Mishima: the happy few

6.05.2012

Mishima

«Als feliços pocs», lectors sagaços que el podien comprendre, Stendhal va dedicar la seva obra. Avui que el pati de butaques de la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure formigueja inquieta, expectant per l’estrena barcelonina del nou disc de Mishima, la cita del francès em vaga pel cap. Som un país que tendeix malaltissament a construir herois, apunta lúcidament Martí Sales a propòsit d’Ara és el moment. Breu crònica oral dels indis catalans. Un país simbòlic, golafre d’imatgeria nacional, capaç d’erigir en cavaller sant Jordi músics, escriptors, cuiners i —ja em perdonareu l’oportunisme— entrenadors en calça curta.

Som, dèiem, una cultura que entronitza amb lleugeresa: que devora amb fam els seus fills, i en la borratxera del festí confon mainstream amb contracultura i engrunes de pa amb l’ambrosia més melosa, en un pastitx poc higiènic i sovint desconcertant. Si és així, doncs, ¿sabrem entendre i situar allà on toca aquest nou indie made in Catalonia que Mishima, per trajectòria i quilometratge acumulat, capitanegen? S’apaguen els llums del teatre i el públic esclata en un rugit eixordador quan les ombres dels músics creuen l’escenari.

Les cançons del nou disc, L’amor feliç (The Rest Is Silence/ Warner Music Spain, 2012), es fan esperar, i no és fins a la sisena peça que podem tastar la dolçor d’«Els vespres verds», en què la veu embolcallant de David Carabén —a cada disc més fibrada i elàstica, més àmplia en registres— amoreja gràcil amb el fons més elèctric i enrampant de la banda. Abans, però, ja hem revisitat temes antics com «La forma d’un sentit» o «Guspira, estel o carícia», més lluents i afinats amb els arranjaments servits per la mà demiúrgica de Paco Loco.

Mishima_3

Després de quatre cullerades d’amor feliç, giragonsa: i, en tombar, reprenem els temes antics més esqueixats de tristesa. «L’estrany» i, sobretot, «L’ombra feixuga», sonen punyents com mai: aquesta darrera, amb uns teclats a sis mans i una veu que udola, tocada de melangia com la pluja, mentre l’exiquisidesa de l’escenari retalla els perfils foscos dels músics sobre un fons vermellós.

Entre el públic, molts ens fonem d’encant amb les butaques, però ens en recuperem aviat: la guerra esclata amb la cascada vertiginosa i burlesca d’«Ossos dins d’una caixa», i a «L’olor de la nit» el públic ja s’alça, pres del rock’n’roll més festiu i deliciosament clàssic: la guitarra verbosa de Dani Vega i els teclats intel·ligents i exactes de Marc Lloret se’ns enduen en corrua festiva, encisats com els ratolins rere el flautista d’Hamelin.

I acabem: tancant un cercle, perfet i perfecte, amb «Tot torna a començar». Udols de llops de cara a la lluna, que aquesta nit també és rodona, i els músics marxen mentre el públic aplaudeix amb desfici. Dos bisos més, que ens serveixen en bloc quatre noves cançons de L’amor feliç: en el primer, «Ningú m’espera», amb Carabén trencant la veu en un lament ben dolç, «No existeix l’amor feliç», ressonant alta i solemnial, cerimoniosa, i «No obeir», acabada amb un cor que el públic allarga i tiba perquè els músics tornin a obrar el miracle. I, finalment, «El camí més llarg»: llums encesos i el públic dempeus, rendint-se en una ovació última a la música de falç esmolada del quintet barceloní.

Dic ‘esmolada’: Mishima esmolen l’enginy com mai i, com el mateix amor a què canten, fereixen amb precisió, amb unes lletres que pendolen entre el lirisme més conceptual i minimalista («Per cada ànima un abisme/ i una manera de fugir-ne») i el somriure sorneguer i necessari («El Ticiano s’ho follava tot./ Tot el que podia, és clar./ I pagant»), amb una instrumentació que et pren i t’acarona, t’acotxa i se t’arramba. I, a cau d’orella, el grup va desgranant-te, llavor a llavor, la magrana de l’emoció: ara l’amor feliç, ara l’amor ferit.

I una vera veritat, com un puny: Mishima són allà on toca que siguin —que és dalt l’escenari, amb el públic aplaudint-los—, neurastènia cultural a banda. Perquè, prenyats de gràcia, ells són els feliços pocs: els que entenen i fan entendre, els que senten i fan sentir.