Menorquinisme, creativitat i patrimoni a Menorca

9.06.2017

Dediquem un reportatge molt interessant a l’illa de Menorca, al número de juny de «Serra d’Or». Miquel Àngel Limón entrevista la presidenta de del Consell Insular de Menorca, Maite Salord; Ismael Pelegrí explica el panorama literatari actual de l’illa i, per acabar, Miquel Àngel Pons fa un recorregut biogràfic del pintor menorquí Pasqual Calbó i Caldés, amb motiu dels dos-cents anys de la seva mort.

Naveta des Tudons. Un dels monuments talaiòtics més emblemàtics de Menorca. Menorca talaiòtica, candidata a patrimoni mundial.

Maite Salord és la presidenta del Consell Insular de Menorca, actualment format per la coalició tripartida entre Més Menorca, PSOE i Podemos. Després de dos anys, traspassarà la presidència a la cap del POSE, tal com es va pactar, i ho farà de manera tranquil·la. Durant l’entrevista que Miquel Àngel Limón li fa, explica que quan va començar al càrrec, «va fer el pacte amb la determinació d’obrir la institució a les persones […], capaç de governar amb la mà estesa als diferents sectors socials.»

Ha desenvolupat projectes interessants i oberts a la gent de Menorca, com per exemple, «Made in Menorca», que promociona «el producte local produït i elaborat a Menorca».

De Salord se’n desprèn una gran satisfacció per haver pogut presidir el Consell Insular durant aquests dos anys, que han «estat un honor i una possibilitat única de treballar per a l’illa i per als menorquins des de la màxima institució insular», afirma.

L’any vinent se celebraran els 40 anys de la fundació del Consell Insular de Menorca, un dels principals reptes del qual, enccala OEencara avui, és el desenvolupament de l’Estatut del 2007, quant a competències dels consells.

Salord explica que l’esquerra vigent té un rumb a seguir en forma de repte, que és «treballar per la igualtat, rescatar els drets socials, defensar els serveis públics essencials com l’educació i la sanitat per garantir l’equitat social, i protegir les persones més vulnerables.» Per a la presidenta, la gent ha tingut un pes molt important en el quefers del govern: «La implicació de la societat ha fet que gaudim d’una educació pública de bon nivell, una sanitat pública que funciona, uns serveis socials i un teixit associatiu que trenen xarxes de seguretat per als col·lectius més vulnerables.»

Maite Salord deixa el càrrec amb el cap ben alt per haver pogut tirar endavant projectes que han beneficiat les persones, i amb la sensació d’haver aconseguit allò que s’havia proposat d’entrada, deixa un futur millor als seus fills. Deixa la política però la tornarem a trobar, probablement, en l’ensenyament i la literatura.

Pau Faner | Foto de Cisco Moll

Després d’aquesta entrevista, Ismael Pelegrí ens endinsa en el panorama literari de l’illa. D’entrada, ens anuncia que actualment, «la creació literària menorquina passa per un bon moment.» Passat els llargs anys del franquisme, comença amb les poques, però significatives, aportacions literàries com Serenor (1947) d’Antoni Moll Camps. La situació, però, es capgira amb l’aparició de Pau Faner, Contes menorquins (1972), atès que «contribueix d’una manera decisiva a la connexió de l’illa amb la resta de sistema literari». A més, «és el primer d’una sèrie d’escriptors menorquins que, a final dels anys setanta i començament dels vuitanta, fan creació literària en català i a Menorca.»

Pelegrí destaca autors de diversos gèneres literaris. Per exemple, en el camp de la poesia, Pere Gomila, Francesc Florit, Gustau Juan, etc. Els anys noranta, Ponç Pons es consolida com a poeta. En novel·la, apareixen Joan Pons i Maite Salord, i «la nòmina s’amplia en iniciar-se el nou segle, amb l’arribada de narradors com Esperança Camps.»

El tema principal de les obres d’aquests autors menorquins és, com es pot imaginar, la mateixa illa de Menorca i el seu substrat històric, especialment en les narracions, tal com veiem a L’alè de les cendres (2014), de la mateixa Maite Salord, L’amor del capità Gavina (2016) de Pau Faner o La noia que va sortir d’un quadre de Botticelli (2017) de Josep M. Quintana, per tan sols posar-ne tres exemples.

La llista d’Ismael Pelegrí és llarga i interessant per estar al dia de les publicacions més importants en tots els camp literaris, escrites i editades a l’illa de Menorca i sobre l’illa mateixa. A més, molts dels autors d’aquestes obres han estat mereixedorament guardonats amb diversos premis literaris, com ara el Premi de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia de 2014 per Naufragi a la neu, d’Esperança Camps o el Premi Ciutat d’Eivissa de literatura 2015 amb La putrefacció de la llum, de Josep Masanés, i el LII Premi de poesia Benet Ribas 2016 per Radiació de fons, del mateix autor.

També destaca la important tasca acadèmica que desenvolupa l’Institut Menorquí d’Estudis. Finalment, diu que «no tot són flors i violes, però el balanç és positiu». Tan sols convindria que, d’una banda, hi haguessin més autors joves i, de l’altra, més presència d’obres de literatura dramàtica.

Per acabar, Miquel Àngel Pons, amb motiu de la celebració de l’Any Calbó per al segon centenari de la mort de Pasqual Calbó i Caldés, ens presenta la seva llarga trajectòria com a artista.

En un moment en què l’illa de Menorca va deixar de formar part dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó per acabar en mans de la Gran Bretanya, «Pasqual Calbó va ser contractat com a dibuixant de la cort de Venècia». Algunes de les obres que va realitzar durant una estada a Roma són El Parnàs de la vil·la Albani, l’Al·legoria de la Història de la cambra dels papirs del palau del Vaticà i la Glòria de sant Eusebi de l’església de l’Esquilí.

Pasqual Calbó i Caldés, Ball de negres a Santo Domingo, ca. 1789. Oli sobre tela. Maó, Col·lecció particular.

Al darrer terç del segle XVIII, el 1787, va embarcar en un dels vaixells mercants menorquins que anava cap a Amèrica, viatge que no va ser fàcil per a ell: «Després d’haver estat empresonat durant dos dies i una nit pel governador de l’Havana, acusat d’espia pels guardes d’una vil·leta quan començava a dibuixar el perfil del port des de l’altra banda, la ciutat es va mostrar hostil a qualsevol intent seu d’establir-s’hi com a dibuixant i pintor».

És per això que, finalment, es va establir al Carib com a dibuixant, mentre esclatava, a París, la Revolució Francesa. Un dels testimonis de la seva estada al Carib és el Ball de negres a Santo Domingo, que representa una escena festiva dels esclaus.

Miquel Àngel Pons afirma que «el que va fer únic el gran compendi d’Obres didàctiques del pintor Calbó, dirigides als joves menestrals menorquins, va ser l’ús científic i tècnic del català de Menorca, al qual la conjuntura geopolítica i econòmica de l’illa havia perllongat l’alè com a llengua de cultura fins ben entrat el segle XIX.» En definitiva, l’obra de Calbó forma part de la història de l’illa i contribueix a situar-la dins la modernitat.

Llegeix el reportatge sencer al núm. de juny, de «Serra d’Or», en paper o en digital!