Merlí. La família no és un contracte

22.11.2016

Friedrich Engels va dir que “És un fet peculiar que amb cada gran moviment revolucionari la qüestió de l’amor lliure passi al primer pla”. Un bon diagnòstic de malalties socials ha d’assenyalar símptomes tangibles, i pocs són més universals que el descontentament amb la sexualitat. No és cap coincidència que tots els pensadors amb una visió transformadora de la societat, des de Plató fins a Bakunin, proposessin models de família alternatius, sempre acompanyats de la promesa de resoldre d’una vegada per totes la insatisfacció que causaven els antics estàndards. Des de la cria comunal dels fills fins a la desregulació total de les relacions amoroses. Merlí, en què la naturalesa de la sexualitat i de la parella són al centre, no és un tractat de filosofia sinó una ficció, però a través dels conflictes entre els seus personatges assaja una visió pròpia sobre aquests problemes. Digues de què es queixen els teus personatges i et diré qui ets. Doncs bé, els personatges de Merlí es queixen, sobretot, d’haver de posar límits (o etiquetes, com diu el Pol) a la seva sexualitat.MerliLa parella convencional és tan popular com paradoxal. La paradoxa rau en el fet que dos individus lliures i autònoms facin un pacte per renunciar a la seva llibertat i autonomia. Mentre que en un contracte normal les parts mantenen la independència respectiva, el matrimoni és un tipus contracte molt peculiar, ja que es proposa transcendir la mateixa naturalesa del contracte i subordinar les parts a una entitat més gran que la mera suma de totes dues: la família. Per si aquest malabarisme no fos suficient, la família té per objectiu últim tornar a transcendir-se a ella mateixa educant els fills perquè siguin capaços d’esdevenir plenament autònoms respecte a la unitat parental que els ha creat. Els problemes per fer-ho provoquen xocs com el del Joan amb els seus pares.

Si aquesta lògica ens resulta estranya quan la fem explícita, és perquè estem tan acostumats a pensar en termes utilitaristes que ens costa concebre que res del que fem tingui una finalitat diferent de fer-nos la vida més fàcil. I encara menys quan parlem d’una cosa tan aparentment plaent com una relació romàntica. En canvi, des d’una lògica de l’amor, el sacrifici per un bé superior és perfectament comprensible. L’estat, com apuntava Engels, no existiria sense el fet que aquesta paradoxa no té res d’exòtica, sinó que es practica de manera gairebé universal. El problema arriba quan la lògica de l’amor i la lògica de l’interès individual xoquen. Sobretot, perquè l’amor és complex i pot extingir-se, mentre que l’hedonisme és simple i no ens en podem desempallegar.

Probablement, aquest sigui el gran tema de Merlí: la dificultat de reconciliar la sexualitat amb els deures ètics que ens exigeix l’altre. És un dels trencaclosques més grans per a la transició de la infantesa a l’edat adulta, i de com cada generació negociï aquest equilibri en dependrà la definició d’allò que és moral o immoral quan el món antic deixi pas al nou. L’adolescència és, en aquest sentit, el primer laboratori on es posa a prova l’adequació de les categories heretades dels pares. Merlí té una vocació revolucionària (ja m’enteneu: no és un manifest d’Engels, però és molt més subversiva que la de la majoria de productes amb la que és just comparar-la) en la mesura en què mostra les limitacions de la visió tradicional, defensant més llibertat allà on hi havia una camisa de força.Merli

El cas del Joan, els seus pares i la relació amb la Mònica ha estat un dels conflictes més ben dosificats al llarg de la temporada. La caiguda del jove en les dinàmiques malaltisses de la possessivitat ha estat gradual i accentuada per les pressions familiars. Gràcies a un bon estira-i-arronsa, sembla que s’evitarà el maniqueisme: el Joan i la Mònica han exhibit  comportaments propis de la dialèctica maltractador-víctima sense que això els  convertís en una mera caricatura al servei del melodrama i la denúncia fàcil. Ella ha sabut desfer-se d’ell quan s’ha passat de la ratlla i ha flaquejat quan era versemblant fer-ho, mentre que el Joan, finalment, sembla que serà capaç d’assumir el rebuig i les seves errades sense caure més avall. Tot i que un nou gir podria anar cap a la direcció contrària, crec que és més estimulant que la sèrie s’obligui a jugar amb els problemes d’una gelosia patològica, però tampoc radicalment allunyada d’un tipus de bilis que tots podem arribar a sentir, que no acabar caient en un un odi o una violència obertament criminals.

Les paradoxes de la família van ser les protagonistes de l’episodi d’ahir. La institució exigeix un sacrifici tan asimètric que sempre serà una font inesgotable de conflicte. Però, precisament per l’asimetria, encara que es puguin culpar els pares del Joan de voler determinar-lo en excés, és impossible no empatitzar amb ells. Les disputes més interessants són aquelles en les quals l’oposició entre el bé i el mal no es telegrafia.

Per això vull acabar parlant de la Coralina. Ahir vam fer un pas important en el procés de legitimació del personatge: ja comencem a entendre els traumes familiars que podrien justificar la seva mala bava. Però es va voler fer servir el Bruno per fer trampa: la Coralina no cau malament als espectadors perquè faci el mateix que el Merlí sent una dona, com va dir el petit Bergeron, sinó perquè només se’ns ha mostrat una cara maniquea del personatge, mentre que no passa un episodi en què no entrem en contacte amb les debilitats del professor de filosofia i, d’aquesta manera, ens hi puguem identificar. De la mateixa manera que hem entès millor el Joan després de veure’l en família, encara haurem de passar moltes més hores fora de l’escola amb la Coralina per poder-li comprar el personatge.

Etiquetes: