Miklós Perényi, un violoncel d’or a l’Auditori

22.03.2017

El violoncel·lista hongarès Miklós Perényi, al costat del pianista també hongarès Dénes Várjon, van oferir un concert memorable en el cicle de cambra de l’Auditori. Van fer un programa eclèctic amb obres de Brahms, Beethoven i Kurtág que va servir per posar en valor la vàlua dels dos músics. El resultat va ser un èxit esclatant i del tot merescut, i és que tant el violoncel de Perényi com el piano de Várjon van brillar amb llum pròpia.

Miklós Perényi

Miklós Perényi

El programa va ser gairebé simètric. Va començar amb la primera sonata de Brahms i va acabar amb la segona. Entremig, a banda i banda de la mitja part, Perényi i Várjon van interpretar dues sèries de peces curtes per a instrument sol pertanyents a l’obra Signes, jocs i missatges, del romanès György Kurtág. A la primera part encara va haver-hi unes delicioses variacions de Beethoven sobre el duo de Pamina i Papageno, de La flauta màgica.

Miklós Perényi és un home gran d’aspecte molt senzill, un xic descurat, gairebé com un savi distret. Tan bon punt va començar a fregar l’arc per les cordes vam sentir un so delicat, amorós, ple i dolç. Semblava un so de vellut, càlid, pastós i sense cap estridència. I a més a més, era com si fer sonar l’instrument d’aquella manera fos una feina fàcil. A totes aquestes qualitats cal afegir-hi un legato preciós que li permetia enllaçar les frases sense trencar el so en gairebé cap moment, i una afinació immaculada. Era la senzillesa de la perfecció.

Al seu costat, i no limitant-se a acompanyar-lo, hi havia Dénes Várjon, que tocava el piano amb la mateixa dolçor i elegància amb què Perényi tocava el violoncel. La compenetració i la complicitat entre tots dos va ser màxima en tot moment, per aconseguir l’excel·lència absoluta tant en les sonates de Brahms com en les variacions de Beethoven. Várjon percudia les tecles amb molta precisió, i alhora produint un so ample i generós que entrava en simbiosi amb el del violoncel.

Les 7 variacions per a violoncel i piano sobre “Bei Männern welche Liebe fühlen”, de Beethoven, van suposar una transició juganera entre la solemnitat Brahms i la duresa de Kurtág. A cada variació els dos intèrprets van saber-hi donar el caràcter, ja fos apressat o líric, i sempre en conjunció perfecta entre tots dos. Al darrere d’una interpretació aparentment fàcil i lleugera, la dificultat de la peça només es podia intuir. Aquest va ser el mèrit de Perényi i de Várjon.

Com a part trencadora del programa ens van oferir un petit tast de l’obra Signes, jocs i missatges, de Kurtág, un compositor actual. Aquesta peça és una col·lecció personalíssima de miniatures, la majoria per a instrument solista, que reflecteixen un ampli i contrastat ventall d’emocions. Dénes Várjon va interpretar tres moviments per a piano, que semblaven quadres abstractes, amb un llenguatge musical abrupte, amb frases trencades i amb dissonàncies constants. Lluny de la delicada placidesa i gracilitat de Brahms i Beethoven, Várjon va canviar completament de registre amb gran mestria.

En començar la segona part, Perényi va interpretar deu moviments de la mateixa obra de Kurtág, farcits de tota mena de salts, dissonàncies i glissandi, que posaven a prova la perícia de l’intèrpret. Perényi va tornar a mostrar un so a la corda i una afinació diàfana i perfecta abans de reprendre el formalisme de Brahms. Miklós Perényi, el violoncel·lista impassible i sobri, que no exhibeix cap mena de gesticulació afectada, va donar una llum diferent, encara més càlida, a l’instrument que té una de les sonoritats més boniques que hi ha.