Montserrat Roig, el valor de la paraula compromís

10.11.2016

Amb motiu dels 25 anys del traspàs de Montserrat Roig, publiquem en obert un article que va sortir al número de juliol-agost de «Serra d’Or» el 2011, just quan en feia 20. Lluïsa Julià, autora de l’article, ens explica el compromís personal i col·lectiu de l’obra de Montserrat Roig.

Montserrat Roig©Pilar Aymerich-Arxiu «Serra d'Or»

Montserrat Roig. (Foto: Pilar Aymerich-Arxiu «Serra d’Or»)

«Crec que l’escriptura, sinònim d’investigació i de compromís col·lectiu i personal, defineix l’obra de Montserrat Roig. Avui que es compleixen vint anys de la seva mort prematura, la seva obra literària, d’investigació, periodística i narrativa, és central en el relat i la comprensió de la transició catalana. La seva obra narrativa —Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres (1977), L’hora violeta (1980) i L’òpera quotidiana (1982)— es dibuixa com un dels conjunts més importants del que podem anomenar «literatura postfranquista». A través de la nissaga Ventura-Claret-Miralpeix, Roig incorpora i debat els temes candents dels anys seixanta i setanta; ho fa amb perspectiva històrica i visió crítica sobre la realitat que vivia, tant personal com col·lectiva: tant des del punt de vista polític, social, com des de la perspectiva dels reptes que se li plantejaven per ser dona. Relata i explica una societat en transformació, que ja forma part de la nostra història. En sap copsar els neguits i els comportaments, sobretot de la generació de joves, que, com ella, van formar-ne part en primera persona. I això encara que posteriorment amb La veu melodiosa i els relats d’El cant de la joventut, publicats els anys 1987 i 1989 respectivament, ja apuntés un altre tipus de narrativa.

L’obra de Montserrat Roig manté una estreta relació amb Montserrat i amb la revista «Serra d’Or», de la qual ha estat una de les signatures més importants. D’aquí ve la voluntat del Consell de la revista de dedicar-li una sessió d’homenatge. Montserrat Roig va participar en la tancada dels intel·lectuals al monestir els dies 12, 13 i 14 de desembre de 1970 arran del procés de Burgos. Va ser inscrita com a redactora editorial, i ella mateixa manifestava que «n’havia sortit escriptora». En recordar-ho anys després, en descrivia el fet concret que mentre era a Montserrat li va arribar la notícia que Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen havia obtingut el premi Víctor Català de narrativa; però també apuntava el seu sentit simbòlic, el fet que en aquell entorn l’escriptora ja despuntava.

Els anys següents la seva obra de ficció va avançar paral·lela a la del periodisme d’investigació. «Molta gent […] considera l’entrevista un gènere menor —apuntava a Marta Nadal anys més tard—. Això no és veritat. Dins de l’entrevista hi pot cabre tot: opinió, observació, descripció, hi caben imatges, paraules…» El 1969, amb vint-i-tres anys, Montserrat Roig havia guanyat el premi de reportatges de «Serra d’Or» adreçat als escriptors joves i va ser a les pàgines de la revista on va anar publicant les entrevistes emblemàtiques, recollides després en els volums Retrats paral·lels, publicats els anys 1975, 1976 i 1978. Les tres sèries li van permetre conèixer i presentar a un públic ampli escriptors i gent de la cultura: Eugeni Xammar, Pere Calders, Clementina Arderiu, Maria-Aurèlia Capmany, Fabià Puiserver o Marià Manent són alguns dels noms que hi trobem. Les entrevistes destaquen pel rigor i per la presentació que ofereix dels personatges, perquè Roig convertia l’entrevista en un gènere literari, en un document, vigent avui, sobre els grans noms de la cultura catalana del segle XX. També es van convertir en un espai per al coneixement personal —van ser emblemàtiques per aspectes ben diversos les mantingudes amb Josep Pla, Mercè Rodoreda o Rafael Vidiella. Montserrat hi expressava la seva voluntat de conèixer les generacions que l’havien precedida i amb qui volia establir uns vincles clars de continuïtat. Posava les bases a la seva pròpia obra, n’aprenia l’ofici i avançava, sense eufemismes, sense por de la realitat ni de les paraules, en el coneixement de la història recent catalana. Ho apuntava en el pròleg a Els catalans en els camps nazis: «Els qui vam néixer després de 1939 hem hagut d’anar desbrossant el nostre passat recent, un passat que ens ha deixat massa tares per a poder restituir del tot la nostra salut històrica. Som ignorants, amb consciència o sense consciència.»

No vaig conèixer personalment Montserrat Roig. Un dia, comentant-ne la personalitat amb Jordi Sarsanedas, em va dir, convençut: «T’hauria agradat; us hauríeu entès.» La puc, però, entreveure força en algunes de les entrevistes televisives que se li van fer i que són fàcilment consultables a la xarxa. Montserrat Roig era una personalitat poderosa, dominava l’escena. El 1988 feia una de les aparicions més emblemàtiques. Josep M. Espinàs l’entrevistava en el programa «Identitats» de TV3. En un moment de l’entrevista (que és com veure dos colossos davant per davant), Espinàs li pregunta amb posat innocent: «Ets enamoradissa, Montserrat?» «Sí, sí, molt, d’un paisatge, d’una ciutat, d’un personatge, d’una persona vella», contesta una Montserrat continguda, que mesura les paraules i que constantment recondueix la conversa cap al seu terreny, evitant els paranys d’un hàbil professional com en aquells anys ja era l’escriptor i periodista Josep M. Espinàs. Paranys lligats als clixés de dona i escriptora que sobre Montserrat Roig circulaven en aquells anys i contra els quals va lluitar constantment. Exemples: l’escriptura enfrontada a la maternitat; el model d’escriptor masculí a debat: malalt, egocèntric, introvertit. En l’entrevista, l’escriptora es mostra ràpida, coqueta i seductora, sempre aguda; trenca els clixés. Se situa una vegada i una altra davant la càmera, provoca i convenç. Dóna una de les imatges de credibilitat més importants que conec per a les generacions posteriors i fins a l’actualitat.

Queden enrere l’èxit i la popularitat de què va gaudir Montserrat Roig; en canvi, la seva obra necessita, com la de tot escriptor i escriptora, que sigui valorada en si mateixa i no per arguments extraliteraris; també el fet que podia haver escrit molt més i millor. De fet, la seva obra es presenta com una avançada de la manera de fer literatura avui. L’obra de Montserrat Roig anuncia i s’avança en diversos aspectes. En destaca el tractament literari del passat històric, la memòria històrica, tan d’actualitat; però també la pràctica de la intertextualitat, la suma de ficció i realitat, de periodisme i assaig, terreny en què es posiciona la literatura contemporània actual, i com apunten des de fa anys diversos estudis solvents i innovadors fets sobre la seva obra. A més a més, la seva mirada crítica sobre la realitat detectava encertadament alguns dels canvis que, entorn de l’escriptura, el periodisme i el seu pes social, s’han produït en les dues darreres dècades: l’esclat del món mediàtic en l’escriptura; l’individualisme ferotge o l’opacitat i la frivolitat de la informació.»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris