Menys Manel i menys Txarango: crònica del Ritual Cult Festival

Barcelona és una —o “la”— ciutat dels grans festivals a l’aire lliure, de les més diverses tendències musicals i estètiques. Tan grans i arxiconeguts que no fa falta repetir-ne els noms perquè tothom sàpiga quins són. Jordi Sellarès ens fa la crònica del Ritual Cult Festival.

Barcelona és una —o “la”— ciutat dels grans festivals a l’aire lliure, de les més diverses tendències musicals i estètiques. Tan grans i arxiconeguts que no fa falta repetir-ne els noms perquè tothom sàpiga quins són. I lluny de contraure’s, aquesta tendència festivalera s’està expandint, cada cop hi ha més festivals. Alguns d’ells, els principals, amb clara vocació de pol d’atracció turística, i, per tant, amb més suport mediàtic i de patrocini, conviuen amb d’altres propostes de format mitjà, menys mastodòntiques, i juntament amb elles cobreixen totes i cadascuna de les tendències imaginables. Aquest estiu, per posar només dos exemples, van debutar les propostes Barcelona Metal Fest o el Be Prog My Friend, prenent ambdues el Poble Espanyol com a escenari.

Ritual cult festival

Qualsevol diria que Barcelona, amb el seu clima favorable, és la ciutat perfecta per fer-hi festivals a l’aire lliure, o open-air, per fer servir un argot més festivaler. I segurament és veritat. Però amb les primeres llambregades de la tardor, quan el clima, suposadament, és una mica menys favorable —o no—, tornen a guanyar importància les programacions de les sales, o indoor, per a la gent més in. Doncs bé, el primer cap de setmana d’octubre ens portà el naixement d’un altre festival, però en aquest cas, un festival indoor, programat a la sala Razzmatazz2: el Ritual Cvlt Festival. Seguint l’estela de festivals indoor de característiques semblants, com el mític Roadburn holandès o el Supersonic Festival anglès, es presentaren en aquesta cita algunes de les propostes i subestils més avantguardistes, inclassificables i durs dins de l’underground de la música rock, com ara el black metal, l’sludge, el drone, l’stoner, noise, o l’industrial electro.

La vetllada del primer dia, dijous 2 d’octubre, va començar amb una taula rodona —moderada per David Sabaté, blogger i periodista musical, col·laborador habitual a Mondosonoro—en què van prendre part programadors musicals, organitzadors d’alguns dels festivals més reconeguts de heavy metal a nivell europeu, com el Roadburn holandès, el Supersonic anglès o el Hellfest francès, periodistes de diversos mitjans especialitzats, músics i públic. En aquesta taula rodona, que va tenir lloc al Pop-bar de la sala Razzmatazz, es parlà de l’experiència, les dificultats i les recompenses de muntar un festival de música extrema; de com canvien aquests conceptes a l’hora de muntar un gran esdeveniment a l’aire lliure o al fer-ho en petit format;  i de la cerca d’identitat quan es vol crear un esdeveniment d’aquestes característiques. També es parlà de les sempre complicades relacions entre organitzadors i mitjans de comunicació (sobretot generalistes) i de les dificultats per trobar patrocinadors que vulguin donar cobertura i suport, respectivament, a aquests esdeveniments de música, a priori, minoritària. I va ser en aquest punt que es va parlar d’un cert problema cultural al nostre país (ells parlaven d’Espanya, però seria també aplicable a Catalunya) a l’hora de muntar festivals. En el nostre país, si no hi ha grans noms en el cartell d’un festival musical, aquest tindrà seriosos problemes per tirar endavant. O el que és el mateix, el públic només va a aquells esdeveniments amb cartells llaminers, amb noms poderosos capaços fins i tot d’atreure públic de fora de les nostres fronteres. I aquest problema s’accentua amb el poc ressò mediàtic que tenen els festivals de música aparentment minoritària, que no són pols d’atracció de turistes (PS, Sonar, FIB) ni de celebració gairebé endogàmica de la música popular catalana.

Musicalment parlant, el Ritual Cvlt Festival es distribueix en 2 escenaris. El principal (Razzmatazz 2) i el showcase (al Pop-bar), per a les actuacions de petit format. Van obrir la tarda de música el duo nord-americà Wolvserpent, amb una innovadora proposta de black metal atmosfèric i essències ètniques i paganes. Precedits d’una introducció amb ambientació forestal, arranjaments de violí i encesa d’encens, aquesta parella va crear l’atmosfera ideal per a les seves cançons llargues, fosques i tribals.

A continuació, al showcase hi actuà Esquelas, projecte gallec, amb un únic integrant que s’encarregava de les veus, el baix elèctric i els samplers. El seu drone de tons greus i psicodèlic, acompanyat d’unes inquietants projeccions de vídeo i fonamentat en melodies de baix llargues i repetitives aconseguiren crear una atmosfera angoixant que embolcallà els pocs valents que s’aventuraren a la presentació.

La següent actuació a l’escenari principal, els andalusos Orthodox, duet de baix/cantant i bateria, oferiren un bon stoner/doom amb certes reminiscències dels mítics nord-americans Om, que els enquadra com una de les bandes espanyoles a tenir més en compte dins d’aquest estil.

Un dels moments més esperats de la nit, sens dubte, era l’actuació dels catalans Foscor, i es notava que jugaven a casa, vista la reacció i aclamació unànime del públic durant i després del seu poderós espectacle. I també hi havia expectació pel fet que aquest concert tingués lloc poques setmanes abans de la publicació del seu nou àlbum Those horrors wither (Alone records, 2014), el primer amb el terrassenc Albert Martí (ex-guitarrista de Vidres a la Sang i KOP) ja com a membre permanent de la banda. Del seu nou àlbum, que seguirà comptant amb cançons tant en català com en anglès, n’avançaren dues, una de les quals, el single Grateful Pandora, que va fer l’alegria del públic assistent. El so, potent i poderós, i la gran tècnica, els confirmen com una de les bandes de referència del black metal català, i també de l’àmbit estatal.

El penúltim grup que va sortir a l’escenari foren els nord-americans Pallbearer, amb un sòlid i potent concert de doom metal, que van presentar cançons del seu nou àlbum Foundations of burden. El públic, cada cop més nombrós, estava ja molt entregat malgrat la llarga jornada de concerts que duia a l’esquena. Això va quedar palès amb la gran rebuda als caps de cartell de la primera jornada del festival, els també nord-americans YOB.

El trio d’Oregon va oferir un magnífic repertori de sludge i doom metal. Cançons de més de deu minuts, amb bases rítmiques devastadores, riffs de guitarra pesants, com els de la vella escola dels Sleep o els Black Sabbath o la impressionant veu del seu frontman, Mike Scheidt, van fer les delícies dels aficionats de la música dura, pesant i també més psicodèlica.

La segona jornada va començar fort, amb l’actuació dels nord-americans Hark, que van desplegar trenta minuts de potència amb un sludge i stoner metal fonamentat en riffs poderosos i contundents, en la línia de grans noms de l’estil com els Baroness, Torche o Kylesa.

La següent proposta, en format showcase, fou la del madrileny, assentat a Barcelona, That crooner from nowhere. Aquest nom estrafolari amaga una encara més estrafolària proposta, però igualment original i interessant. Ell s’autodefineix com a vocaltronic, i s’acompnaya sols de micròfon i taula d’efectes, amb l’objectiu de, mitjançant només unes petites bases electròniques, gravar, modular i editar les seves pròpies veus, superposant-les unes sobre les altres, en directe, per crear un més que interessant dark electro amb tocs industrial, convincent i experimental, que, salvant diferències, podria recordar la proposta que va presentar Lichens al Primavera Sound 2011.

Tornant a l’escenari principal, l’actuació dels canadencs KEN Mode (acrònim de Kill Everyone Now) va suposar una nova dosi de sludge amb tocs d’agressivitat hardcore, ideal per als amants de les propostes més potents i viscerals.

Ritual cult Festival

De nou al showcase del Pop-bar, un públic ja més nombrós va assistir a la sessió del punxa-discos basc Jesús Brotons, basat en electrònica fosca i ambiental.

Un dels noms destacats del cartell de divendres era, sens dubte, el de Nicholas Bullen, conegut per ser un dels membres fundadors de la mítica banda anglesa Napalm Death, pioners del grindcore i death metal més salvatge, a principis dels 80. Ara bé, més de trenta anys després, la proposta que presenta ara no té res a veure amb els Napalm Death. Una sessió de noise industrial apocalíptic i difícilment digerible per a la majoria d’oients. Pels que s’ho estiguin preguntant, sí, hi ha un estil musical que es diu noise, i vol dir, literalment, soroll. El que deia, apte només per als més atrevits.

El duet anglès Giant Axe Field va ser el següent grup que es va presentar a l’escenari showcase. Amb baix, bateria, samplers perfectament compassats amb les projeccions de vídeo van oferir un bona mostra d’stoner/space rock experimental, basat en les acurades melodies de baix i amb tocs electrònics que li donaren un aire molt eclèctic i molt interessant.

I per fi, un dels punts culminants de la nit, i del festival, va ser l’actuació dels barcelonins Obsidian Kingdom, que van tocar íntegrament i a la perfecció el seu àlbum —aclamadíssim tant pel públic com per la crítica— Mantiis (2012), una espècie d’òpera-rock amb què varen trencar les barreres estilístiques del metall extrem. Black metal, avantgarde, progressive rock, experimental, post-rock, post-metal? Tot això pot ser, i alhora no és res d’això. Aquesta enorme creativitat i qualitat —Mantiis és considerat per molts mitjans com un dels millors àlbums de rock editats a l’Estat espanyol els darrers anys—els ha reportat també un enorme reconeixement a l’estranger, aparicions a nombrosos festivals europeus, i la possibilitat de signar un contracte amb la discogràfica Season of Mist (una de les més importants de la música extrema) i de començar ben aviat una gira d’un mes per tot Europa, amb més de 25 actuacions, en què obriran els concerts de la reputada banda islandesa de progressive black metal Sólstafir.

Després de dos dies intensos, van tancar la nit, i el festival, els finlandesos Ghost Brigade, practicant un doom metal de gran qualitat, amb la contundència, la melodia, la tècnica i el saber fer característics de les bandes nòrdiques.

Com a apunt final a la crònica, una reflexió. Estem davant del naixement d’un festival humil, de petit format, engegat per gent d’aquí, valenta, i que haurà de lluitar, i molt, per fer-se un lloc en el sempre competitiu món de l’espectacle, i lluitar també contra el silenci dels mitjans de comunicació locals. Com deia al principi, estem parlant d’una música bastant minoritària a Catalunya, segurament no menys minoritària a d’altres països. Però a aquests altres països, deien els promotors, tourmanagers i organitzadors de festivals convidats a la taula rodona del primer dia, segurament els mitjans generalistes es fan una mica més ressò d’aquells esdeveniments musicals que estan més enllà de la música comercial. Potser el problema que hi ha a Catalunya és que sempre s’ha associat el heavy metal, amb els seus innumerables subestils, com a música de perfil més baix, i s’han relegat així a l’ostracisme enormes bandes que hi ha hagut, que hi ha i que hi haurà, mentre els Manels (canvieu el nom per qualsevol de similar) i els Txarangos (ídem) de torn, s’enduien tota l’atenció. Però això és un problema endèmic, sobrevalorar la banalitat i el “tirar-se al rotllo de moda” i menysprear la creativitat més arriscada. No dubto que això no canviarà, però com a mínim un festival valent com aquest Ritual Cvlt permetran a grans bandes d’aquí posar-se en contacte amb els circuits estrangers i guanyar el reconeixement que mereixen, i que llastimosament no tenen a casa. Perquè a Catalunya ja tenim prou Manels i prou Txarangos, ja en tenim prou d’aquest bonrotllisme urbanita aburgesat i de la pachanga neorural de sempre. Menys Manel i més Foscor. Menys Txarango i més Obsidian Kingdom.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació