Mercè Gost Grifoll, in memoriam

8.06.2017

Aquest divendres el Festival EVA ret homenatge a Mercè Gost Grifoll amb un espectacle titulat Gost, la Mercè de Jordina Biosca, Anna Subirana i Sylvia Kuchinow. Se’n faran tres passis entre les 19:30h i les 21:30h al Claustre de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès. Per recordar-vos qui era aquesta dona extraordinària, recuperem l’article de Melcior Casals que vam publicar arran de la seva mort.

Mercè Gost

Mercè Gost

Hi havia una vegada una dona que, amb una generositat desbordada, va anar per camins per on abans no hi havia passat ningú, i això, amics, fa entendrir. I és d’admirar. És aquesta delicada empatia, entre el disgust i l’esperança, generada per algú tan vital, la que es va respirar diumenge passat, 25 de gener, a Sant Sadurní d’Anoia, la seva vila natal, on una multitud de familiars, amics, amants, amics d’amics, veïns i coneguts, gent vinguda d’arreu, artistes i altres bèsties van trobar-se per homenatjar la recentment transformada, que no pas desapareguda, Mercè Gost Grifoll. El punt d’encontre va ser el celler de La Fassina de la capital del cava, a les portes del qual ens donaven la benvinguda els gegants, els diables i, sobretot, la Fil·loxera, gran bèstia de foc parida també per la Mercè, amb tot el seu seguici; a dins ens esperava tota la llum.

Però, qui era la Mercè? Sense cap mena de dubte, una dona extraordinària que despertava sentiments contrastats i exuberants. Una de les poques creadores del nostre país que s’ha dedicat al teatre d’ombres. Potser alguns, o molts, recordareu les obres de La Cònica Lacònica, companyia que Gost va crear juntament amb Alba Zapater, i que ens van embadocar com si fóssim criatures.

L’espectacle Trans Fugues va ser tota una fita. Però el treball de recerca de la Mercè, la seva sensibilitat i curiositat, la van portar a revolucionar i revolucionar-se per veure i fer-nos veure les llums i les ombres des d’altres llocs i maneres, barrejant amb clarividència diferents disciplines artístiques. El seu últim espectacle, Sota mínims, estrenat al Festival Internacional de Palma a Mallorca, el 2011, va saltar l’oceà i va arribar al Festival Internacional de Teatro de Bonecos de Belo Horizonte, al Brasil.

La seva trajectòria va ser llarga i generosa, talment com ella. Obres com Ombres d’objectes trobats (1995, Premi Josep M. Carbonell 1997), i Ombres de vidre i Trans Fugues (1999, premi Serra d’Or 2000), van marcar tota una època. I de l’intercanvi amb altres artistes i disciplines van néixer Entre l’ombra i la llum, amb l’escultora Mireia Clotet; Demà tots a l’ombra, amb els músics Joan Sanmartí i Àngel Pereira; Sombras de la China, de Joan Manuel Serrat, per al qual va crear les ombres d’un espectacle concert; l’òpera Venus and Adonis, de John Blow, dins el Festival d’Òpera de Butxaca de Barcelona (2002), La llum del vi…. La llista és llarga, com ample és el teixit descrit per Ferrater que tant va fascinar la Mercè i que per a l’ocasió es va presentar en una nova versió, entregat i també nuat en mans d’Anna Subirana, Alfred Cases, Jordi Palet, Jep Bargalló, Jordi Boldú, Tona Romeu, Pep Forns…I d’un munt de veus i signes humans que van intensificar la festa.

Tot dins la brillantor d’un diumenge d’hivern, a les 2 del migdia, hora polèmica (una altra de les característiques de la Mercè), per festejar aquest homenatge i celebrar de nou el misteri en què tots estem immersos: el misteri de les ombres i la llum. A la pel·lícula Les nits de Cabiria, de Federico Fellini, la protagonista, Giulietta Masina, després d’haver estat emocionalment devastada un altre cop i haver explotat la seva última i gran esperança, camina tímida i dolguda per una carretera on va trobant i se li van afegint, tot seguint-la, uns personatges que la saluden. Ella els respon amb un petit cop de cap, amb un minúscul somriure: “buona notte”. Reconeixent encara tota aquella possible esperança. Nosaltres també hem brindat i brindarem a la seva salut i sobretot a la nostra, per seguir-la recordant aquí, fent més ample el seu teixit de persones i de Mercès!

“El món és un teixit de persones amb qui ens entenem millor o pitjor, i de persones que s’han entès amb les persones amb qui ens entenem. Allà on no arriben les vores d’aquest teixit de persones, cessa el món: o si es vol, el món cessa d’ésser nostre.” Gabriel Ferrater.