Missa pagesa de Dolors Miquel. Amunt els cors, amunt els culs

14.05.2012

Missa pagesa

Arribem amb el temps just a La Seca. Pugem les escales que ens porten fins al primer pis i entrem a la sala Palau i Fabre, d’on surt una flaire que ens indica que allà dins s’hi cou alguna cosa. Literalment i metafòrica. I, per l’olor, diríem que és bona. Ens hi reben Pau Bou i Maite Besora amb el davantal posat i les mans ocupades. «Passeu, passeu». No és fàcil trobar-hi lloc. Hi ha cinquanta seients i pràcticament cap de buit. Seiem on podem. Els dos o tres que queden lliures s’omplen de seguida. Tots els assistents tenim un full amb salms a la mà dreta (o a l’esquerra) i un plat de plàstic a l’esquerra (o a la dreta). Així que els hem trobat a sobre de la cadira on ens hem assegut ja hem començat a intuir que avui no serem espectadors passius. Tots dos actors ens donen instruccions perquè els ajudem a fer cors («Doneu-nos la llum», «Amunt el cors, amunt els culs») i de seguida ens demanen que ens posem dempeus. És llavors quan descobrim que, efectivament, la sala és una església i nosaltres els parroquians que hem vingut a missa. No hi ha altar, però, sinó una taula amb un fogó elèctric, tots els ingredients per cuinar i un porró de vi. D’altra banda, el contingut del sermó que ens oferiran avui no és apte per a beats devots ni per a persones excessivament sensibles a la grolleria rupestre i desacomplexada, als plaers de la carn i de l’insult i a l’escatologia més nostrada.

Els obeïm i ens posem drets. Els primers versos de Missa pagesa (Edicions 62, 2006), el brillant poemari de Dolors Miquel, esclaten dins la sala. A poc a poc, i amb uns quants interludis en què els actors aboquen a la cassola els ingredients que, combinats, es convertiran en un plat exquisit, descobrim tots els poemes seguint l’estructura i l’ordre en què els va disposar la poeta en el llibre. Escoltem expectants, i atordits pels crits que vocifera Bou, els versos de «Salm de la impenetrabilitat del silenci» («El silenci sempre suma, / mai resta. // La sintaxi del silenci / no té subjecte. // L’objecte del silenci / és el subjecte amagat. // En l’ocult del silenci hi és tot. // El silenci és la matèria / més dura i indestructible.») i, amb un somriure poc dissimulat, els de «Mare nostra» («Mare nostra que esteu en el zel / sigui santificat el vostre cony / l’epidural, la llevadora, / vingui a nosaltres el vostre crit / el vostre amor, la vostra força. // Faci’s la vostra voluntat al nostre úter / sobre la terra. // El nostre dia de cada dia doneu-nos avui. // I no permeteu que els fills de puta / avortin l’amor, facin la guerra, / ans deslliureu-nos d’ells /pels segles dels segles, / Vagina. // Anem… »). El que dèiem unes línies més amunt: aquest no és un espectacle apte per a tots els públics.

Quan un poema és bo s’agraeix que qui en diu els versos n’estigui a l’altura. Potser pels nervis de l’estrena, els primers poemes ressonen amb menys intensitat (o amb més velocitat) de la que caldria. Però, passen els minuts i, a mesura que els ingredients es couen a la cassola, els poemes arrenquen el bull amb tota l’energia, amb tota la força. Maite Besora i Pau Bou se’n surten, doncs. D’altra banda, la interacció amb el públic és constant. Els actors trenquen la quarta paret una vegada i una altra, i el públic els respon, tot entenent que sense ells no hi ha espectacle.

missa pagesa3

Passada una hora, el conill ja està llest. I, després de recitar «Transsubstanciació del conill i felicitat de la vella» («Els ossets, els trossets de carn, els ulls fora d’òrbita. // L’esquarterament, la dissecció de l’U, era incompleta. // La vella recollí les restes en una galleda, / anà al camp més proper i les tirà com si fossin llaors…»), els actors conviden els assistents, convertits en feligresos durant un breu espai de temps, a apropar-se a l’altar (la taula, en aquest cas) i tastar el que han estat cuinant durant l’espectacle. La carn del guisat sigui amb nosaltres, germans. Gairebé tothom s’hi apropa amb el plat de plàstic i en torna amb un tall de conill a la farigola i una llesca de pa. Mentrestant, el porró de vi passa de mà en mà ritualment, secularment. Santa follia de ser càntir! —I que ens perdoni Vinyoli pel vers bord.

Finalment, ens demanen que fem una rotllana, ens agafem de mans i diguem amb ells el «Cant de comiat» («Canta un rossinyol. Canta una veu de criatura. // Bugeix un gos. Es lamenta un violí. Grinyola una branca. // Cruixeix la neu. La Seda cruixeix. S’arruga una nota de tenora. // Punteja una guitarra. La pluja punteja. El piano s’envola. // Sospira un enamorat. Un triangle diu que és l’hora. // La pedreguera espernega. Les maraques responen. // S’estiregassa l’herba. Una pitó mou la seva ombra. // Un cor estripa el silenci. El silenci estripa una nota. // La missa esdevé silenci. // El silenci esdevé Missa. // Anem // Anem // Anem»).

Missa pagesa2

L’espectacle «Missa pagesa», dirigit per Xavier Giménez i produït per Nozomi 700 Teatre i La K Poetika, ocupa La Seca durant vuit vespres (del 10 al 20 de maig). Aquesta «missa laica que vol ser un cant a la vida i a la natura» ofereix als espectadors l’oportunitat i el goig d’escoltar com sonen en veu alta la totalitat dels versos que s’apleguen al llibre de Dolors Miquel, que va guanyar el V Premi de Poesia de Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater el 2006. Missa pagesa és un poemari original, provocador, irreverent. La posada en escena de l’obra, també. Així doncs, tot i que és un poemari que té tota la força per ser recitat sense cap artifici, el director, Xavier Giménez, ha decidit fer-ne una escenificació original i alhora fidel a l’esperit de llibre.

La Seca potser no és el millor escenari per acollir un espectacle d’aquest tipus, especialment per la mida de la sala Palau i Fabre: asseguts o drets, els espectadors no teníem gens d’espai per moure’ns, i vam suar la cansalada quan vam haver d’arribar-nos fins als actors perquè ens donaren a tastar allò que havien cuinat (encara que això, a Dolors Miquel, present a la sala, segur que li va agradar: «Aixequeu el cul de les cadires, fills de la gran truja! // Aixequeu els cossos dels sofàs, cabrons endormiscats!»), o quan vam haver de fer un cercle per dir la «pregària» final. Passa, però, que malauradament és difícil veure espectacles d’aquest tipus, fins i tot a Barcelona. I per això és doblement recomanable no perdre-se’l. Tanmateix, un consell: si hi aneu poseu-vos roba que no us abrigui gaire (o gens!). Entre el foc i els focus la temperatura dins la sala puja més del que seria aconsellable per fer-nos gaudir de l’espectacle sense cap condicionant extern que ens faci nosa. Amén. Anem. Aneu-hi, carai!