Mercè Ibarz, la llibertat i els marges

24.04.2017

Com que en aquest país no hem tingut un debat seriós sobre la fallida de la Modernitat i l’adveniment, ni que sigui per contrast, de la Postmodernitat, es fa difícil parlar de determinades qüestions —com ara les que planteja L’amic de la Finca Roja (Tusquets Editors), el llibre que acaba de publicar Mercè Ibarz— sense haver de fer un seguit de consideracions prèvies. Jo, aquestes consideracions, ara i aquí, no les faré. Però si em demanessin un resum d’aquest llibre diria que es tracta d’una crònica, amb tesi i reflexió, de la Modernitat escrita des dels paràmetres de la Postmodernitat.

Mercè Ibarz | Foto de Martina Tulier

No tots els artistes que hi surten ho són, de moderns. Dalí, per exemple, no ho és, i per això mateix s’enfronta amb Breton i, també, ben mirat, amb Buñuel (que seguirà sent un revolucionari polític tota la vida). En tot cas, els anys i els artistes que desperten la fascinació d’Ibarz són els anys de la Modernitat, és a dir, els del convenciment, per part dels intel·lectuals, dels artistes i dels segments més inquiets de la població, que la història és una línia recta que va de les coves d’Altamira a l’emancipació universal; un camí ineluctable que exigeix un compromís individual del qual no ens podem escapar. Aquest és el fil roig que uneix els diversos artistes que apareixen en el llibre: Buñuel, ja ho he dit; Acín —que Ibarz ens va descobrir a molts, ja fa uns anys—; Salvat-Papasseit i Torres-Garcia; l’equip Crònica; els cineastes espanyols, i catalans, que als anys trenta van anar a Hollywood; els cineastes catalans dels anys seixanta que van haver de triar entre Victor Hugo i Mallarmé; o l’insaciable Blasco Ibáñez. Però tot i que aquests artistes comparteixen, de fons, una visió optimista de la història —i per això la majoria d’ells es revolten contra la que els ha tocat viure— no hi ha res de rectilini en la seva vida i en la seva obra. Ni tots els podem encaixar en el mateix patró. He deixat expressament fora de la relació Joan Sales, Ángeles Santos i Mercè Rodoreda perquè, per raons diverses, no em semblen uns artistes “moderns”. Sales perquè, a partir del conflicte col·lectiu que significa qualsevol guerra, es mou entre l’angoixa existencial i la metafísica, prop de Dostoievski i Camus, és a dir, dins dels laberints més inquietants de l‘ànima humana; Ángeles Santos, perquè s’apropa l’abisme d’aquesta ànima però, després, espantada, retrocedeix; i Mercè Rodoreda, perquè els seus personatges no volen saber res de la història; i és lògic, perquè n’han estat les víctimes. Tot això, ho sé, és notablement matisable i jo mateix podria explicar com la Rodoreda es resistia a acceptar qualsevol interpretació de la seva obra que comportés una reducció de significats.

Mercè Ibarz hi simpatitza amb els personatges que ens presenta i que estudia. Ho dic perquè ens entenguem: ella és una dona d’esquerres, que creu que el treball artístic ha d’ajudar “a matisar, desvelar i somoure l’alienació del món” i que es malfia, potser amb raó, de la Postmodernitat. Però, en canvi, allò que fa suggestius els seus textos és la insòlita llibertat amb què examina autors, períodes i tendències; una llibertat fruit de la Postmodernitat que si alguna virtut presenta és la de no accepta apriorismes ideològics o estètics. Mercè Ibarz té, naturalment, una idea de la vida i de l’art però l’anàlisi dels “seus” personatges la fa sense cap esquema preestablert. I d’aquí en surt una riquesa de propostes i matisos que converteixen la lectura en un exercici fascinant. Per exemple, relacionar Salvat-Papasseit amb Torres-Garcia és relativament previsible; colar-hi Marcel Duchamp, i que aquesta presència resulti coherent, ja és més difícil. I així a cada capítol: en el de Mercè Rodoreda hi apareixen Rossellini, Michaux, i Samuel Beckett i entenem el paper que la pintura juga en l’itinerari creatiu de l’escriptora; el retrat de Joan Sales comença amb una definició que val per tot el capítol: “Oceànic Sales”; la reivindicació de l’Equip Crònica comporta una revisió —ja era hora!— de les segones avantguardes —Tàpies, en primer lloc— en el context de la Guerra Freda; i el text sobre l’Escola de Barcelona defuig el victimisme i destaca, amb raó, la seva contribució positiva al cinema del nostre país i al cinema “tout court”. Ah, i tens tota la raó, Mercè: l’únic pintor entre els seus contemporanis a qui Picasso mirava de reüll és Henry Matisse; l’únic, en efecte, que li podia disputar la glòria (la gran exposició Picasso-Matisse organitzada al Grand Palais de París a finals del 2002 així ho certificava).

Però si el llibre de Mercè Ibarz m’ha agradat tant és perquè està molt ben escrit. I, encara que això pugui semblar una qüestió massa personal, diré també que m’ha reconfortat. Mercè Ibarz, ara assagista, es va fer escriptora practicant l’ofici de periodista, i jo ho vull reivindicar. Escriu de cara a barraca, és a dir, amb el propòsit explícit que el lector l’entengui des de la primera ratlla. Res a veure, doncs, amb aquells textos assagístics, tan sovintejats a casa nostra, que semblen més pensats per complaure l’Acadèmia o el company de càtedra que no pas per comunicar. I, a més, Ibarz escriu amb una gran llibertat. No es tracta, només, de la llibertat conceptual, postmoderna, a la qual ja m’he referit sinó també a la construcció del relat, del pensament que vol expressar. Hi ha dades, dates, interpretació, meandres narratius que ens porten de Saidí al món, i tot això al servei d’un punt de vista valent, que arrisca, que prefereix caminar pels marges, i descobrir el que hi troba, més que no pas per la calçada central de la tradició.

L’al·lusió als marges no és gratuïta. Ella ho escriu així: “La creació específica del moment és en els marges, fora de la Institució Art, o en els seus intersticis”. Sí. És veritat. Joan Ponç va viure al marge; i Tàpies a la calçada central i veurem, finalment, com queda la classificació. Però un dels problemes del segle XX és la seva inesperada facilitat per fagocitar també tot allò que creix als marges. L’experiència de les avantguardes és, en aquest sentit, irrebatible. Van començar essent repudiades per les institucions i han acabat a les parets dels museus, convertides en objecte de culte dins les noves catedrals laiques. Seria injust, però, pensar que Mercè Ibarz no n’és conscient, d’aquest fenomen. L’explica amb una gran claredat: “L’art després de la política d’emancipació tal com havia estat formulada, desenvolupada i liquidada en les seves formes convencionals al llarg del segle XX, no té respostes, el seu collage ni tan sols té fons. És en tot cas un buit que pot, en alguns casos, permetre el pensament, la percepció. Mentre espera quines són les noves relacions amb l’espectador que l’omplirà”. Ibarz, atenta i sàvia, aixeca acta del final d’aquell període d’optimisme, que desemboca en el segle més violent de tota la història d’Europa, i que en diem Modernitat.