Merlí. Una dona autèntica

1.11.2016

Som cap al final de l’episodi d’ahir i la càmera recorre les dues alineacions dels peripatètics que es preparen per al partit amb la mà al cor i la mirada solemne mentre sona una versió per a violí d’Amazing Grace. Els nois s’han disfressat de noies i les noies de nois, i la situació exhibeix una barreja d’èpica genuïna i comèdia absurda. La història ens ha dut amb tota la naturalitat del món fins a aquest clímax surrealista, i això prova que la classe de segon de batxillerat de l’Àngel Guimerà s’ha consolidat com una pinya capaç de fer qualsevol merlinada sense que ens grinyoli. La seqüència parodia la guerra de sexes vulnerant el sancta sanctorum de la masculinitat, el futbol de l’hora del pati, i, minuts abans, el Pol s’ha embolicat amb la Berta convertida en Armand, després d’engrapar-li el paquet postís al so de “vull que ens liem, i vull que ens mengem els rabos“. Parafrasejant al flamant Premi Nobel, The Times They Are a-Changin.
MerliManel Barceló va poder desplegar el seu talent amb un personatge tan sucós com ben interpretat. L’autoconclusiu pas de la Quima per l’institut ens ha regalat un capítol d’aquells que es permeten fer un parèntesi a les trames principals durant una setmana per explorar camins diferents. Coses que fan de sèrie madura i desacomplexada. Ara bé, la línia entre l’homenatge i l’atracament és fina i em veig obligat a parlar als espectadors allunyats de la seriefília americana de Transparent. Aquesta sèrie és una de les millors tragicomèdies televisives dels darrers anys que narra la història d’un home madur que abraça la seva transsexualitat. Transparent no té l’exclusivitat per parlar el tema, però és just i necessari reconèixer que sense l’èxit d’aquesta obra pionera tan recent, la Quima no existiria. Dit això, i malgrat que les exagerades similituds entre la caracterització de Barceló i Jeffrey Tambor van activar automàticament totes les meves alarmes de plagi, Héctor Lozano té tot el dret a no esperar 10 anys perquè es consideri legítim introduir una dona trans a la seva sèrie. El personatge de la Quima es justifica a ell mateix tant pel seu valor dramàtic com pel punt subversiu que va donar a l’episodi.

Transvestir-se és un acte subversiu? Per a Judith Butler, la filòsofa protagonista de l’episodi d’aquest dilluns, sí. Butler és una de les intel·lectuals contemporànies més influents i la seva obra ens ofereix eines esmolades per (re)pensar els rols de gènere i el significat de les identitats personals i col·lectives. Butler defensa que el sexe no és una qüestió biològica, sinó el resultat d’un llarg procés que, a força de repetir “ets una dona” o “ets un home”, aconsegueix crear els arquetips d’home i de dona que el mateix discurs pressuposa. “La feminitat no és el producte d’una elecció, sinó de la reiteració forçada d’una norma amb una historicitat complexa i indissociable de les relacions de disciplina, regulació i càstig”. Per a Butler, el moviment drag resulta interessant perquè un home que es vesteix i imita a una dona està suggerint-nos que les identitats sexuals no tenen res de natural, sinó que sempre es tracta de performances. En altres paraules, ser una “dona com cal” és interpretar fil per randa el paper de dona que la societat ha escrit per tu. Però, en la mesura que un transvestit posa el focus sobre l’arbitrarietat de les normes que diuen que els nois no es depilen i les noies s’han de pintar els llavis, la noció de normalitat es veu qüestionada.
Merli En general, el feminisme sosté que el sexe és un eix fonamental i irreductible de l’organització social que, fins ara, ha subordinat les dones als homes. És per això que criticar i acabar amb els aspectes d’aquest ordre que perpetuen la injustícia no és una qüestió frívola, sinó un deure de tots els ciutadans. Com a moviment, el feminisme s’ha preocupat per dues qüestions fonamentals. En primer lloc, per guanyar els drets ciutadans com el vot i la igualtat davant la llei. En segon lloc, per influir en les representacions i les normes culturals en formes que resultin beneficioses per a les dones. En la línia del segon punt, una sèrie com Merlí, en tant que producte cultural de masses, mai es pot veure com un objecte neutre des de la perspectiva feminista. En la mesura que l’obra representa unes convencions i no unes altres, contribueix en un sentit determinat al gota a gota que acaba solidificant unes identitats i no unes altres. Si a això hi sumem la mal·leabilitat identitària del públic objectiu de la sèrie, la preocupació encara està més justificada.

És per tot això que Merlí ha estat el blanc de nombroses crítiques feministes. I és en aquest sentit que l’episodi d’ahir es pot veure com un diàleg entre els creadors de la sèrie i aquestes acusacions. La conversa que mantenen l’Oliver i el Bruno després d’una picabaralla s’entén com a part de la història entre els dos personatges però, alhora, podem sentir la sèrie trencant la quarta paret i reflexionant sobre les seves contradiccions i dificultats a l’hora d’abordar les qüestions de gènere. El xoc entre l’actitud militant de l’Oliver i la despreocupació del Bruno, que no té ganes d’estar en peu de guerra permanent, reflecteix dues inclinacions enfrontades que tots posseïm en diferents graus. També serveix com a metàfora de la tensió irresoluble entre la seriositat del moralisme i l’ambigüitat necessària per a la ficció. A l’episodi d’ahir el, la sèrie va ser més política que mai, però va triomfar perquè no va renunciar ni a l’entreteniment, ni a l’humor, ni al conflicte. L’estètica necessita una distància respecte de l’ètica i la funció de la crítica és reflexionar sobre com es gestiona aquest marge. Jo crec que, la immensa majoria de vegades, Merlí fa exactament el que ha de fer una bona ficció amb aquest espai propi: jugar-hi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

20 Comentaris
  1. La meva teoria és que Merlí és una sèrie sobre la transformació de la masculinitat (cosa que no han entès algunes feministes), i que per aconseguir-la cal que els joves superin les neures de la generació anterior. L’exemple és la conversa Marc-Gerard sobre si li pots dir “t’estimo” a un amic. I de fet l’únic alumne que està agafant un camí tòxic, en Joan, és qui copia el model dels pares.

  2. Com a dona trans amb fills que sóc, em vaig sentir ben representada amb la Quima. Apoderament, lluita, resiliència, emocions profundes i una certa amargor pot ser un bon perfil de dona trans que sap el pa que s’hi dóna. Que la Quima toqués el tema de la transfòbia de la família (En el fons, de l’entorn del seu fill Miquel) va ser un bonus.

    Com a punt negatiu, el més important és que el paper el feia un home cisgènere. Això no és bo donat que reprodueix la idea que una dona trans és, en el fons, un home. Amb l’interpretació de l’actor (que va estar bé sense l’excel·lent) veiem no només el personatge de l’actor sinó també el gènere de l’actor. I això no és bo.

    Però tant és, no estic en posició d’exigir res: les dones trans estem tan necessitades de referents positius que valoro positivament l’aparició, que m’encantaria que continués.

    • Estic d’acord amb que el toc de la transfòbia de la família és un bonus, i en tots els adjectius que has utilitzat per definir el personatge de la Quima.
      Ara, no veig el punt negatiu que dius. D’acord que l’actor no és transgènere, però és precisament això el que ens ha fet més proper el personatge i ens hi ha fet empatitzar. Veure el Manel Barceló que hem vist mil cops, ara amb perruca, maquillatge i amb les reivindicacions que va esgrimir el seu personatge (vaig trobar fabulosa l’etzibada al Merlí quan es va assabentar que els peripatètics s’havien vestit de dona/home) ens va fer aturar-nos un segon i pensar: la gent transgènere no són ‘persones estranyes’, són homes i dones com nosaltres que s’han afartat d’aparentar allò que no senten. I només amb la proximitat d’un actor que ens resulta conegut i apreciat es pot aconseguir aquest efecte. Hagués estat fàcil crear un personatge estrambòtic per acontentar el públic, però s’ha mostrat una vessant humana i molt propera, amb unes reivindicacions i uns matissos molt aconseguits per un personatge d’un sol capítol, així que no puc fer més que aplaudir 1. l’actuació del fabulós Manel Barceló i 2. la cura i respecte que s’ha mostrat per presentar aquest primer personatge transgènere a TV3. Per molts anys.

      Ps: per cert, ara que hi ha una llei de defensa els drets del col·lectiu LGBT, m’agradaria que cuegés el tema de la Quima i li arribés un toc des d’ensenyament (o qui sigui) demanant explicacions a la Coralina per forçar una professora de baixa a tornar per, en definitiva, expulsar la Quima del centre.

  3. D’altra banda, l’article confon dos aspectes relacionats però distints: la identitat de gènere i l’expressió de gènere. La Quima és un personatge basat en la identitat de gènere, i on l’expressió és un mitjà per demostrar-la. La Quima és una dona transgènere o, potser, transsexual

    L’article, en canvi, parla de travestisme i de les drags, que tenen el focus en l’expressió del gènere, i on la identitat no és, almenys d’entrada, posada en qüestió.

    Això sí, totes formem part d’un continu Trans unides pel tracte no normatiu del gènere i per tant, almenys, així ho crec, des de la diversitat ens hem de sentir una comunitat.

    • Gràcies per l’apunt, Amàlia. He parlat de transvestisme i drag perquè és el que defineix el partit de futbol dels alumnes més que no pas per referir-me a la transsexualitat de la Quima, sé que són coses diferents. Butler sí que creu que aquestes pràctiques relacionades amb l’expressió tenen un impacte positiu en el debat públic sobre la identitat, encara que en grau menor que altres, i les defensa per això. El paràgraf sobre aquest tema era una manera de reivindicar el possible contingut polític progressista/reivindicatiu de la part del capítol relacionada amb el partit on els alumnes es transvesteixen i no de la identitat de la Quima, tot i que ara veig que es falten aclariments.

  4. Una pregunta, com s’ha d’entendre això que: “el sexe no és una qüestió biològica, sinó el resultat d’un llarg procés que, a força de repetir ‘ets una dona’ o ‘ets un home’, aconsegueix crear els arquetips d’home i de dona que el mateix discurs pressuposa”? Això té a veure amb l’estracanada que una nena va dir que els adults ens anessim acostumant a “nenes amb penis i nens amb vulva” [escoltat a un reportatge de TV3]?
    Veig tan absurd dir que una nena “és” un nen perquè es creu que és un nen com dir que “és” una fada (o un elefant) perquè digui creure’s una fada (o un elefant).
    I ja posats, també dir que si a un infant que hagi ofegat un ocell no és correcte penjar-li la llufa d'”ofegador d’ocells”, tampoc és correcte i honest penjar-li la llufa d’homosexual o lesbiana a una persona que, en la descoberta/explosió de la sexualitat i la recerca sentimental, hagi mantingut una relació “íntima” amb algú del seu mateix sexe.
    Perquè després algú digui que a les escoles i instituts no s’adoctrina a la canalla… [Avís a navegadors: Estar en desacord amb la “ideología de genere” no implica una manca de respecte amb qui hi està d’acord].

    Atentament

  5. JRRiudoms, sí. És com ho dius: un nen és nen perquè és defineix com a nen, i una nena és nena també perquè s’hi defineix. Més encara: podria haver-hi gènere fluid, agènere I altres.

    I això no és adoctrinament. És aconseguír que la identitat de gènere sigui guanyada com un dret civil. Només la persona té dret a definir el gènere, i ni el metge en néixer (veient els genitals) ni el psiquiatre (donants carnets de gènere) t’han de dir qui ets. Sinó són ells (o elles) els que adoctrinen

    Perquè parlem de gènere, i no de sexe. I aquest gènere, en part (o totalment segons algun feminisme) creat socialment, influeix en la nostra vida i la nostra identitat. Tota persona hi té dret. No ho comparis amb creure’s un elefant.

    I últim : per vostè l’homosexualitat és una llufa que es penja. Ahà. Respecte a la diversitat, ten poingts’

    • Amàlia:

      Ho comparo en creure’s en elefant perquè es creu quelcom que no és.

      Un nen és nen”mascle” perquè té uns genitals definits, i una nena és nena “famella” perquè té uns genitals definits. I ambdós sexes són complemententaris. El comportament que, després, cadascú tingui és una qüestió individual (que també es veu influenciada pels rols socials, però això és un tema que no té res a veure amb la identitat sexual i personal del subjecte) . Voler que la gent es comporti d’una manera determinada per raó d’uns [més que suposats] drets sobre la identitat de gènere és adoctrinament. Perquè, clar, si un nen “és” nena perquè ho digui o ho vulgui ser, què passara quan vulgui ser rei? Sembla absurd, però es que això de la “identitat de gènere” (més enllà de la naturalesa de cadascú) és quelcom més que absurd: pot arribar a ser patètic i font de dolor i patiment.

      I faci una correcta lectura del que he escrit: Enlloc he escrit que la homosexualitat sigui cap llufa que es penji a algú.
      He escrit que moltes vegades es penjen llufes per una vivència “esporàdica” que algú hagi pogut tenir (escalar un pic, nedar, robar, participar en una manifestació amb aldarulls violents o tenir una relació sexual).
      I he escrit, i ho ratifico, que de la mateixa manera que un nen que ofega un ocell no és un “ofegador d’ocells”, un nen que hagi mantingut una relació sexual o afectiva amb algú del seu mateix sexe no és cap homosexual (per molt que determinats col·lectius vulguin engroixir el nombre d’adeptes).
      Respecte amb la diversitat (cada persona és un món), sí. Combregar amb rodes de molí? no, gràcies.

      Atentament

      • JRRiudoms,
        i si deixem de penjar llufes/etiquetes i permetem que cada individu decideixi què és i com vol expressar-se? Vostè fa referència a l’adoctrinament d’escoles i instituts respecte aquest tema, però en el seu discurs fa servir frases com: “Un nen és nen ”mascle” perquè té uns genitals definits, i una nena és nena “famella” perquè té uns genitals definits. I ambdós sexes són complemententaris.” Un clar exemple de la seva lliçó adoctrinada i adoctrinadora. Em podria explicar què vol dir quan parla d'”uns genitals definits”, per exemple? Si no vol indagar sobre la qüestió a un nivell més profund (la Butler o la Preciado li podrien introduïr una mica el tema), li recomano, aquí, llegir amb deteniment les paraules de l’Amàlia: només la persona té dret a definir el gènere, i ni el metge en néixer (veient els genitals) ni el psiquiatre (donants carnets de gènere) t’han de dir qui ets.
        Per altra banda, la comparativa que fa entre el seu nen “ofegador d’ocells”, amb el nen “homosexual” deixa palesa l’homofòbia implícita que desprèn el seu discurs. Evidentment, no cal penjar etiquetes ni a un ni a l’altre, però potser al nen que ha ofegat un ocell caldria dir-li que allò que ha fet no està bé, en canvi al nen que ha experimentat legítimament amb la seva sexualitat no caldria adoctrinar-lo ni reconduïr-lo a cap “col·lectiu” concret, no creu? (per molt que determinats col·lectius vulguin engroixir el nombre d’adeptes).
        En aquest cas, com en tants d’altres, el llenguatge sempre ens delata. I com que, efectivament, cada persona és un món, permetim que em prengui la llibertat per combregar amb rodes de molí, o l’absurda i fascinant imaginació d’un nen que somia ser rei o elefant.
        Per acabar, estic d’acord amb vostè quan diu que no hi ha res més absurd (i que pot arribar a ser patètic i font de dolor i patiment) que voler que la gent es comporti d’una manera determinada per raó d’uns (presuposats) judicis de valor que hom pugui fer sobre la identitat de genère de cadascú.

        • Bibiana:

          Per judicis de valors i prejudicis, vostè ja en té prou amb els seus: vostè ja m’ha penjat la llufa d’homofob. Vostè ja ho té tot dit, decidit i beneit.

          Al meu primer comentari, he fet una pregunta ben concreta: “el sexe no és una qüestió biològica, sinó el resultat d’un llarg procés que, a força de repetir ‘ets una dona’ o ‘ets un home’, aconsegueix crear els arquetips d’home i de dona que el mateix discurs pressuposa”? Això té a veure amb l’estracanada que una nena va dir que els adults ens anessim acostumant a “nenes amb penis i nens amb vulva” [escoltat a un reportatge de TV3]?
          A això, rebo una amable resposta d’Amalia dient que “[…] parlem de gènere, i no de sexe”, quan l’autor de l’artícle parla de sexe,m i quan jo parlo de nena (aquell ésser humà amb unes característiques sexuals pròpies de les femelles) i de nen (aquell ésser humà amb unes característiques sexuals pròpies dels mascles).
          La imaginació no té fronteres, d’acord. Però és contraproduent i malaltís voler transformar el cos d’un nen amb el cos d’un elefant “només” perquè el nen vulgui ser elefant (Aquest nen será nen, per molts estiraments de nas que algú vulgui fer-li per tal que s’assembli més a un elefant que no pas a un ésser humà).
          I de la mateixa manera que el nen que ha ofegat un ocell no és cap ofegador d’ocells; el nen que té una relació amb un altre nen no té perquè ser homosexual; el nen que es cregui elefant no és un elefant…

          Atentament

          • Perdona Riudoms però et volia fer una pregunta. Quants ocells has ofegat tu? o, tan greu et sap aquella experiència que vas tenir?

          • JRRiudoms, del què fas i dius se’n diu transfòbia, de la més barata, cutre i fastigosa. Pots frenar ja amb aquest intent continu de ridiculització i banalització de les persones trans. Calla una estona i escolta, potser així aprendras alguna cosa (com per exemple, per què la teva opinió de persona cis importa quinze bledes i no hi pinta res en aquest debat).

            Venga, chaíto.

  6. “No es neix dona, s’arriba a ser dona”
    – Simone de Beauvoir

    Ésser home o ésser dona no és una realitat biològica, sinó un fet social i cultural que es construeix a cop d’emfatitzar les diferències entre ambdós sexes. El sexe és biològic (diferències anatòmiques i fisiològiques entre home i dona) mentre que el gènere (femení/masculí) és una construcció social que es va dibuixant des del moment de néixer i al llarg de la vida.
    De la mateixa manera, l’orientació sexual i la identitat sexual són el resultat d’una construcció social. Els trans (que neixen amb un gènere però desitgen tenir l’altre) en són un bon exemple.

    • Però pel que estem dient, un no neix amb un gènere, neix amb un sexe. Llavors el problema és físic o social? el problemes són els penis i les vúlves o el que la societat creu que hom pot fer segons es posseeixi l’un o l’altre? És tan complicat tot plegat… i a la vegada podria ser tan senzill…

  7. Resposta al comentari de C [3 novembre 2016 a les 13:22]:

    Als meus comentaris, on veu vostè l” ‘intent continu de ridiculització i banalització de les persones trans’?
    Què és ser una “persona cis”?
    On poc demanar-li el vist-i-plau per poder opinar? Segons el seu criteri, qui pot i no pot opinar en aquest debat?

    Vinga, chaíto, obri una mica la seva ment i veura que més enllà del seu nas també hi ha realitat.

    Atentament

  8. Què us sembla si davant temes tan complexos deixeu la ploma i l’anonimat i us animeu a compartir vivències al vostre barri, cara a cara, entre unes quantes persones capaces d’escoltar, parlar (mai alhora ni cridant) i en sortim tots beneficiats ?. Patim nuna mania intensa a l’agressivitat i a la competència

  9. Penso que “Merlí” peca d’una sexualització molt excessiva de conjunt. En absolut em refereixo al seu darrer capítol, objecte d’avui.
    Penso també que és ben pobre que els nosi i noies es decideixin a fer el partit canviats d’indumentària perquè els ho suggereix….Merlí. Quina manca d’iniciativa personal…als 17-18 anys, oi ?

  10. Sembla que la Quima ha arribat per fer-nos trontollar el pensament. I això és bo. Darrerament, citeu en els vostres articles la filòsofa nord-americana Judith Butler, el pensament de la qual -filosofia de gènere- no és l’expressió teòrica de la lluita feminista sinó que és una punyent crítica a la qüestió de les identitats.
    Et preguntes què és una dona. També s’ho preguntava Simone de Beauvoir el 1949. Mira si hem avançat poc. I proposa dues alternatives: la dona és allò altre del subjecte home i no es neix dona; s’arriba a ser-ho.
    I mentrestant i com qui no vol la cosa, irromp la dècada dels noranta del segle passat. I Judith Butler diu això tan revolucionari, reaccionari i fins i tot pertorbador per a les feministes: “La dona com a subjecte és un obstacle per al pensament feminista”. Tanmateix en podriem parlar, d’aquesta afirmació.
    També et preguntes què és el sexe. Doncs també és una interpretació cultural. La bipolaritat home/dona només té sentit dins d’una matriu heterosexual i dins d’una sexualitat reproductiva. Per tant, no té cap sentit reivindicar-se com a dona fóra d’aquesta matriu.
    I per concloure, analitzem l’expressió “transvestir-se és un acte de subversió”. El transvestisme és una rebel·lió contra la identitat de gènere. És a dir, el transsexual no apel·la a la idea de normalitat al vestir-se de dona, ans al contrari, reivindica la seva condició, s’autoafirma en la diferència, en què és “rar”.
    Contra qui o contra què és subversiu el transvestisme?