Garcia, autora de la biografia de l’escriptora i periodista.

Amb uns altres ulls (editorial Roca), va ser el fil d’unió entre Betsabé Garcia, Montserrat Roig i l’última acompanyant a l’homenatge, una estudiant de segon de batxillerat que dedica el seu treball de recerca a la figura de l’escriptora i periodista, na Maria. És el nexe entre els qui van viure Roig des de l’experiència vital i els qui la vivim des de les seves obres.

L’ofici d’escriure

Lali Feliu posava veu als textos de Roig. En un dels articles hi destacava que escriure en català “és ganes d’existir privadament i col·lectivament”. Realment, però, Montserrat Roig aplicava aquesta màxima a tots els aspectes de la vida. Va fer de la seva condició de dona una manera de viure col·lectivament i ho va fer a través de la seva professió.

A partir dels seus articles i dels seus llibres va construir memòria. I no només amb l’obra cabdal Els catalans als camps nazis, sinó amb l’experiència de la vida quotidiana. Observant el seu voltant va explicar la història – les històries – que amagaven els patis de l’Eixample, va tramar una nissaga amb les dones que construïen o havien construït les seves pàtries i va recollir els testimonis de la classe oprimida, d’aquelles treballadores i treballadors que es tancaven a les fàbriques i s’organitzaven en veure que els drets que havien d’arribar amb la democràcia s’estaven quedant pel camí.

D’això Montserrat Roig en va fer la seva vida, la seva professió. Deia que escriure era el seu ofici i per això, explicava el seu fill, tenia el seu despatx on s’hi tancava durant hores i on, mentre ella hi estava treballant, no podia entrar ningú a molestar-la. El despatx de Roig podria ser la versió contemporània de l’habitació pròpia de Virginia Woolf, un espai que a moltes encara els costa de trobar i per la qual ella va ser molt criticada.

En Roger recorda les vegades que li han demanat què se sentia en tenir una mare que viatjava tant i dedicava tantes hores a la seva feina. A un escriptor home de ben segur que no han gosat de fer-li mai aquesta pregunta, reflexiona.

Montserrat Roig

Montserrat Roig

Obrir la capsa i escampar el  mal

En un dels textos que formen part de ¿Tiempo de mujer?, l’escriptora parla d’aquella gent que es pensa que les dones feministes l’únic que volen és fer com Pandora, obrir la capsa i escampar el mal. Als anys 80 encara no existia el terme de feminazi, però la idea és la mateixa. No es pot entendre Montserrat Roig sense entendre la seva època i les seves lluites.

Tampoc s’hi pot entendre la seva obra. Na Maria la va descobrir fa relativament poc: “Jo ja havia llegit sobre feixisme o sobre feminisme abans, però mai explicat d’una manera tan propera. És com si estiguéssim fent un cafè i una cigarreta”. El que destaca del seu estil és que, tot i fer crítica punyent, explica les coses sense sentar càtedra.

“Em trobo que algú està escrivint allò que jo penso i sento d’una manera diferent i que em sent a prop”, segueix na Maria. És el que passa quan s’escriu des de baix, acceptant les contradiccions d’una mateixa i posant-les al servei de la memòria. Ens fa sentir que és una de nosaltres.

Qui no va conèixer Montserrat Roig en vida la recorda gràcies a les precioses instantànies que li va fer la fotoperiodista i amiga Pilar Aymerich. Recordem el personatge a través d’un moment congelat i indiferent al pas del temps. El que està viu, però, és la seva obra. I no la recordem tant com s’hauria de recordar. “Estic molt content de recordar la Roig com a personatge, però que no es mengi la seva obra”, apuntava el seu fill.

De vegades es fa difícil separar una cosa de l’altra, però com explicava en Roger, l’obra de Montserrat Roig forma ja part dels clàssics de la literatura catalana. Va ser de les primeres en recuperar la memòria històrica, arriscant-se a fer-ho quan la dictadura començava a estar en coma però era lluny de morir.

Va recollir els testimonis d’aquelles dones que tenien coses a explicar. Va ser la cronista d’uns temps convulsos i d’una època que acabaria en desencant. Va ser valenta, va conviure amb les seves contradiccions en comptes d’amagar-les. I ho va deixar escrit perquè, 25 anys després de la seva mort, encara puguem construir i interpretar la vida a través de les seves paraules. Perquè encara la considerem una de nosaltres.