Moisès Broggi, un heroi de Hemingway

Ara fa una setmana ens deixava Moisès Broggi, amb la mateixa discreció amb què havia viscut. Se n'anava l'últim dia de desembre, com si volgués assegurar-se que tancava per sempre rere seu un any horrible per a tanta gent.

Ara fa una setmana ens deixava Moisès Broggi, amb la mateixa discreció amb què havia viscut. Se n’anava l’últim dia de desembre, com si volgués assegurar-se que tancava per sempre rere seu un any horrible per a tanta gent. Ja s’han publicat molts articles i obituaris aquests últims dies, però a Núvol no volem deixar passar per alt el seu testimoni. I avui aprofitem que Genís Sinca, flamant guanyador del premi Pla, és notícia per publicar el retrat que va dedicar al doctor Broggi dins el volum ‘Vida secreta dels nostres metges’, un notable recull d’homenots de la medicina catalana.

He quedat amb el més veterà dels metges catalans a casa seva, una antiga edificació de dos pisos envoltada de jardí que sem- bla extreta d’una pel·lícula d’època. La casa, en ple barri del Putxet, resta insòlitament aïllada, dos carrers més amunt, del soroll i el trànsit de la ronda del General Mitre. Moisès Broggi i Vallès (Barcelona, 1908), referent inigualable de la medicina catalana, m’espera al seu despatx, enxubat en una butaca amb braços vellíssima, entapissada de vellut vermell, que dóna al personatge, de tradició netament republicana, un to sorpre- nentment monàrquic. De totes formes, el doctor Broggi és menut, va amb mànigues de camisa però amb armilla de punt marró, pantalons grisos i sabates fosques: l’aspecte és poc urbà —una mica apagesat— i la seva actitud centenària, d’espera filosòfica i elevada, fa que la seva petitesa agafi un aire d’inno- cència esbalaïdora, quasi infantil, de reietó il·lustrat i benèvol.

És un posat condescendent, coronat per un somriure ample i afable, però de murri; i com que les parets estan fistonejades amb prestatgeries plenes de llibres, amb la presència vermella, contundent, de l’obra completa de Josep Pla, és inevitable veure en aquests ulls petits, una mica feréstecs i juganers, el somriure sardònic de l’escriptor de Palafrugell, tot i que el doctor Broggi és més ingenu i pietós. Ha confessat que de jove li hagués agradat dedicar-se a escriure, en lloc de la medicina.

Ben mirat, no se n’ha allunyat tant com pot semblar. Paral- lelament a la cirurgia, o en superposició, ha desenvolupat una interessant faceta de pensador, molt desconeguda; de cop i volta, però, sembla que haguem descobert el personatge i que s’hagi fet famós per haver superat la cota dels cent anys, i sobretot també per oferir autèntiques perles fraseològiques, que encanten a la gent, com ara: «Els vells no tenen futur, però sí un passat molt ric», o bé: «La vida és efímera: no se’n preocupi gaire». Es tracta d’un seguit de conclusions sàvies, d’una senzillesa esborronadora, que ha repetit de manera insaciable en una quantitat innombrable d’entrevistes: «Simplement —diu sempre—, procuri estar bé amb els que l’envolten; aquest és el secret». Mentre em convida a seure al seu davant en una banqueta a l’estil de Lluís XV, custodiats per la taula de treball plena de papers ben apilats, el doctor Broggi m’observa amb el cap decantat, es repapa en la butaca —gest que repeteix sovint amb resignació, però amb el somriure de murri— i es disposa a engegar la mateixa cantarella de sempre, conscient que per a qualsevol resulta llaminer saber com s’ho ha fet per arribar als cent anys.

—No abusi de res —diu—, hehe, ni faci concursos. Un va- set o dos de vi per dinar. Tot amb moderació.

—Però vostè ha fumat! —rebato, amicalment.

Hehe —fa, torçant encara més el cap; aixeca l’índex, una mica tort per la curvatura òssia, pròpia dels avis—. Feia un puret després de dinar, però ho vaig deixar estar un dia que em vaig marejar, hehe, quan en tenia vuitanta.

El doctor Broggi deixa anar sovint aquest hehe simpàtic, desenfadat, que li és característic. No és cap escarni, ni vol dir que tot li rellisqui o li faci gràcia; es tracta d’una crossa expressiva que li surt de dintre per instint, com un tic que es dispara quan s’adona de la quantitat indicible d’experiències i d’anys viscuts, com si a ell mateix li costés de creure, hehe.

—No hi ha cap remei contra la gran malaltia. Mentrestant, hehe, es tracta de fer-ho com més agradable millor, i els met- ges fan aquesta funció. Aficions? He tingut afició al que feia. Quan s’aprofundeix en l’estudi de les coses, cada cop es fan més interessants. Això passa amb el meu ofici, i la cirurgia en té molt, d’ofici. Dec molt a la sort i res més que a la sort. Sóc afortunat —afegeix—, sigui per sort o per haver estat bo en una vida anterior, hehe.

Agraïm Angle Editorial que ens hagi cedit aquest text per fer aquest homenatge a Moisès Broggi. Podeu llegir el capítol sencer en format pdf fent clic aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació