Minguet Batllori, el constructor!

"Som un país sense Estat, pobre, i amb uns polítics que no creuen en la cultura ni la fomenten", diu Joan M. Minguet

El passat 3 de novembre a la Sala Modernista del Casino de Vic i dins del marc del Club de lectura de la Uvic va tenir lloc una conversa al voltant del llibre Contra la Cooltura (Edicions Els Llums) amb la presència del seu autor, Joan M. Minguet Batllori acompanyat de Manuel Guerrero. L’acte estava moderat per Biel Barnils.

J. M. Minguet | Foto Noemí Roset

Currículums a banda, val a dir que per qui no coneix Batllori li recomano molt que faci una visita al seu bloc Pensacions on reflexiona sobre l’art en general i la cultura a casa nostra amb les derivades polítiques. Fent una lectura a alguna de les entrades que penja al bloc ens adonem de seguida que ens trobem davant d’un home combatiu, provocador, raonat i que no té cap problema en posar el dit a la nafra quan fa falta.

Fins el passat dimecres, en que Batllori es va presentar a la Sala Modernista del Casino de Vic només l’havia llegit a través del seu bloc o havia visitat exposicions en les que exercia de comissari. No l’havia vist mai ni l’havia sentit parlar.

En directe, em vaig trobar amb un home amb una força, un rigor i una energia inaudita en aquest tipus d’actes. A diferència de molts dels seus col·legues i estudiosos de l’art sap arribar a les masses i fa que el que explica et resulti interessant. Jo crec, que aquesta és una virtut fonamental que s’ha de celebrar, perquè com a mínim a Vic va canviar els paràmetres d’avorriment, dispersió elevada i gueto pels de dinamisme, llenguatge entenedor i discurs comprensible. La manera d’argumentar sobre art per part de Batllori fa que qualsevol persona acabi trobant apassionant l’art i la cultura en general. En aquest aspecte, segurament hi té molt a veure la influència de Salvador Dalí i el seu admirat Sebastià Gasch materialitzat en el Manifest Groc.

Em va sorprendre molt alguns trets personals que va dir i que no són gens ortodoxos i habituals en conferenciants, professors d’universitat i experts. En primer lloc no es va amagar i va dir que era votant de la CUP. No obstant, això no el va impedir esser molt crític a nivell de política cultural amb aquesta formació. Entre d’altres perles va argumentar que en els quatre anys de legislatura no havien portat cap pla cultural a la cambra i que com la resta de partits l’havien deixada oblidada, en un parlament on gairebé mai es parla de cultura ni d’identitat cultural. Un altre dels trets curiosos va ser quan va dir que era de Cornellà del Llobregat, de família de pagesos. Aquí va derivar cap al terme Roig en quan a identitat. Més sorprenent em va resultar quan va explicar que era funcionari per partida doble, primer de Cornellà i actualment com a professor a la Universitat. En aquest aspecte deixava molt clar que no era antisistema i es definia com a conservador com a mínim en la manera de viure. Totes aquestes explicacions ja em van xocar perquè el més normal i fàcil seria haver-se definit com antisistema i revolucionari, hagués quedat molt bé. Com a mínim a mi, amb aquestes declaracions em va deixar bocabadat perquè trencava tots els estereotips del dret i del revés.

Pel que fa a Art Català o si existeix un art amb aquest denominador comú, Batllori va explicar diverses qüestions que eren molt interessants i que t’obrien una nova mirada. En primer lloc es va refermar en la constatació de que més enllà de si existeix o no, l’Art Català és un art pobre, gairebé de misèria. Per fer-ho va exposar un exemple molt gràfic citant que si un va al Louvre a part del gran contingut d’excel·lents obres d’art nota la força de tot un Estat, els reis, l’imperi… En menor mesura deia que també passa si un dóna una volta pel Museu del Prado on més enllà de les obres es veu la força dels Àustria, els Borbons, d’un estat espoliador, centralista, o com es vulgui dir. En definitiva, com apuntava Batllori, els museus conserven la història de l’art d’un país, tan la pròpia i legítima com la impròpia i la il·legítima. És evident que la “Capital del Reino” ha actuat com a una xuclador de tot l’art produït i executat sota el seu paraigües. No obstant això, els polítics catalans ja fa molts anys que constaten i afirmen que Catalunya és una nació però no han volgut posar les eines i les partides pressupostàries necessàries per demostrar-ho amb un relat artístic, un relat cultural i una història de l’art pròpia.

“Som un país sense Estat, pobre, i amb uns polítics que no creuen en la cultura ni la fomenten i que davant dels moments històrics als que estem abocats tot sembla que ho decideixen els polítics oficials, els periodistes i els economistes” Així s’expressava Batllori, clar i contundent. Com contundent va ser quan ens va dir que recordéssim el nom de l’alcaldessa de Figueres, Marta Felip, la persona que en ple segle XXI havia actuat de censora i contra la llibertat amb motiu de la prohibició der l’obra que havien preparat Núria Güell i Levi Orta a la passada edició de l’Ingràvid.

D'esquerra a dreta, Biel Barnils, Joan M. Minguet i Manuel Guerrero

També va remarcar molt la necessitat de que els museus i centres culturals en general estiguin gestionats sense grans ingerències polítiques. En aquest aspecte va explicar que tan als grans centres museístics de Londres com Nova York, quan hi ha inauguracions o actes importants els polítics no hi van, perquè no és la seva feina, ho deixen pels tècnics i experts en la cultura. Això em va cridar molt l’atenció perquè contrasta molt amb el paternalisme i l’intrusisme per part dels polítics a qualsevol acte amb certa importància, on no poden deixar de fer-se veure i dir la seva. Per remarcar aquesta idea no es va mossegar la llengua i va explicar el ridícul protagonitzat pel Conseller Mascarell, quan en una retrospectiva sobre Miró que es va fer a Londres va voler fer un discurs per sortir a la foto i va parlar sobre Picasso en lloc de Miró, provocant els riures i les mirades de perplexitat dels assistents.

El mateix Mascarell va rebre de valent, de fet en el llibre li dedica un capítol que no pot ser més concret: “Mascarell, el destructor!”. En recomano la lectura on ens aproxima a la figura del trànsfuga que va acabar essent la quarta opció, el que va dinamitar tot el camí dels anteriors consellers i el que ho redueix tot a Indústries Culturals. Tampoc es va salvar TV3 i la corporació per l’arraconament de la cultura en general, la banalització. L’eliminació de programes culturals en pro del que ara anomenen unes píndoles de tres minuts que es serveixen al canal 33 a altes hores, de manera ràpida i servides per sobre i sense aprofundir. O la Bibliana Ballbé i la polèmica al front d’Ars Santa Mònica, en Mikimoto, o en Toni Soler.

Crec que la Sala Modernista de Vic feia molt de temps que no s’assitia a un club de lectura tan combatiu, directe, provocador, irreverent i dinàmic.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació