Minkowski i l’encanteri del Trencanous

20.11.2016

Amb Les Musiciens du Louvre i el Cor de Noies de l’Orfeó Català, el director parisenc dirigí el més popular dels ballets de P. I. Txaikovski al Palau de la Música Catalana en presència d’un públic entregat.

Minkowski, Les Musiciens du Louvre i el Cor de Noies. Foto: Andreu M. Miret

Minkowski, Les Musiciens du Louvre i el Cor de Noies. Foto: Andreu M. Miret

La màgia d’un conte de Nadal ja es deixa sentir a mitjans de novembre. El Palau s’il·luminava amb una vetllada com la del passat dimecres, amb un programa explícitament centrat en el tercer dels ballets de Piotr Ilich Txaikovski; aquell que amb la seva riquesa tímbrica i de brillant orquestració, a través d’un viatge oníric i de folklòriques melodies, s’ha posicionat com un dels màxims exponents clàssics i del ballet més interpretat arreu del món al llarg de l’última centúria, tan als principals teatres com en sales de concert; una obra que ha estat acollida també en múltiples ocasions per la cultura pop, ja hagi estat en incursions cinematogràfiques, publicitàries o televisives: l’arxiconegut, El Trencanous.

La versió concert mostrada al coliseu modernista va saber trobar tots els elements per transmetre al públic la màgia d’una partitura plena de força, en una gamma de matisos molt variada en cadascun dels números; en especial èmfasi a aquells que conformaven la coneguda suite. En aquesta ocasió, fou també un nou repte més per al prestigiós director francès, fundador i al cap de la formació present Les Musiciens du Louvre, Marc Minkowski, que lluny del repertori d’antics períodes de la música pel qual se’l coneix més en actiu, tan a ell com a la formació barroca que dirigeix, al llarg dels anys ha anat incorporant un repertori tan divers que s’endinsa també fins al cor del romanticisme. Nogensmenys, exposat amb la mateixa destresa i virtuosisme d’alt nivell que els fa valdre el renom d’una de les millors batutes al costat d’una de les millors orquestres internacionals del moment.

Per a l’ocasió, el programa concertant no va fer gala íntegrament de tots els números que conformen El Trencanous, – conegut en sí com a obra escènica representada en ballarins sobre l’escenari- sinó que tractant-se de la versió concert del ballet, es va optar pel retall d’alguns números – trencant així part de la narrativitat – en el darrer acte de l’obra. El tram final arranjat es vertebrà d’aquesta manera com una única suite amb números tancats, deixant de banda el fil conductor al llarg del tercer quadre per la qual és coneguda la versió escènica, o en altres versions-concert que reprodueixen l’obra sencera.

Al llarg de la primera part, Les Musiciens du Louvre i Marc Minkowski van escampar el seu encanteri particular perfilant dinàmiques molt precises i d’extrema pulcritud sonora, d’exquisits pianissimo; sense aspreses, ni una sola estridència, en una secció de corda molt ben empastada en tot moment i amb els canvis temperamentals exigits pel mateix director que van resultar d’un gran efectisme, sobretot en els moments esplendorosos de caire més dansat i popular del primer quadre. El moment àlgid arribà en la transició que obre el segon quadre, on la força progressiva de la partitura va perfilar-se en una culminació brillant duta a terme per la formació ben trobada; conduint Minkowski aquest flux de poder en l’apassionant viatge que iniciaven Clara i el Trencanous en la història. Sota el màgic Vals dels flocs de neu, arribava el moment esperat – tot i la brevetat que comportava – on la part coral prendria protagonisme. El Cor de Noies de l’Orfeó Català interpretà el número que Txaikovski pensà expressament per a veus blanques i que sovint ha estat interpretat per petits cors infantils o bé cors de noies. A diferència de la versió ballet, on aquest acostuma a ser un número en què el protagonisme de les veus queda absorbit per la posada en escena en moviment, la presentada per a l’ocasió concert guanyà protagonisme permetent una major projecció de les veus. El Cor de Noies va donar mostres d’un molt bon rendiment i d’una brillantor sonora que destacava en tot moment per la seva homogeneïtat, mantenint-se elevada per sobre de l’orquestra al llarg de la seva intervenció.

Un moderat i expressiu Pas de Deux va ser el número escollit per a obrir el tercer quadre, fora del seu ordre habitual en què sol trobar-se al final de l’obra. Deixà pas als coneguts divertiments de la suite – tots iclosos – amb un Trépak d’especial contundència, al costat del flagrant misticisme de la Dansa àrab i la juganera dansa xinesa. El Trencanous cloïa amb una extasiada interpretació del Vals de les Flors, on el mateix Marc Minkowski va mostrar-se summament entregat en les indicacions orquestrals, expressant la rotunditat requerida per tancar l’obra.

Un concert molt aplaudit que de propina regalà una coneguda composició marca francesa de Georges Bizet. La marcial Marxa dels Reis incorporada dins la suite de L’Arlésienne es deixava sentir amb força i acabaria bisant una nova versió de la mateixa davant d’un públic a Palau altament satisfet.