Merlí. Una dona autèntica

Som cap al final de l’episodi d’ahir i la càmera recorre les dues alineacions dels peripatètics que es preparen per al partit amb la mà al cor i la mirada solemne mentre sona una versió per a violí d’Amazing Grace. Els nois s’han disfressat de noies i les noies de nois, i la situació exhibeix una barreja d’èpica genuïna i comèdia absurda. La història ens ha dut amb tota la naturalitat del món fins a aquest clímax surrealista, i això prova que la classe de segon de batxillerat de l’Àngel Guimerà s’ha consolidat com una pinya capaç de fer qualsevol merlinada sense que ens grinyoli. La seqüència parodia la guerra de sexes vulnerant el sancta sanctorum de la masculinitat, el futbol de l’hora del pati, i, minuts abans, el Pol s’ha embolicat amb la Berta convertida en Armand, després d’engrapar-li el paquet postís al so de “vull que ens liem, i vull que ens mengem els rabos“. Parafrasejant al flamant Premi Nobel, The Times They Are a-Changin.
Manel Barceló va poder desplegar el seu talent amb un personatge tan sucós com ben interpretat. L’autoconclusiu pas de la Quima per l’institut ens ha regalat un capítol d’aquells que es permeten fer un parèntesi a les trames principals durant una setmana per explorar camins diferents. Coses que fan de sèrie madura i desacomplexada. Ara bé, la línia entre l’homenatge i l’atracament és fina i em veig obligat a parlar als espectadors allunyats de la seriefília americana de Transparent. Aquesta sèrie és una de les millors tragicomèdies televisives dels darrers anys que narra la història d’un home madur que abraça la seva transsexualitat. Transparent no té l’exclusivitat per parlar el tema, però és just i necessari reconèixer que sense l’èxit d’aquesta obra pionera tan recent, la Quima no existiria. Dit això, i malgrat que les exagerades similituds entre la caracterització de Barceló i Jeffrey Tambor van activar automàticament totes les meves alarmes de plagi, Héctor Lozano té tot el dret a no esperar 10 anys perquè es consideri legítim introduir una dona trans a la seva sèrie. El personatge de la Quima es justifica a ell mateix tant pel seu valor dramàtic com pel punt subversiu que va donar a l’episodi.

Transvestir-se és un acte subversiu? Per a Judith Butler, la filòsofa protagonista de l’episodi d’aquest dilluns, sí. Butler és una de les intel·lectuals contemporànies més influents i la seva obra ens ofereix eines esmolades per (re)pensar els rols de gènere i el significat de les identitats personals i col·lectives. Butler defensa que el sexe no és una qüestió biològica, sinó el resultat d’un llarg procés que, a força de repetir “ets una dona” o “ets un home”, aconsegueix crear els arquetips d’home i de dona que el mateix discurs pressuposa. “La feminitat no és el producte d’una elecció, sinó de la reiteració forçada d’una norma amb una historicitat complexa i indissociable de les relacions de disciplina, regulació i càstig”. Per a Butler, el moviment drag resulta interessant perquè un home que es vesteix i imita a una dona està suggerint-nos que les identitats sexuals no tenen res de natural, sinó que sempre es tracta de performances. En altres paraules, ser una “dona com cal” és interpretar fil per randa el paper de dona que la societat ha escrit per tu. Però, en la mesura que un transvestit posa el focus sobre l’arbitrarietat de les normes que diuen que els nois no es depilen i les noies s’han de pintar els llavis, la noció de normalitat es veu qüestionada.
En general, el feminisme sosté que el sexe és un eix fonamental i irreductible de l’organització social que, fins ara, ha subordinat les dones als homes. És per això que criticar i acabar amb els aspectes d’aquest ordre que perpetuen la injustícia no és una qüestió frívola, sinó un deure de tots els ciutadans. Com a moviment, el feminisme s’ha preocupat per dues qüestions fonamentals. En primer lloc, per guanyar els drets ciutadans com el vot i la igualtat davant la llei. En segon lloc, per influir en les representacions i les normes culturals en formes que resultin beneficioses per a les dones. En la línia del segon punt, una sèrie com Merlí, en tant que producte cultural de masses, mai es pot veure com un objecte neutre des de la perspectiva feminista. En la mesura que l’obra representa unes convencions i no unes altres, contribueix en un sentit determinat al gota a gota que acaba solidificant unes identitats i no unes altres. Si a això hi sumem la mal·leabilitat identitària del públic objectiu de la sèrie, la preocupació encara està més justificada.

És per tot això que Merlí ha estat el blanc de nombroses crítiques feministes. I és en aquest sentit que l’episodi d’ahir es pot veure com un diàleg entre els creadors de la sèrie i aquestes acusacions. La conversa que mantenen l’Oliver i el Bruno després d’una picabaralla s’entén com a part de la història entre els dos personatges però, alhora, podem sentir la sèrie trencant la quarta paret i reflexionant sobre les seves contradiccions i dificultats a l’hora d’abordar les qüestions de gènere. El xoc entre l’actitud militant de l’Oliver i la despreocupació del Bruno, que no té ganes d’estar en peu de guerra permanent, reflecteix dues inclinacions enfrontades que tots posseïm en diferents graus. També serveix com a metàfora de la tensió irresoluble entre la seriositat del moralisme i l’ambigüitat necessària per a la ficció. A l’episodi d’ahir el, la sèrie va ser més política que mai, però va triomfar perquè no va renunciar ni a l’entreteniment, ni a l’humor, ni al conflicte. L’estètica necessita una distància respecte de l’ètica i la funció de la crítica és reflexionar sobre com es gestiona aquest marge. Jo crec que, la immensa majoria de vegades, Merlí fa exactament el que ha de fer una bona ficció amb aquest espai propi: jugar-hi.