Miró i els poetes catalans

11.10.2016

Un estudi de Vicenç Altaió, acompanyat d’un imponent volum de làmines, reconstrueix de manera rigorosa i alhora poètica la relació de Joan Miró amb alguns literats cabdals del país.

Gravat per a "Espriu-Miró" editat per la Sala Gaspar

Gravat per a “Espriu-Miró” editat per la Sala Gaspar

El surrealista André Masson afirmava que ell i l’amic Joan Miró aspiraven a ser pintors-poetes. Tal com explica Vicenç Altaió a Miró i els poetes catalans, l’artista barceloní ho va aconseguir creant imatges amb múltiples capes de lectura que se sobreposen en un entramat semblant al de l’escriptura poètica.

Joan Miró solia tenir a la tauleta de nit un llibre de poemes que llegia metòdicament com a part d’una disciplina, d’un exercici quotidià. Manifesten la seva fascinació per la poesia el centenar de col·laboracions en autèntiques joies de l’edició, de les quals l’Enciclopèdia Catalana reuneix ara les catalanes en una publicació de luxe.

L’elegant cofre color “groc Miró” conté dos volums. En obrir-lo es descobreix el de gran format, on brillen centenars de làmines amb il·lustracions gairebé inèdites pel seu tiratge limitat. Val la pena resistir la temptació de capficar-hi els sentits i posposar el plaer. Hi haurà recompensa pels qui agafin el llibre estudi, custodiat al segon nivell del cofre i dedicat a la relació de Miró amb poetes catalans del segle XX, des de l’amic i coetani J. V. Foix fins al molt més jove Pere Gimferrer.

La densa i ben documentada investigació es desplega com un assaig creatiu en què Altaió modula cada capítol segons l’estil del poeta al qual es dedica. A més, mentre reconstrueix el lligam de Miró amb literats de tres generacions, l’autor aprofita també per recórrer un segle de cultura catalana a través de les seves biografies. Les primeres avantguardes i ADLAN, els incombustibles Prats i Gomis, el Dau al Set i Tàpies, la Sala Gaspar i la galeria Maeght, les editorials Gustau Gili i Polígrafa, el projecte de la Fundació Miró i, sobretot, una cultura negada durant gairebé quatre dècades conformen el context que motiva i fa possibles les edicions mironianes. En aquest rerefons imprescindible, les relacions Miró-poetes són les protagonistes de l’estudi, que Altaió lliura, oportunament, del clixé de les afinitats electives, desvelant nexes i discontinuïtats.

Vides paral·leles amb la mateixa ambició de ser creadors universals són les de Miró i J. V. Foix, amb qui es perfila la panoràmica biogràfica més àmplia del volum, des de les experimentacions juvenils d’avantguarda fins al paper de clàssics vivents als anys setanta, quan representen un veritable pont tant per la generació del Dau al Set com per la del mateix Altaió. Contingències vitals i un tarannà diferent allunyen Miró del també coetani Joan Salvat-Papasseit sense impedir, però, que n’admiri l’anhel trencador i li dediqui una edició gairebé 50 anys després de la seva mort. Alhora que reivindica la llibertat revolucionària de Salvat-Papasseit, Miró admira les formes pures de Josep Carner, amb qui l’agermana un catalanisme insubornable, utòpic, que el de l’avantguardista Miró, més pràctic que el del noucentista.

Poeta esportiu i autor de cal·ligrames tennístics, Carles Sindreu revela l’esperit juganer i innocent de Miró, fascinat pel món primitiu i partícip del dinamisme revolucionari de les primeres avantguardes. D’aquesta vitalitat, estroncada per la Guerra Civil, en recull l’herència Joan Brossa. Amb Miró, referent imprescindible de les seves accions, l’uneix la mirada irònica, la recerca de l’essencial i l’amor pel món dels objectes. Oferir a aquesta realitat objectual una càrrega de meravellós i d’imaginació serà l’objectiu tant de Miró com de Joan Perucho. Intèrpret de l’obra de Miró, a més de literat, Perucho és el primer a reivindicar-ne el lligam visceral amb Catalunya, la terra i la vida rural.

El relat cronològic d’afinitats mironianes amb poetes catalans pateix una inflexió amb Salvador Espriu. Tot i la presència pública d’ambdós en favor de lluites compartides, Altaió demostra que Espriu i Miró no tenien abans del 1968 cap relació directa al marge del lligam amb el cantautor Raimon. Si la cruesa càustica del primer és llunyana del vitalisme panteista del segon, serà la reivindicació d’una cultura negada a nodrir el respecte mutu i l’edició d’Espriu-Miró. Amb la mateixa sinceritat es retrata la complexa i tumultuosa gestació d’El llibre dels sis sentits de Miquel Martí i Pol, que Altaió explica com un thriller amb cops d’escena com la sorprenent petició del poeta de substituir les il·lustracions de Miró per les d’un menys consagrat Viladecans. Amb un salt generacional, qui tanca l’estudi és Pere Gimferrer, que demostra la continuïtat en el temps de Miró com a referent.

A més de traçar postures estètiques, relacions humanes i contingències històriques, cada capítol del llibre estudi conté una acurada tria de textos que, en tota la seva autonomia poètica, s’enriqueixen d’aquest teixit, unes ressonàncies que es traspassen també a les il·lustracions del volum de gran format.

Coberta de "5 poemes de Joan Salvat-Papasseit" il·lustrada per Joan Miró

Coberta de “5 poemes de Joan Salvat-Papasseit” il·lustrada per Joan Miró

Les làmines, impreses en alta qualitat, permeten gaudir de l’evolució estilística d’un Miró a qui la comprensió profunda del món poètic permet dialogar amb el text de manera sempre renovada, ara centrant-se en el gest, ara en la textura, ara investigant les possibilitats tècniques del gravat, ara dedicant-se exclusivament a obtenir la màxima depuració. Saltant del llibre estudi a les làmines s’amplifica de significacions el gaudi sensorial. Es comprèn per què Miró, en els anys més durs del franquisme, torna a posar color al volum KRTU realitzat amb l’amic Foix l’any 1931, veritable acte de reivindicació i reapropriació. Darrere les il·lustracions mironianes i la traducció de Josep Carner del Càntic del sol, es palesa un amor comú envers la naturalesa i una recerca de depuració de les formes. Es reconeix l’esperit infantil i juganer de l’etapa d’ADLAN en els versos de Carles Sindreu de Darrera el vidre (1933) i en els corresponents dibuixos. Es respira el catalanisme militant d’Espriu i Miró; el primer, a cops de versos crus, el segon, d’uns gravats gestuals que revelen una falç, una bandera i una estrella. Es palpa el Perucho intèrpret de l’essència tel·lúrica mironiana, que copsa en les tríades “Astre. Terra. Flama” i “Home. Dona. Sang”, a les quals Miró respon amb una senzilla pinzella aparentment abstracta que amaga una gallina ponent un ou.

Les infinites estratificacions continuen amb Brossa, Salvat-Papasseit i Gimferrer, així com amb unes incursions que surten del marc cronològic del llibre estudi, incorporant il·lustracions del recull El vol de l’alosa de Pere Serra, de La cançó dels contraris de Jordi de Sant Jordi i del Pi de Formentor de Miquel Costa de Lloberes.

L’ambiciosa recuperació d’Enciclopèdia Catalana, que amb les degudes distàncies històriques agafa el relleu a les de Gustau Gili o de Polígrafa en la cura i l’elegància de disseny, té el mèrit de compaginar un volum luxós i de tiratge limitat i una investigació seriosa que s’enriqueixen mútuament. Esperem que el llibre estudi estigui aviat a l’abast dels amants de Miró de butxaques més modestes.