Merlí. Matar la vaca

6.12.2016

Abans de marxar de l’aula dels peripatètics per sempre, el Bruno escriu el seu nom a la pissarra, acompanyat d’un significatiu punt final. Com ja sabíem, la vaqueta que el Bruno ha de matar, per seguir amb la paràbola taoista que va dominar l’episodi d’ahir, és el seu propi pare. “A Roma seràs el Bruno Bergeron, aquí només ets el fill del Merlí”, li va dir la Coralina. La precisió del traç amb la qual el Bruno escriu el nom posa el focus en el fet mateix d’escriure i permet una interpretació poètica que fa l’escena encara més potent. I és que dins de la tradició xinesa, l’objectiu últim de la cal·ligrafia és el mateix que el de la filosofia: arribar a un estat de llibertat en què el subjecte es mou com si no li suposés cap esforç -el principi del Wu Wei– i pot expressar allò que hi ha de diví en la naturalesa humana, és a dir, el Tao. Si el taoisme ha ajudat al Bruno a alliberar-se d’allò que li impedia trobar el seu camí, no hi ha res millor per segellar-ho simbòlicament que la cal·ligrafia.

MerliDeixem enrere el penúltim capítol de la temporada i la majoria de personatges ja han matat les respectives vaquetes per tancar les trames d’enguany. El poder catalitzador de la paràbola va tenir un efecte immediat en la Mireia, que va donar un final feliç a l’ambició amorosa de l’Eugeni, ja no només pel petó, sinó per ser capaç de mantenir la tensió sexual davant d’un home de cinquanta anys disfressat de cowboy. L’Ivan va perdonar definitivament la seva mare i sembla que prepara alguna cosa amb la Berta, i la família de l’Oliver ha deixat enrere la fase destructiva del dol pel fill mort. Fins i tot el Joan, que no ha aconseguit el que volia, sembla que s’enduu alguna cosa de “sortir de la zona de confort” a la qual el tenien sotmès els pares i, en el procés de conversió en un “malote“, amb skate i porro inclòs, deixa enrere la camisa de força del seu antic jo i apunta que serà un personatge que donarà joc a la tercera temporada.

Queden, doncs, molt poques coses per resoldre i la tensió dramàtica està relaxada fins a l’extrem. No es pot dir, de cap de les maneres, que l’espera pel darrer episodi ens tingui amb l’ai al cor com manen -en aquest cas encertadament- els manuals de guió. Si alguna cosa deixa clara aquesta ordenació dels fets, com ara els possibles problemes que pugui tenir el Merlí a causa del descobriment de la Coralina de l’examen robat, és que haurem d’esperar al següent semestre per les emocions més fortes. D’acord: el fenomen que podríem etiquetar com a “temporada de farciment” passa a totes les sèries que, quasi sense excepció, són més intenses al principi i al final que al mig. Hi ha moltes justificacions possibles, i és cert que l’exploració de les famílies dels peripatètics ha donat riquesa als personatges però, si ho posem tot a la balança, la pèrdua de pols narratiu no ha estat compensada i la història ha perdut la força que va exhibir a primer de batxillerat.

Si fem cas de les estratosfèriques xifres d’audiència, l’aposta dels creadors ha estat encertada. Durant la primera temporada, la sèrie va construir un univers ple de personatges carismàtics que han penetrat en l’imaginari col·lectiu amb una força demolidora i, durant la segona, només ha calgut fer surf pel tsunami que van desencadenar el Merlí, el Pol o la Tània. Els actors que els donen vida ja són estrelles del modest firmament de l’audiovisual català. Aquest efecte facilita l’adhesió per inèrcia i eixampla els marges de tolerància amb una trama menys ben travada que l’any passat. En altres paraules, veure Merlí cada dilluns té una bona part de ritual de socialització serièfila de petits i grans (del qual els comentaristes en formem part feliçment) i, gràcies a això, el guió s’ha pogut permetre baixar l’exigència amb ell mateix sense conseqüències. Així doncs, queda molt clar quina és la vaca -en aquest cas molt grassa- que cal que la sèrie mati de cara a la tercera temporada: el seu incontestable èxit.

Merli

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

14 Comentaris
  1. La marxa d’en Bruno només té sentit per decisió de l’actor, i això ha condicionat tota la temporada. A més desactiva en Pol com a personatge més trencador de tota la sèrie. Veurem si això afecta l’audiència i la projecció internacional, perquè la reacció ha sigut molt negativa. Em sembla que ni guionista ni actor van calcular-ho bé.

  2. Serà la tercera temporada, oi, no pas la segona? A veure si amb la nova Gramàtica Catalana, quan tornin, ja han après a parlar una mica millor…

  3. Queda per explorar el personatge de Coralina: frustració de mare?enveja de Merlí i de la profe jove a qui maltracta?
    I per què si té el poder?
    No totes les dones fortes i estructurades són bones persones?

  4. És una sèrie magnífica. Tanmateix -i em rebenta haver de fer una oposició a la sèrie- el nivell de llenguatge no és el que hauria d’escaure a una sèrie com aquesta. I no ho dic per l’abundància de renecs -que ja m’està bé-, sinó per l’abús dels renecs en llengua castellana. No han trobat millor manera de qualificar una persona imbècil, curta de gambals, estulta, carallot que anar a parar a la forma castellana “gilipollas”. De veritat que el català no té una manera més català i USUAL per a qualificar un “carallot” que dir-ne “gilipollas”. Senyors, aquest no és model de llengua a seguir.

    • Llàstima que aquest blog no tingui fletxetes amunt i fletxetes avall, Miquel Àngel, perquè clicaria damunt la d’amunt.

  5. Aquesta sèrie fa molt de mal al català. Està farcida de castellanismes. Fins i tot s’inventa de nous (com “gordu” que només ho he sentit a Merlí). La temporada passada vaig deixar de seguir-la en veure que els guionistes es pensen que tothom parla tan malament el català com ells (que parlen catanyol). Però, a més, resulta que el professor dolent era el de català mentre que el de castellà era un bonàs i “pobra víctima” perque s’en fotien d’ell per estar gras (gordu segons ells).
    Aquesta temporada no el seguia però una persona que es dedica a comptar els castellanismes i barbarismes de la TVC va comprovar que en set episodis van dir més de 130 castellanismes. I això no és normal.
    A més no sé per què en boris Ruiz, que no és el primer cop que fa d’immigrant espanyol no pot parlar català com quan feia de Ramiro a Ventelplà.

    • No acostumo a veure sèries i, pel retrat que pintes d’aquesta, sembla que faig ben fet. Això de l’immigrant hispanòfon rebla tots els claus que hi hagi per reblar. És la benedicció (abans en deien normalització) del bilingüisme de la mà de TV3. Assimètric, està clar: el bo, l’espanyol; el dolent, el català. Llengua de la burgesia? Solé Tura? “L’Auberge espagnole”? Us sona, tot plegat? Voleu un curset introductori a l’anticatalanisme històric i present?

  6. Així que no m’agrada la sèrie. Sempre el meu personatge favorit deixa la sèrie. Bruno era l’ànima de la sèrie, per la seva delicadesa per mostrar el diferent, el nou, sense fer-ho de manera ridícula o vulgar. No miro més al Brasil. La sèrie va acabar. Bruno i Pol sempre!