Merce Cunningham segons Trevor Carlson

13.10.2016

Aquest divendres s’estrena al Mercat de les Flors Not a moment too soon (En el moment més just) una creació de Ferran Carvajal sobre la relació del coreògraf Merce Cunningham amb el director executiu de la seva companyia, Trevor Carlson. Un espectacle que s’endinsa en la memòria i que posa el productor al centre de l’escena, per parlar de la seva relació professional i d’amistat amb un dels coreògrafs més importants del segle XX. Oriol Puig Taulé ha parlat amb Ferran Carvajal i Trevor Carlson.

Dins del cap de Trevor Carlson a 'Not a moment too soon'. © Yoana Miguel

Dins del cap de Trevor Carlson a ‘Not a moment too soon’. © Yoana Miguel

Arribo a la cafeteria de l’Institut del Teatre i Ferran Carvajal està atenent un altre mitjà, mentre Trevor Carlson treballa, concentrat, a l’ordinador portàtil. Estan fent una residència tècnica a la sala Ovidi Montllor per acabar d’enllestir el que serà un dels projectes més ambiciosos i més personals de Carvajal, i el debut escènic de Carlson. Un solo a la sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors. Ni més ni menys. Text, dansa i vídeo per explicar una relació que va anar més enllà de l’estrictament professional. Núvol té l’honor de ser el mitjà amb qui Carlson fa la seva primera entrevista en català.

Merce Cunningham és, sense cap mena de dubte, una de les figures més importants de les arts escèniques (i de l’art en general) del segle XX. D’on sorgeix aquest projecte i de quina manera es materialitza en l’espectacle que s’estrena divendres? 

Ferran Carvajal: El projecte va néixer fa dos anys. En fa quatre que en Trevor viu a Barcelona, i molta gent sabia que havia treballat amb el Merce Cunningham i li demanava que escrigués les seves memòries explicant la seva relació amb el Merce. En Trevor sempre deia que no. Fa un parell d’anys, coincidint amb què els dos vam muntar la productora Thorus Arts, li vaig suggerir fer-li una sèrie d’entrevistes per anar recollint la seva experiència amb el coreògraf, com un projecte en paral·lel. Això va començar així, i de manera natural i molt ràpid va anar creixent: primer només gravàvem l’àudio, després vam posar una càmera, després un focus… Una de les històries en relació amb el Merce és que quan va tenir una embòlia i es va quedar en cadira de rodes, el Trevor el va portar al cinema i van veure American beauty (Sam Mendes, 1999). El Merce es va enamorar del personatge que ho filma tot amb la videocàmera, com la famosa seqüència de la bossa de plàstic que balla amb el vent. Poc després, el Trevor li va regalar una videocàmera al Merce, amb la qual durant els quatre anys següents es va dedicar a filmar el món, des de la seva cadira de rodes. I tot aquest material nosaltres el tenim en exclusiva, per poder-lo ensenyar.

 

 

I de quina manera aquestes entrevistes van adquirir un format escènic i es van acabar convertint en un espectacle?

Ferran Carvajal: D’alguna forma molt natural, tant les entrevistes que jo li feia al Trevor com les cintes de vídeo anaven a desembocar en un documental sobre el Merce. Però va arribar un moment que per l’emotivitat i la força que tenien les entrevistes, vaig plantejar de convertir el projecte en quelcom escènic. Vaig convidar l’Albert Tola, un amic dramaturg, per anar més enllà de les anècdotes i els records. I amb ell vam entrar al món de l’escriptura dirigida o automàtica i la recopilació dels somnis. El fet que durant tot aquell temps anàvem gravant les entrevistes de vídeo amb el Trevor i ell anava recordant aquells anys, va fer que els seus somnis es convertissin en molt més vívids. Llavors vam decidir practicar tècniques per recordar millor aquests somnis i així poder transcriure’ls. Aquí va ser on per a mi els textos van començar a agafar una dimensió escènica, en començar a intercalar les entrevistes amb els somnis del Trevor. I en aquell moment li vaig proposar portar aquest projecte a un escenari, entenent que la manera més lògica i viva fos que ell mateix estigués en escena per explicar la seva experiència. Aquí és on vaig entrar jo amb la meva trajectòria, ja que em dedico a fer ballar actors o a fer actuar ballarins… per tant el Trevor era un candidat ideal.

No havies ballat mai abans? Al teu currículum veiem que ets llicenciat en dansa per la Juilliard School de Nova York. 

Trevor Carlson: Vaig estudiar a la Universitat però no he exercit mai de ballarí. Tan bon punt em vaig llicenciar vaig començar a treballar com a productor i director executiu per companyies de dansa. Tot va anar molt ràpid.

Tenint en compte que estreneu el vostre espectacle al Mercat de les Flors, on a part d’un públic fidel i un gran nombre d’abonats hi ha un percentatge important d’espectadors de la professió, Not a moment too soon explica qui era Merce Cunningham? O pressuposeu que el públic ja està assabentat de la seva importància dins la història de la dansa?

Ferran Carvajal: L’espectacle no pretén aprofundir en la trajectòria artística de Merce Cunningham, però sí fer-ne una pinzellada per aquella gent que no el conegui. També tenim la sort que el Trevor és ara mateix l’únic especialista homologat en el món per impartir workshops sobre el DanceForms: el primer programa informàtic de la història per crear coreografies amb un ordinador. Però Cunningham no sabia fer anar un ordinador, per tant influenciat pel seu company professional i de vida John Cage va afegir els factors d’atzar en la creació de moviment, com ara els daus o els escacs. Com que el Trevor es dedica a ensenyar aquest mètode de creació, ho fem servir com a excusa per a introduir la tècnica, i en tres minuts expliquem les bases teòriques del sistema de treball que utilitzaven Merce Cunningham i John Cage.

Merce Cunningham i Trevor Carlson

Merce Cunningham i Trevor Carlson

Entenc, per tant, que com a base textual de la dramatúrgia heu utilitzat les entrevistes i el material gravat pel propi Cunningham amb la seva videocàmera. 

Ferran Carvajal: El fil conductor de l’obra són les entrevistes i la investigació que hem fet amb el Trevor, per això la idea d’entrevista com a metàfora està present en tota la peça: hi ha càmeres per tot arreu, fins i tot una càmera de videovigilància. Entenent que la memòria és molt fràgil, subjectiva i també manipulable, no expliquem “la veritat” sinó la veritat o la interpretació del Trevor, basada en la seva experiència i els seus records. Nosaltres convertim la seva memòria en una peça artística, que pretén ser un viatge pel seu cap, gairebé en el llenguatge dels somnis, sobre la seva experiència amb un dels grans creadors del segle XX com va ser Merce Cunningham i un dels seus principals col·laboradors durant els seus darrers anys de vida, que va ser el seu director executiu. Però no només això: la seva va ser una relació gairebé paternofilial, o de mestre i deixeble, d’amistat, d’amor… I aquesta relació d’amistat va permetre que el Trevor pogués accedir i potenciar els següents treballs de la companyia del Merce. També revelem i destaquem la figura del productor, que en aquest cas posem com a protagonista, i tanquem tot un cercle vital en la vida i la trajectòria del Trevor, que es posa per primera vegada sobre un escenari per parlar de tota una etapa que ha tancat després de quinze anys d’estar a prop del coreògraf. Hem entès que el lloc ideal per fer aquesta mena d’homenatge era sobre un escenari.

I què està suposant per a tu, Trevor, el fet d’estrenar-te com a intèrpret i fer-ho, a més, a la sala gran del Mercat de les Flors?

Trevor Carlson: Estic molt integrat al projecte des del seu inici, per tant cada pas l’he anat fent gradualment. Vam començar amb les entrevistes, com ha dit el Ferran, i com que jo tenia moltes històries per explicar vaig decidir fer-me una fulla de càlcul per organitzar les meves notes. Primer vaig utilitzar les dates de les gires que vaig fer amb la companyia, durant els quinze anys que hi vaig treballar, a tot el món. Llavors vaig anar apuntant el que recordava que havíem fet a cada ciutat i a cada país, als llocs on havíem anat, la gent que havíem conegut… Des del principi he anat fent el projecte molt meu. Cada dia tinc una mica més de por, perquè he vist que la cosa s’anava tornant molt gran. I quan vam començar era només una idea. Va venir una amiga meva dels Estats Units a Barcelona, a visitar la seva filla que estudia aquí, i de fet va ser ella qui em va dir: “Trevor, tens moltes històries per explicar, podries fer alguna cosa amb elles”. Així és com va començar tot, i el projecte ha durat dos anys, per tant encara és quelcom molt personal per a mi. I encara més perquè no interpreto cap personatge, sinó que faig de mi mateix. El Ferran em deia “Explica-ho com ho faries a la meva mare”, cosa que puc fer fàcilment. El tema de la dansa sí que ha sigut més difícil, perquè tinc 47 anys i no he fet res de moviment des de que en tenia vint-i-dos. Ara, després d’haver fet classes amb el Ferran i amb un coach, estic més en forma. A l’escola vaig estudiar ballet clàssic i les tècniques de Marta Graham i Paul Taylor. El tipus de moviment que faig en aquest espectacle és totalment nou per a mi.

Un moment de 'Not a moment too soon'. © Yoana Miguel

Un moment de ‘Not a moment too soon’. © Yoana Miguel

Amb la companyia de Cunningham vas fer de director executiu, i de fet tu ets productor a Thorus Arts, que coprodueix l’espectacle juntament amb el Mercat de les Flors. Com has compaginat el fet de fer al mateix temps el paper de productor i el d’intèrpret?

Trevor Carlson: He fet una mica de productor de l’espectacle, perquè aquesta és la professió que he fet tota la meva vida, però va arribar un moment en què vam veure que era millor si jo em distanciava una mica de les tasques de producció i em centrava en la meva faceta de performer. Però ha sigut força difícil. Tinc molts amics del món del teatre que també eren amics del Merce, que vindran a l’estrena de Barcelona. El director del Walker Art Center, per exemple, on hi ha totes les escenografies i vestuaris de la història de la companyiai, i que n’ha fet una exposició que es podrà veure a Minneapolis, Chicago, Los Angeles i París. També ve un director d’un teatre d’Abu Dhabi, companys de Londres… En part perquè som amics, però també perquè tenen interès en programar aquesta peça, perquè és quelcom diferent del llegat del Cunningham. Es poden muntar les seves coreografies amb una companyia de dansa, i també hi ha molt material de gravacions i entrevistes amb el Merce. Però no hi ha gaire documents que expliquin qui era ell com a persona, i jo això puc fer-ho. Puc explicar com era el Merce durant els seus últims anys, com a persona i com a artista. Anant per tot el món veia el respecte amb el qual tothom el rebia, no només per les seves coreografies, sinó per la seva influència en el món de les arts i la música. El Merce va ser realment el primer que va aplicar les idees de les avantguardes del segle XX al món de la dansa. També hi ha moltíssims artistes que van decidir començar a crear després de veure les peces de Merce Cunningham amb John Cage.

La teva relació amb ell va anar més enllà de la del productor d’una companyia amb el seu director. De quina manera la definiries?

Trevor Carlson: Després del procés amb el Ferran i l’Albert Tola he descobert que el que em va agradar més de treballar amb el Merce no va ser que ell fos una figura de gran importància en la història de la dansa, sinó que era una persona que físicament estava limitada i jo podia ajudar a que realitzés tots els projectes que encara volia fer. No necessitava un bon productor, sinó un amic amb ganes d’acompanyar-lo i ajudar-lo en la seva feina. Per a mi aquest és l’aspecte més interessant del nostre projecte: la relació d’un home molt gran amb un home jove.

En aquest solo hi treballen vint-i-dues persones, segons llegeixo a la fitxa tècnica de l’espectacle. De quina manera heu transformat aquest material documental i testimonial en un format escènic?

Ferra Carvajal: Des del principi teníem les imatges del Merce, que per viatjar pels seus records era un document que volíem que hi fos molt present. Apareixen en la mesura que creiem necessària, tot i que la gran part del material anirà segurament al documental. Durant la investigació m’agrada buscar els límits entre el moviment i el llenguatge, i amb l’excusa d’aquest viatge mental vam pensar en un espai que tingués diversos elements… Seria ideal que trobéssim la manera de submergir-nos en el cap del Trevor, en els seus somnis, i poguéssim dialogar amb els elements de la mateixa manera que ho fem amb els somnis: de vegades reconeixes quelcom quan ja ha passat, o veus primer una imatge, o una idea, una paraula… No des d’una codificació racional. Tenint en compte que hi ha moltes projeccions de vídeo i jo volia evitar el fet de tenir només una pantalla en escena, vam idear elements tridimensionals que ens permetessin no només entrar dins del cap del Trevor sinó que el Trevor entrés físicament dins d’aquests objectes. Hi ha tot un desplegament de prismes i objectes tridimensionals projectables que a més funcionen metafòricament com a dispositius de nines russes, partint d’uns textos del Trevor que van aparèixer: el seu cos és com una caixa del que es van desplegant idees i imatges. Hem emulat aquesta sensació. La idea d’entrevista en viu també és molt present a la posada en escena: apareixen moltes capes, el Trevor s’autoentrevista… Intentem que aquest artefacte escènic, que és molt potent, sigui el més fluid possible. I que sobretot no se’ns mengi la veritat i la potència que té tota l’emoció i la càrrega d’allò que ens explica el Trevor.

Sense cap mena de dubte aquest projecte té quelcom d’especial. De quina manera convidaries els espectadors a que vinguessin a descobrir la teva relació amb Merce Cunningham?

Trevor Carlson: El Merce és una de les cent persones al món que va ajudar a canviar la manera com fem art avui en dia. Una part petita, però una part molt important en relació a com experimentem les arts efímeres i com la gent crea actualment. No és el més important, però és un dels més importants de tot el món que fa un canvi molt potent. Avui podem veure una creació que no té una història linial i ens sentim còmodes amb això, ara veiem diversos elements i disciplines en un mateix muntatge, podem utilitzar eines fora del món tradicional…. I tot això és gràcies, també, al Merce.

 

 

Not a moment too soon es podrà veure al Mercat de les Flors del 14 al 16 d’octubre.