Mística conilla: l’evasió sense dogmes de Jordi Lara

2.11.2016

El Mercat del Llibre de Nadal, que se celebra el 10 de desembre a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm, ha convidat l’escriptor Jordi Lara perquè participi en alguns dels seus actes. En concret, l’autor formarà part de la taula rodona El relat i la mala salut de ferro, en què conversarà amb Empar Moliner, Jordi Nopca, Pep Puig i Miquel Adam a dos quarts de quatre de la tarda. Amb motiu d’aquesta xerrada, recuperem un article de Francesc Ginabreda sobre el darrer llibre de Jordi Lara.

Mística conilla | Edicions del 1984

Mística conilla | Edicions del 1984

A diferència d’Amélie Nothomb, Jordi Lara és un escriptor que cuina els llibres a poc a poc. Si l’autora francesa és com una impressora ubèrrima i fulgurant que expulsa pràcticament un llibre per any, l’escriptor vigatà és una lloca que cova les seves històries amb l’escalfor estàtica de la reflexió apaivagada. Ara, vuit anys després d’Una màquina d’espavilar ocells de nit, han sortit sis ous exquisits en forma de relats que, sota el títol evocador de Mística conilla, Edicions del 1984 acaba d’emplatar per a tots nosaltres. En defensa de l’harmonia i el tempo reposat de la literatura, Lara simplement explica que no pot “donar gat per llebre al lector”.

Josep Cots, editor de 1984, descriu la literatura de Lara com aquella que “transita per marges i vorals, amb personatges perdedors que estan contents de ser-ho”. D’aquest recorregut pel perímetre de l’individu i allò que l’envolta en sorgeixen protagonistes que saben escapolir-se de “l’astorament i el buit existencial” a què sembla abocat l’ens racional contemporani. Un esmunyir-se que els comporta, per força, la marginalitat que els defineix, però que per damunt de tot els fa més lliures. Com? Gràcies a la ficció, que serveix per “subvertir el dolor i escapar-se de la realitat”. La fabulació, màgia i essència de la literatura. La constant dels contes de Mística conilla, doncs, no és altra que l’evasió.

Lara explica que el llibre es podria llegir com una novel·la fragmentària, però aclareix que ha optat pels relats “per poder transitar per universos diferents”, la qual cosa es tradueix en aquestes sis històries que posen en relleu la polivalència de la veu i la importància d’una mirada pròpia i alhora diversa sobre allò que es descriu. En altres paraules: tot i que l’evasió sigui el seu fil conductor, els relats toquen acords diferents en funció del tema, de l’estil, del llenguatge i, en definitiva, d’allò que l’autor comparteix amb l’altra gent. I aquesta generositat “és allò que et fa autèntic”. Però de què van, concretament, aquests relats?

 

Entre Verdaguer i la tragicomèdia

El primer, “Lo matí de ma infantesa”, és una remembrança verdagueriana que transita per l’autoficció i que estableix un paral·lelisme entre la infantesa de Lara i la de l’autor de L’Atlàntida –una etapa poc coneguda de la seva vida. De petits van jugar, separats per un segle i escaig, pels mateixos camps de la plana vigatana. A través d’una mirada despullada de prejudicis, de dogmes, l’infant descobreix la poesia i viu el present com una cosa mítica, tal és el germen de la poesia i, en paral·lel, de la idea de paradís. En aquest relat, encetat amb la presència viatgera de Perejaume i una marededéu romànica a la motxilla, l’espai i el temps es creuen per retornar a la “pura fabulació de la infantesa”. Paisatge virgilià.

L’últim és el que dóna títol al llibre, “Mística conilla”, que Lara defineix com “el pedregar de la maduresa”. Un altre aproximament a l’autoreferencialitat, en aquest cas a la seva etapa vital “a mig camí de tot”: de la joventut i la bellesa, de la realitat i la ficció. I també, un relat de clausura agre i divertit que serveix per “fer les paus tant amb el que no has sigut com amb allò que has sigut”. Per fer-ho, juga amb la contradicció i amb el to de la tragicomèdia, que al cap i a la fi és el que s’assembla més a la vida: “una broma creativa, però no amarga”. Amb aquest pretext, Lara reflexiona sobre diversos conceptes: la naturalitat, la metàfora i la modernitat, entesa des de l’heterogeneïtat d’estils i la força creadora i indispensable de l’art.

Jordi Lara | Edicions del 1984

Jordi Lara | Edicions del 1984

Angúnia, nostàlgia, identitat i humor basteixen els quatre relats restants amb recreacions de ficció que exploren uns quants escenaris: el del sentiment de pertinença a un país com a recerca del benestar emocional (no polític, sinó en relació amb la mirada de la terra que hom trepitja); el de la imaginació sublimada amb l’amor per una dona d’aigua com a antidepressiu; el del bandoneó de Buenos Aires per invocar l’Aleph de Borges; o el del suïcidi com a culminació d’una obra d’art, ço és, el buit-el silenci-la mort exacta i essencial. Viatges literaris escrits amb la voluntat de compartir però també de superar-se: un altre motiu que justifica la cocció parsimoniosa d’aquesta Mística conilla per burlar l’assetjament potencial del missatge d’aurèola publicitària: “l’experiència de la lectura ha de ser diferent de l’experiència d’un visionat”, aclareix l’escriptor osonenc. Oi tant, ha de ser més lenta i s’ha de pair a poc a poc.

Per últim, m’agradaria establir una relació entre Lara i dos grans escriptors del segle passat –Josep Pla i Rodolfo Walsh– a propòsit de com es refereixen a l’art d’encavalcar paraules per escrit. Tots tres ho fan mitjançant l’antinòmia, símbol categòric d’una pràctica obsessiva, sovint destructiva: diabòlica mania (Pla), violento oficio (Walsh) i angúnia creativa (Lara). Però tots són uns pecadors, uns ionquis de la literatura que es despullen per compartir enginys i inquietuds amb una mirada pròpia sobre la realitat. La de Lara, feta al caliu de l’evasió.

Mística conilla es presenta aquest dijous 3 de novembre a la llibreria Laie de Barcelona, tant en català com en castellà (Editorial Entre Ambos).