Una acció conjunta pot millorar l’ús del català

“Si volem que el català sigui la llengua de cohesió social, cal treballar-hi molt i més”, afirmava Miquel Àngel Pradilla durant la presentació del VII Informe sobre la situació de la llengua catalana a l’Institut d’Estudis Catalans, amb la col·laboració d’Òmnium Cultural i Plataforma per la Llengua. Es tracta d’un estudi que engloba tota la catalanofonia, és a dir, tots els territoris de parla catalana, i recull les dimensions demogràfiques, polítiques, jurídiques, econòmiques i socials de l’idioma.

Miquel Àngel Pradilla, que, juntament amb Natxo Sorolla, coordina aquest Informe, ha volgut deixar clar que els canvis polítics que han tingut lloc aquest 2015 no es veuen reflectits en aquest informe, ja que “les dades i anàlisis que s’hi troben se circumscriuen a l’any 2014” (pàg. 242 de l’Informe). L’informe, d’autoria múltiple, està elaborat a partir de dos grans blocs de dades primàries —l’anàlisi dels censos lingüístics i les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics (EULP)— i consta de cinc pilars temàtics principals —informació demolingüística, informació jurídica i legislativa, ensenyament, mitjans de comunicació i institucions públiques.

Context demogràfic i econòmic

A principi de segle la xifra de residents que formaven part de la catalanofonia s’incrementa un 18,4% i assoleix els 13.5 milions de parlants, cosa que s’explica “per l’acollida d’importants fluxos migratoris en dues etapes de la contemporaneïtat”: l’arribada d’immigració espanyola dels anys cinquanta i setanta, i l’arribada d’immigració de procedència internacional durant la primera dècada del segle XXI. Tanmateix, a partir del 2012 es produeix una disminució d’aquesta població, que s’accentua sobretot durant el 2014, amb una pèrdua de 105.733 habitants. La població catalanoparlant representa una magnitud similar a les de Suècia i Bèlgica.

Les dades censals del 2011 mostren que el 90,8% de la població diu entendre la llengua, un 64,3% declara saber-la parlar, un 70,5% diu que sap llegir-la i un 46,1% afirma que la sap escriure. Ara bé, les habilitats dels parlants amb les diferents competències (entendre, parlar, llegir i escriure) són desiguals entre si i on hi ha una davallada més important de les competències és a la Franja. Tant els termes relatius com les xifres absolutes mostren un augment de les competències en català.

Les dades de l’EULP 2013, al seu torn, mostren que a Catalunya el 33,1% de la població té el català com a llengua inicial, mentre que el castellà és la llengua inicial del 55,4% de la població —cosa que suposa una diferència de 24 punts percentuals entre les dues llengües a causa de “l’alteració demolingüística de les migracions històriques i recents”. El 10,6% restant té com a llengua inicial altres llengües. Tanmateix, aquests resultats evidencien un retrocés de persones que tenen com a llengua inicial el català que ja es començava a entreveure a l’anterior EULP (2008), a causa del saldo negatiu del creixement natural i la desaparició de les persones de més edat que tenien el català com a llengua inicial.

Si es contrasta, tanmateix, la diferència de resultats entre la llengua inicial —l’apresa a la llar— i la llengua d’identificació —la que el parlant considera seva—, és només d’11 punts. És a dir, el 36% de la població s’identifica amb el català, mentre que el 47,5% ho fa amb el castellà. Per a Pradilla aquesta és una dada positiva, ja que “la llengua d’identificació ens aporta una informació cabdal vinculada a la identitat lingüística”.

Així mateix, la llengua habitual —la que la persona utilitza diàriament— està molt vinculada a la llengua d’identificació, segons els resultats, ja que el 36,3% fan servir el català com a llengua habitual, mentre que el castellà l’utilitzen el 50,7% de la població. La diferència és, per tant, de 14 punts percentuals, i, segons Pradilla, es deu al fet que els nouvinguts es troben en una determinada situació comunicativa que els empeny a parlar el castellà.

Una de les conclusions de l’informe és, per tant, que “la millora dels usos és un dels grans reptes que ha d’abordar la intervenció sobre la llengua”. Així mateix, l’informe afirma que “tot i que l’ús de la llengua no perd terreny entre el col·lectiu de parlants nadius, té força dificultats a l’hora d’atraure coneixedors cap a un ús social efectiu”. És a dir, al català encara li queda camí per córrer si es vol que sigui la llengua de cohesió social.

L’ensenyament, en el punt de mira

Pradilla també ha volgut ressaltar el paper de les administracions públiques pel que fa a la planificació lingüística. L’Informe destaca que “els darrers anys hem viscut una autèntica ofensiva contra el reconeixement, la protecció jurídica i la normalització lingüística del català”. L’ensenyament, però, ha estat el principal focus d’actuació de les polítiques que han posat en marxa aquests governs, sobretot a València i a les Illes Balears.

La situació de la llengua en l’ensenyament a les Illes Balears i al País Valencià “situen la llengua catalana en una clara minorització”, aclareix Pradilla. A les Illes Balears, l’aprovació del TIL suscita, d’una banda, el “capteniment institucional més ferm” per part del Govern balear i, de l’altra, “les reaccions socials contra aquesta política lingüística”.

Al País Valencià, al seu torn, des de l’arribada al poder del Partit Popular l’any 1995, s’ha impedit que s’apliqui una política lingüística a favor del català. L’informe explicita que en aquest territori s’ha produït “una intervenció clarament involutiva especialment en dos sectors de gran importància, l’ensenyament i els mitjans de comunicació”. En l’ensenyament, la presència del català s’ha reduït significativament a causa del nou currículum escolar que desplega la LOMCE. Així mateix, l’Ordre 88/2014 ha eliminat garanties d’ús de valencià als centres: durant el curs 2014-2015 s’han suprimit 136 línies d’ensenyament en valencià.

A Catalunya “el degoteig de sentències lingüístiques ha laminat l’ús de la llengua catalana en l’ensenyament”, assegura Pradilla. A Catalunya, atès el pes del català en el sistema educatiu, el poder estatal ha impulsat la impugnació del model de conjunció lingüística i ha incorporat la vehicularitat del castellà. Tot i això, el sistema educatiu actual continua aplicant-se sense “modificacions importans”. Ara bé, Pradilla ha volgut subratllar que la immersió lingüística “no funciona com un bloc”, sinó que hi ha professors que fan classes en castellà, contravenint així la legislació actual.

A Aragó, la inacció legislativa del govern —ni la Llei de Llengües del 2009 ni la del 2013 no s’han aplicat—, deixa un buit normatiu sobre el qual es volia fonamentar l’ensenyament del català i el sistema de convalidacions vigent, i queda suspès en l’aire. A la resta de territoris (Andorra, l’Alguer i la Catalunya del Nord), però, es manté una situació similar de la que es va descriure en els informes anteriors.

Minorització òbvia dels mitjans de comunicació

Per a Pradilla, en l’àmbit dels mitjans de comunicació es percep una “minorització òbvia”, si bé Catalunya i Andorra, a diferència de la resta de territoris, són els territoris que avancen més a causa de l’elevat nombre d’oferta. En l’àmbit de la catalanofonia, si bé el consum de revista en castellà continua sent majoritari, es percep un cert increment de la premsa difosa en català, que passa del 30,8% (2013) al 32,2% (2014); és especialment significatiu el creixement que han experimentat els mitjans en línia en català, amb un augment d’usuaris d’un 43,7%. A Catalunya, concretament, l’oferta de ràdio en català ha augmentat —si bé la televisió ha disminuït lleugerament—, mentre que l’oferta al País Valencià i a les Illes Balears és “molt precària”.

Internet i les xarxes socials són els àmbits que presenten més bons resultats pel que fa a l’ús del català. Per exemple, la llengua ocupa el 17è lloc segons el nombre d’articles publicats a la Wikipedia.

Una comunitat amb situacions sociolingüístiques diverses

Aquest informe mostra que la catalanofonia és una “comunitat amb un ventall ben matisat de situacions sociolingüístiques”. El camí cap a la normalitat lingüística va avançant, però lentament i en alguns territoris topa amb adversitats ben diverses. D’una banda, el català és una llengua amb demografia mitjana i ha augmentat el nombre de persones que diuen conèixer-la, però, d’altra banda, li resulta difícil “atreure coneixedors cap a un ús social generalitzat”, cosa que, segons l’Informe, hauria de centrar “els nostres esforços”.

Tal com ha remarcat Joandomènec Ros, president de l’IEC, l’evolució de la llengua sovint no es percep d’un any a l’altre, sinó que és el resultat de diverses fotografies posades de costat. “Amb el temps es veuen tendències clares”, afirma el president de l’IEC. Al seu torn, Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, ha volgut fer públic el compromís de l’entitat amb la llengua i la cultura i, finalment, Mireia Plana, membre de la junta executiva de Plataforma per la Llengua, ha volgut subratllar que aquest informe constat el que l’entitat observa des de fa temps: d’una banda, el català té un Estat hostil i, de l’altra, és important defensar l’ús del català en l’àmbit social.