Michel Houellebecq, poeta. Paraules com orenetes

5.10.2012

Michel Houellebecq va ser a l'Institut Français, acompanyat de Fabrice Bentot, el passat 19 de setembre.

“Las golondrinas alzan el vuelo, rozan las mareas y se elevan en espiral en la tibieza de la atmósfera. No hablan con los humanos porque los humanos se quedan pegados a la Tierra.”

Michel Houellebecq

“Em sorprèn i m’impressiona Dominique Strauss-Kahn. Deu tenir una vida sexual tan potent que no puc imaginar-me-la”. És la resposta que Michel Houellebecq va donar, el passat 19 de setembre, a un dels seguidors que el van anar a veure a l’Institut Français. Hi presentava Poesías, el seu darrer llibre editat aquí per Anagrama. Un públic divers, majoritàriament francès, l’esperava ansiós. Nois joves que l’admiren pel seu to polèmic i provocador, parelles de mitjana edat aficionades a la literatura…Per molts francesos però, la presentació de Houellebecq era de visita obligatòria. “És un dels escriptors francesos més importants” i punt.

Fent honra a l’horari espanyol,-va arribar uns deu minuts tard-, Houellebecq, vestit amb pantalons xinos i camisa groga, va entrar i es va asseure a la seva butaca. Ni una mirada o salutació. Calmat, fred i absent Michel mirava cap a terra. Com si no tingués fi, com si estigués a milers de quilòmetres de l’Institut Français, de Barcelona i del món. Houellebecq no necessita presentació, diria més tard Fabrice Bentot. Segurament tenia raó.

Poesías reuneix els quatre llibres de poemes que l’escriptor francès va publicar durant la dècada dels 90: Sobrevivir, El sentido de la lucha, La búsqueda de la felicidad i Renacimiento. Un recull íntim, cruel i desesperançador.  “La poesia té entitat pròpia, no hi ha grans personatges ni història, només text” va assegurar Houellebecq al públic de l’Institut Français. Polèmic com sempre, va respondre amb calma les llarguíssimes preguntes de Bentot. De la mateixa manera que molts, quan llegim poesia, no pensem, no analitzem, només sentim, Houellebecq va revelar que “l’ajuda escriure sense pensar”.

Fabrice Bentot va sorprendre’s i insistia en la mètrica i l’estructura. No obstant això, l’autor de Las partículas elementales va confessar que “quan un poema funciona, tens la sensació d’haver-lo trobat i no d’haver-lo escrit. Creus que aquest recull de paraules ja existia en el llenguatge”. Potser per això Houellebecq no llegia els poemes, els recordava. Mig recolzat a la paret i amb la mirada absent, obria Poesías, es posava les ulleres, en llegia el títol i se les treia.

I llavors, durant uns breus instants, l’Institut Français i el món sencer s’esvaïa. Només existia un conjunt de paraules, de lletres, de rima. Paraules. Només paraules com orenetes.

 

Etiquetes: